L’aportació de les masies a Collserola es inqüestionable, però aquestes no haguessin sobreviscut sense protecció. Ja des de l’època dels romans, Collserola va ser punt estratègic de ciutats i de pobles propers, oferint amb els seus turons autèntiques torres de guaita naturals, des de les que es podien veure tota la plana del Llobregat, el Vallès o bé el front marítim guaitant els atacs provinents del mar. És per això que aquest mes hem volgut retre homenatge a un d’aquells castells, avui dia la majoria enrunats, però sense el quals la història d’aquestes masies seria del tot diferent.

A l’extrem sud-oriental de la comarca del Vallès Occidental es troba, dins del terme de Valldoreix, les restes de l’antic castell de Canals. Situat dalt d’un turó, es pot veure una paret de 14,70 metres de llargada per 8,50 metres d’alçada, orientada d’est a oest. La base del mur té a la part baixa un gruix màxim de 92 centímetres i a la part superior un gruix de 55 centímetres. D’aquest mur destaquen les fileres d’obertures on encaixaven les jàsseres de fusta i els utilitzats per muntar la bastida de construcció i el forat d’una finestra. En el conjunt destaquen també altres parets de poca alçada, alguns dels quals semblen definir una estructura rectangular. L’aparell dels murs és realitzat amb pedra rodada, amb les cares desbastades a cop de maceta, disposades en fileres horitzontals molt uniformes.

Un passat llunyà

Durant les campanyes d’excavació arqueològica dels anys 2002 i 2003 es van descobrir restes d’altres murs perimetrals i d’una torre de defensa anterior al castell. Un altre element a destacar és una gran pedra natural en forma d’arcada, treballada per la seva part inferior i adossada a una estructura de terra cuita. Aprop del castell es troben les restes d’un antic molí, al torrent de Canals, situat al peu del turó del castell. Dins les col•leccions del Museu de Valldoreix hi ha algunes restes d’aquest conjunt, destacant una clau de ferro, possiblement de la porta del castell, i alguns trossos de tegulae utilitzats en la fonamentació del castell, que juntament amb un as romà d’Adrià (117-138 d.c.) trobat a prop dels camps de conreu del castell ens podrien testimoniar presència romana a l’indret.

Castell estratègic

El nom Canals, és d’origen toponímic i es troba documentat per primera vegada l’any 986 en una permuta d’una peça de terra. En alguns documents es fa referència al color de la terra de la zona, vermellosa, i es parla del lloc de Canals Roges. El castell, tot i que per aquesta zona hem de parlar de casa forta, estava situat a un lloc de gran importància estratègica, donat que dominava el pas natural des del riu Llobregat fins a les elevacions de la serra de Collserola. El seu emplaçament no va ser a l’atzar, i la seva equidistància amb les altres cases fortes de la zona, com el Castell de Rubí (Sant Genís de Can Casanoves, castrum Riorubeo), el Castell de El Papiol, el Castell d’Olorda, el Castell Ricart (Torre Negra), el Castell de Fumet i el Castellciuró; entorn als 4 kilòmetres demostra una clara intenció política-militar per part dels comtes de Barcelona. Cal remarcar que des del Castell de Canals es podia veure, fa alguns anys, el Castell de Rubí i per tant comunicar-se amb ell. La primera menció com a castell és de l’any 1160, en el jurament de fidelitat que Bertran de Canals fa al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Al segle XIII, el 1243 el rei Jaume I concedeix la jurisdicció del castell i de la vil•la de Canals i la quadra de la Vall de Lors a Adelaida de Canals. Aquest castell estarà lligat a la família Canals fins el 1306 quan l’abat de Sant Cugat Ponç Burguet el comprà. Alguns dels senyors del castell participaren a la conquesta de Mallorca i de València.

Reportatge patrocinat per Placadis Sl.
www.placadis.com

Any rere any són molts els comensals que esperen poder degustar un dels menjars més típics i coneguts de Catalunya: “els calçots”. Aquesta ceba tendra i blanca, que un cop cuita desprèn aquella olor dolceta tan inconfusible, ens convida un cop més a gaudir d’una veritable festa gastronòmica popular: “la calçotada”. Actualment tenim a l’abast molta informació sobre tot allò que representa el calçot, la seva història i els seus orígens, la salsa que l’acompanya, la forma de cuinar-ho i un munt de curiositats més. Us farem esmena d’una frase que hem llegit en el pròleg d’un llibre “La Cuina del Calçot” de Joan Jofre i Agustí Garcia (edicions Cossetània), que diu així: “El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten de la terra i em fan mirar el cel”, de Bigas Luna, conegut director i guionista del cinema espanyol.

Temporada calçotaire

Aquest any el temps ha esdevingut un factor molt important alhora d’avançar la temporada calçotaire. Les altes temperatures i les pluges passades han estat la clau per a que es presenti òptima, es preveu que aquest any es recullin un milió més que en el any 2005 (dades extretes de la Indicació Geogràfica Protegida del Calçot de Valls). De fet ja fa setmanes que podem trobar calçots als mercats de la nostra ciutat, o menús especials als restaurants, però la veritable temporada comença tot just l’últim diumenge de gener. És a la ciutat de Valls, on arrenca amb “la Gran festa de la Calçotada”. Però perquè anar tan lluny si nosaltres tenim tan a prop de casa nostra un munt de possibilitats que triar!!. Aquí a la serra de Collserola trobarem molts restaurants que també s’han especialitzat en aquesta menja tan popular. Són molts els restauradors que coincideixen en assenyalar la calçotada com un acte de celebració, un ritual entre amics de gaudi i alegria. De fet diu la tradició que no s’han de menjar mai en soledat, la paraula calçotada no s’entén sense companyonia.

La calçotada

Tot el que necessitem per celebrar una bona calçotada són en primer lloc els calçots, la salsa, la carn de xai, les botifarres, un bon pa de pagès, el vi o el cava, les postres i una bona brasa. Aquests elements bàsics els podem trobar aquí a Collserola sense necessitat de fer tants kilòmetres. Si decidiu triar aquesta opció no us decebran, ja tenen a punt els rodals de vinya o els sarments per preparar un bon foc i posar les seves graelles ben plenes de calçots.

Un brot de ceba blanca

Els calçots s’obtenen d’una varietat de ceba tendre i poc bulbosa, que destaca per la seva dolçor. El seu procés de cultiu té dues fases ben diferenciades que tot i ser ben senzilles duren més d’un any. La primera fase comença amb la sembra de llavor de la ceba blanca a finals d’any, durant els mesos d’octubre, novembre i desembre. Un cop les cebetes ja han crescut i són prou fortes, s’arrenquen i es replanten, coincidint normalment al començament de la primavera. S’acaba l’estiu i arriba l’hora d’arrencar els bulbs. La segona fase començarà al voltant de la segona quinzena de setembre, quan es planten de nou tallant la seva part superior perquè creixin més espaiats, i procurant que quedin mig enterrats. A mesura que els brots surten es van calçant dues o tres vegades, és a dir, es colguen amb terra. És aquesta acció la que li ha donat el seu nom, el fet d’anar calçant ha originat la paraula coneguda per tothom.

Propietats del calçot

El calçot té moltes propietats alimentícies, conté un alt contingut en vitamines i minerals iguals a les de la ceba. A més són bons per tal de previndre constipats i ens aporten elements indispensables com potassi, ferro i àcid fòlic entre d’altres. Se li atribueixen propietats diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques.

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

A l’actualitat fer la bugada no és més que prémer un parell de botons, posar-hi sabó i en qüestió d’una estona ja està la roba neta. De fet la paraula fer la bugada ja no està en el nostre vocabulari, ara en diem posar una rentadora. Però va haver un temps en que fer aquesta feina resultava del tot feixuga i pesada, a més a més d’ estrictament femenina, la bugadera era la persona que s’encarregava de rentar la roba quan aquest aparell meravellós encara no existia!!.

Qui té roba per rentar?

Per reviure aquest ofici ja del tot desaparegut, ens hem de remuntar molt temps enrere. La feina de la bugadera era rentar la roba i requeria d’uns elements bàsics : - un cubell on poder posar-la - un picador de fusta, per picar- la un cop ja estava ensabonada - el sabó, que en moltes ocasions calia fer-se’l. Aleshores a les ciutats i als pobles hi havien els coneguts safareigs públics, lloc on les bugaderes i les mestresses de casa anaven a fer la bugada. Amb el crit de “Qui té roba per rentar?” les bugaderes feien saber a tothom que ja havien arribat a la ciutat i les famílies amb més poder econòmic utilitzaven aquest servei a domicili. Les bugaderes abans de començar la feina havien de marcar la roba per tal de no barrejar les peces de diferents famílies, tot seguit continuaven amb el remullat per després ensabonar-les i picar-les amb la pala de fusta. Finalment s’esbandien i s’estenien al sol. Les bugaderes tornaven la roba neta i plegada la setmana vinent quan de nou tornaven a baixar a la ciutat. Aleshores hi havia un remei casolà per blanquejar la roba, la cendra de fusta donava un bon resultat per la roba blanca. I què me’n dieu del sabó? el feien amb oli usat, sosa i aigua, tot mesclat amb les mides correctes ho deixaven assecar un parell de setmanes i ja el tenien llest per fer servir. Les bugaderes són un reflex del tarannà laboriós de molts oficis que tot i desapareguts és bo que no s’oblidin mai.

Magnífic invent

El cas és que amb l’arribada de les primeres rentadores aquesta tasca feixuga per sort o per desgràcia va anar desapareixent i tot el que realitzar-la implicava: bellugar la roba mullada era molt pesat, i a l’ hivern l’aigua freda era el principal motiu per tenir les mans plenes de penellons (Definició: Tumefacció de la pell produïda pel fred i que es forma especialment a la part distal de les extremitats, mans, peus, orelles i nas)., així com el mal d’esquena provocat per rentar en moltes ocasions de genolls.

Dites populars:
“La roba bruta es renta a casa”,
“Ja t’ho diré, que hi ha roba estesa”
“Fer safareig”
“Treure els drapets al sol”

Ja fa més d’un any que un diari de Barcelona publicava la notícia “El mercado municipal de Vallvidrera abre a diario una sola parada” i afirmava que l’únic producte fresc que es podia comprar era la carn, així com que l’espai comercial desapareixeria per instal•lar nous equipaments”.

Ja estem al 2010 i com diu el refrany “any nou, vida nova”, així que en aquest mes de Gener parlarem d’aquest edifici emblemàtic i molt estimat a Vallvidrera. El mercat està situat al bell mig del poble amb la seva característica silueta.

Un xic d’història

Aquest edifici fou dissenyat pels arquitectes de renom Bonaventura Bassegoda i Musté i Adolf Florensa, important restaurador de monestirs com el de Poblet, o de castells com el de Perelada. L’edifici està fet amb murs de formigó amb totxanes i cobertura de teules àrabs, amb una nau interior molt gran i lluminosa. És un espai del tot acollidor amb parades de carn, de peix, de llegums i fins i tot hi ha una font de color verd al mig, espai que des de fa més de 55 anys feia servir la gent per anar-hi a comprar els millors productes de la contrada. Fou inaugurat un 17 de maig de l’any 1953 per tal de cobrir les necessitats d’aquells que hi vivien cada dia. A l’acte es va comptar amb la presència del tinent d’alcaldia-delegat d‘hisenda, Sr Ibañez Farran i delegat d’Abastos (com s’anomenava abans als mercats) Sr Compte Pi i el rector de Vallvidrera Don José Maria Olivares beneint l’edifici. Com se sol dir ha plogut molt des d’aleshores i l’ última parada que quedava oberta va haver de tancar l’any passat. També hi havia un bar fins fa ben poc, regentat per un home i una dona molt amables i dit de pas es menjava força bé.

Passat, present i futur

Però ara tot allò ja és passat, no gaire llunyà, i ja forma part dels records d’aquells que el varen conèixer en la seva màxima activitat. Aquest mercat donarà pas a la “modernitat”, o dit d’una altra manera, donarà pas a un nou equipament que encara desconeixem. De fet aquest passat mes de Novembre des de l’AVV Vallvidrera s’ha volgut fer una consulta en la que el veïnat ha participat opinant amb diferents propostes per tornar a omplir de vida aquest emblemàtic edifici. Al llarg d’aquest any que acabem d’estrenar sabrem quin serà aquest nou equipament!!.Esperem que aquesta nova etapa sigui pròspera i útil per aquesta part de Collserola tan acollidora com és Vallvidrera.

Text: Dany Alvarez

La masia que ens ocupa aquest mes la trobarem al terme municipal de Sant Just Desvern, datada del segle XIV va tenir diferents noms fins adquirir el nom de Can Fatjó al segle XVII que es mantingué fins l’actualitat.

La masia

Ha estat recentment restaurada, originàriament constava d’un sol cos format per planta i pis, al que més tard se li varen anar afegint annexes. La teulada té caiguda a dos vessants i la masia és orientada a migdia. A la façana principal destaquen les seves finestres gòtiques. També veurem un rellotge solar justament al damunt de la porta principal, amb un portal adovellat de pedra a mitja volta. Al pis també hi ha dues finestres balconeres, poc freqüents a les construccions de les masies de l’època, encara que no es pot afirmar amb seguretat el moment de construcció d’aquestes. La resta de la masia consta d’una sèrie d’annexos que s’han anat afegint amb posterioritat, justament al darrera trobem un cos rectangular format per una galeria amb tres arcades i una porxada. Una curiositat és la seva gran palmera que dona la benvinguda acompanyant la porta principal. Com és sabut l’arbre per excel•lència en quasi totes les masies és el lledoner, per la seva flexibilitat i resistència, atributs que el feien perfecte per construir els mànecs i estris del camp.

Els seus orígens

Les primeres dades que trobem del mas a la zona daten del 1310, en aquella època es coneixia amb el nom de mas Reia o Rella. Més tard a les primeries del segle XVI el mas s’anomena Can Ramoneda, per passar finalment 180 anys després, l’any 1690 a anomenar-se Can Fatjó, nom del mas que s’ha mantingut fins l’actualitat. El constant canvi de noms va ser degut a la manca d’hereus, sent les pubilles de la casa les que adoptaren el cognom del seu marit i així donant-li un nou nom a la casa. Aquesta mancança d’hereus va originar que tot i pertanyent a un únic propietari, hi convivien diferents ramals de la família en les edificacions annexes del mas i alhora aquestes adoptaren noms diferents. Així doncs la part alta de la casa s’anomenà durant molt de temps Mas Cavail o Savall.

Passat i futur

La masia sempre va estar lligada al món rural, el seu punt àlgid va arribar a meitats del segle XIX, quan la superfície de terres cultivables eren les més importants de la zona juntament amb el mas de Can Baró. Però tot això amb el pas dels anys ha canviat i a l’actualitat, desprès de ser restaurada i condicionada ha passat a ser d’us exclusivament residencial. El que és ben cert és que aquells que us apropeu podreu gaudir i saber una mica més de la vida de camp i del nostre patrimoni a Collserola.

La font d’aquest mes de Gener es troba en una de les zones que més ha patit la degradació del bosc dels anys 50 i 60. Aleshores la gent de les localitats properes hi anava a buscar llenya per escalfar-se i cuinar, hem d’afegir el problema de les sequeres d’aquests últims anys. També va ser punt de trobada de moltes famílies a les primeries de segle. Temps en que era molt comú celebrar les populars “fontades”, s’anava a passar tot el dia al voltant de la font en un entorn privilegiat i fora de la ciutat. Actualment al igual que la Font de la beca, la Font del ferro, o la Font de la Seas, tant sols les veiem rajar en certes èpoques de l’any o bé en anys de forces pluges, és per això que us recomanem visitar-la aquestos mesos d’hivern.

Com arribar-hi

Aquesta font la trobarem ubicada a la vall de Sant Just Desvern, entre el turó d’en Cors i Sant Pere Màrtir, qualsevol punt de sortida és bo. Hem d’agafar direcció al Coll del Portell, estem caminant uns metres més amunt i en paral•lel a la Carretera de les Aigües. Un cop arribat al coll trobarem un petit camí amb les indicacions de les fonts del Rector, del Ferro, i de la Seas. Només hem de seguir el que indica la del Rector i en pocs minuts haurem arribat. Si gaudim de temps, us recomanem aprofitar per apropar-vos a les altres fonts

La Font

És de construcció molt senzilla, molt comuna a la serra de Collserola , feta amb l’únic motiu de rajar aigua i calmar la set de l’excursionista. Formada per una petita paret de pedra d’ on surt el seu broc, al seu peu trobarem una petita bassa que recull l’aigua. A pocs metres més amunt hi ha una cisterna amb un petit arc de mitja volta que la cobreix, no sabem ben bé que hi fa, tot i que es comenta que la font antiga hi era en aquella ubicació i que més tard es va construir uns metres més avall la nova font.

Capricornio de las encinas (castellà) Cerambyx cerdo (Lucas, 1842) A la Península i Balears subespècie mirbeckii.

Es tracta d’un insecte xilòfag força gran, d’ entre 25 i 62 mm. de longitud. Tot i que acostuma a colonitzar parts mortes de les plantes, els danys més greus s’acostumen a apreciar en el gènere Quercus, principalment en alzines i alzines sureres. Els seus hàbits en gran mesura crepusculars i nocturns els porten a aixecar el vol entre els mesos de juny i setembre. Les femelles dipositen els seus ous a l’ interior del tronc i a les branques més gruixudes. Uns dies desprès els ous eclosionen i les larves comencen a penetrar a l’ interior. El desenvolupament larvari pot allargar-se entre dos i tres anys i donar lloc a grans galeries el•líptiques a la part maderable del tronc. La pupació la fa sortir a l’exterior i poc temps desprès torna a l’ interior on està més protegida per poder transformar-se en imago o insecte perfecte al voltant dels primers mesos de la tardor, tot i que es mantindrà recollida fins a la propera primavera depenent de les temperatures.

La colonització

Aquesta espècie acostuma a atacar arbres malalts o decrèpits accelerant la seva destrucció; no obstant això les males pràctiques com les podes abusives o mal fetes han facilitat la colonització d’arbres més sans, ja que aquest coleòpter prefereix facilitar- se l’entrada a partir dels talls de poda mal cicatritzats. Durant anys la fusta d’alzina servia per calentar i cuinar. Les tales es repetien sovint i les brotades serviren també per a fer carbó. L’alzinar es va antropitzar, és a dir, es va adaptar a la intervenció humana. Les pràctiques forestals dels pagesos buscaven optimitzar i maximitzar la producció de llenyes provocant d’aquesta manera la selecció dels millors arbres i la seva robustesa. Eliminant els malalts o mal formats aconseguint un aprofitament de policia que redundava en una bona salut del bosc. L’arribada de nous combustibles, gas, electricitat, etc. va fer aturar aquesta activitat provocant el debilitament dels alzinars i l’aparició de plagues i malalties. Cerambyx cerdo troba aquí el seu nínxol ecològic en els arbres més vells arribant inclús a colonitzar altres més joves i sans.

Insecte protegit

Aquest insecte està protegit a l’àmbit de la Unió Europea a l’annex IV de la Directiva hàbitat- fauna-flora (DOCE, de 22 de juliol de 1992 a l’annex II espècies de fauna especialment protegides per el Conveni de Berna, de 29 de setembre de 1979).

Aquesta incongruència aparent, consistent en protegir com animal amenaçat aquell que es comporta com una plaga, queda resolta a favor seu si tenim en compte el que hem esmentat anteriorment. Tanmateix els estudis en pro de la biodiversitat que des de fa anys pacient i silenciosament s’han fet des del Parc de Collserola i dirigits des de Can Balasc han sumat aquesta espècie a onze més per aconseguir la inclusió del Parc finalment a la Xarxa Natura 2000.

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea referida a la conservació de fauna i flora silvestres, també anomenada Directiva d’ Hàbitats. Ha de permetre assolir els objectius establerts per el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

Aquesta planta és una de les úniques que alegren el bosc a l’ hivern amb el color vermell de les seves baies. És precisament per aquest detall, que s’ha emprat com a ornament nadalenc, heu de saber que en els darrers anys a Catalunya, especialment en parcs naturals, aquesta espècie està protegida. Si sortim a fer un vol per Collserola de ben segur que el trobarem a l’ombra d’alguna alzina i no ens costarà gens d’identificar-lo!!.

Ruscus aculeatus

El galzeran és un petit arbust perennifoli que assoleix de 30 a 80cm d’alçada. De la família de les Ruscàcies, i poc o molt parenta de l’esparreguera, presenta dos tipus de tiges: una de llisa i arrodonida i l’altre de forma ovada. Així doncs observarem que presenta una mena de fulles ovades i acabades en punta rígida i punxant. Però aquestes no són les seves fulles reals, s’anomenen cladodis. Les seves fulles de veritat són molt petites, minúscules i apareixen a l’axil•la dels cladodis, però cauen aviat, és per aquest motiu que normalment passen desapercebudes. Tota la planta és fotosintètica, excepte les fulles veritables.

Floreix a la primavera

El galzeran és una planta dioica, en unes plantes apareixen les flors masculines i en d’altres peus les femenines. Al centre de les falses fulles apareixen les flors, petites i d’un color verd blavós. A la tardor i a l’ hivern, a les plantes femenines apareix el seu fruit en forma de baia de color vermell, destaca sobre el verd fosc de la planta. Aquests fruits se’ls mengen animalons del bosc que ajuden en la seva disseminació mitjançant les seves deposicions, aquesta acció es denomina endozoocora.

L’itinerari proposat per aquest mes de gener envolta tota la Vall de Sant Just Desvern, recorre un seguit de turons, masies i fonts, arribant quasi a les immediacions de Vallvidrera, pugen gaudir de les fantàstiques vistes que ens acompanyaran bona part del camí.

Punt de sortida

El nostre punt de sortida serà el poliesportiu municipal la Bonaigua de Sant Just Desvern que limita la zona urbana i on comença la zona forestal del parc de Collserola. Enfilarem la carretera que molt aviat es convertirà en pista forestal i la continuarem sense abandonar el camí. El nostre primer objectiu serà la Font de la Beca, restaurada farà uns anys és punt de trobada ineludible de molts excursionistes i de moltes famílies. Seguirem el nostre camí ara en direcció a Sant Pere Màrtir, la pista forestal té un marcat desnivell, però el camí es força ample i ben esplanat, així doncs ens facilita la nostra ascensió. Un cop a Sant Pere Màrtir en dirigirem cap el Turó d’en Cors, és una caminada molt bonica on les brolles i les màquies predominen en el camí. Al no tenir gran alçada ens permetrà gaudir de les vistes de Barcelona i la desembocadura del Llobregat. De camí al turó aquells que vulguin podran apropar-se a la Font del Ferro o a la Font del Rector, que aquest mes de gener i amb les intenses pluges d’aquest desembre els seus brocs treuen un bon raig d’aigua, ja que aquestes estan seques durant els mesos més calorosos de l’any.

El turó d’en Cors

Un cop arribat al turó d’en Cors el nostre proper objectiu serà el Coll de Can Cuiàs, per això haurem de travessar la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei. Anem fent via cap a Can Cuiàs, estem en les proximitats de Vallvidrera i la presència d’algunes cases ens ho confirmen. Deixarem a mà dreta el camí que duu a Can Llevallol i tornarem a creuar la carretera per endinsar-nos a la Vall de Sant Just Desvern. Aquesta ens queda just al davant nostre, amb la ciutat i l’edifici Walden omnipresent al final del nostre recorregut.

Direcció Can Fatjó

Ens dirigim direcció a Can Fatjó, masia del segle XIV, de gran bellesa i restaurada integrament l’any 1991. Hem baixat per una forta pendent fins arribar a la masia situada al damunt d’un turonet. En aquest instant podrem deixar volar la nostra imaginació fins un temps, d’un passat que tot i no sent gaire llunyà, estava ple de camps de conreu. Ens dirigirem cap a Can Carbonell i Can Vilà. El camí és ple de garrofers, d’ametllers i d’oliveres entre alzines i roures, i els pocs camps que encara es mantenen conreats. Estem arribant a la fi del nostre recorregut, i en pocs minuts si seguim la pista forestal sortirem de nou a les immediacions del poble de Sant Just Desvern.

A vegades la serra de Collserola ens pot sorprendre amb joies amagades com la capella de la que aquest mes de Desembre parlarem i de la seva llegenda. Aquesta llegenda diu així:. Mort el seu pare Benet, en Marià Jaume Veleta va continuar l’ofici d’apotecari desplaçant-se en el seu cavall pels diferents pobles per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar-los, degudament tractats.
En un dels seus viatges que va realitzar cap a Barcelona va succeir una cosa misteriosa; el seu cavall sortint de Sant Cugat en lloc d’anar pel torrent de LLaceres va agafar un altre camí sense obeir les seves ordres. L’animal es va aturar, va esbufegar, va bramar i gratar a terra amb la pota davantera i va mirar fixament uns matolls que hi havia a terra.
Tot desconcertat en Jaume va baixar i va veure que darrera d’aquells matolls hi havia un crucifix.
Va decidir deixar-lo, però tot seguit va avisar a l’abat de Sant Cugat que va decidir portar-lo a l’església. Les veus de la troballa varen córrer per tot el poble i tothom va voler ajudar. Però vet aquí que el crucifix es va tornar tan pesat que no es podia quasi moure i varen creure que allà és on es volia quedar, així que van decidir construir una ermita en el mateix punt.

La festa d‘ inauguració va tenir lloc un diumenge a la tarda del dos de maig de l’any 1745 amb tota la gent i religiosos del poble.
És una ermita de planta rectangular (4X6), amb un petit porxo que serveix d’aixopluc pels qui van a visitar-la.
Té una campana i a dalt una creu i al costat dret de la paret una inscripció. Fou restaurada a l’any 1999 donant-li l’aspecte del color ocre actual.
Destaquen les pintures murals fetes per en Josep Grau Garriga a l’any 1956 i la rajoleta feta a l’any 1953 amb uns versos que diuen així: Els seus goigs foren publicats a l’any 1918. S’ aixeca al peu de l’antic camí de Barcelona (crta Rabassada ), on hi havia la Creu de LLaceres en terrenys de la dona d’en Jaume Veleta, al terme de Sant Cugat del Vallès, al final del nucli urbà de la població.