Mespilus germanica (Linnaeus,1753)
Nispolero europeo

Petit arbre d’entre 2 i 6 metres d’alçada, de capçada oberta. Perennifoli, també pot perdre la fulla en certes condicions d’humitat i temperatura. Fulles que són grans, el·líptiques, de color verd fosc per l’anvers i més clares pel revers a més de pubescents. Floreix entre els mesos de maig i juny. Cinc pètals blancs o rosats apareixen entre les seves grans fulles donant lloc més tard a una profusa fructificació.

El fruit

Les nesples –el fruit- són globulars, amb l’extrem enfonsat i envoltat per llargs sèpals. La pell de color canyella, marronada o groguenca en el fruit, atrapa en el seu interior una carn astringent i lleugerament amarga. Ha de ser consumit preferentment quan està molt madur.
Desprès de recol·lectar-se es guarden les nesples fins que s’estoven, perdent així la seva acidesa. Saboroses compotes i confitures solen obtenir-se del fruit, i de les llavors una mena d’orxata.
En l’antiga Roma, inclòs en l’Edat Mitjana, es cultivava de manera important; actualment es troba assilvestrada.
La fusta de Mespilus, dura i resistent, s’utilitza en la fabricació del bastó tradicional basc -makila-entregat en actes honorífics.
El nespler japonès (Eryobotrya japonica) és un arbre pertanyent a un altre gènere botànic, i a ell pertany el fruit que trobem al mercat comunament.
A Alacant és objecte d’un important cultiu.
Tolera el fred, tot i que no s’adapta suficientment bé a les zones costeres.
El seu valor ornamental com a arbre solitari en jardineria és innegable, a més de servir com aliment a les espècies animals més diverses, principalment ocells.

Saúco, castellà
Bonarbre, català
Sambucus nigra (L)

En aquesta ocasió es tracta d’un ramificat arbust caducifoli, al que se li cauen les fulles a la tardor, i que no excedeix els 5 metres d’alçada, d’escorça pard grisosa i surosa. Les fulles compostes, ovadolanceolades i de marge serrat. Les flors són blanques o de color crema, molt aromàtiques i disposades en inflorescències corimbes molt denses, d’entre 10 i 20 cms de diàmetre que apareixen erectes per a desprès acabar penjant quan fructifica.
Floreix a finals de la primavera o principis de l’estiu. Els fruits abundants i de color negre o blau fosc, són una important aportació a la dieta de la fauna, principalment ornítica (ocells, aus).Tanmateix formen part de moltes receptes populars; xarops, melmelades, etc.. Des d’un punt de vista medicinal són innombrables les seves aplicacions i usos, fins a tal punt que té la categoria de planta màgica.

Innoqua i tòxica …. segons com

Sambucus ebulus
Català: Évol
Castellà: Yezgo

És important si es va a consumir saüc tenir en compte que els fruits si no estan madurs són tòxics, i principalment les llavors, que són cianogèniques, és a dir, en poques paraules, són altament tòxiques, tot i que macerades o cuites puguin consumir-se. Tampoc, i això és important, hem de confondre-ho amb un altre planta semblant, com és l’Évol o matacà (Sambucus ebulus).
Trobem el bonarbre en boscos, marges de camins, quasi exclusivament en zones ombrívoles i molt humides, fàcilment prop de corrents d’aigua. És una planta de gran valor ecològic i ornamental, per la qual s’utilitza en jardineria.

Estramonio
Datura stramonium (L)

Planta cosmopolita de la família de les solanàcies, com la patata o el tomàquet. Fàcilment fa la mida d’un arbust, amb una alçada d’un metre o metre i mig. Les flors, blanques o groguenques, desproporcionades a la mida de la planta, són grosses i en forma de trompeta o embut; apareixen a l’estiu o a principis de la tardor. A més de per les seves flors la reconeixem fàcilment pel seu fruit, que és característic i “extraordinàriament “ espinós. Precisament el nom genèric Datura prové de l’hindi Dhatura, “poma espinosa”, sent Linneus el que ho llatinitzés. Les fulles són lobulades i dentades, glabres i d’un color verd fosc. Pel seu olor fort i desagradable no la mengen el bestiar, tot i que alguns ocells no menyspreen les seves llavors.
Aquesta planta és anual, i s’utilitza en jardineria com a planta ornamental. Tot i que el seu origen és incert, sembla procedir d’Amèrica. Ruderal, la trobem en ambients abandonats, inclòs degradats i rics en nitrogen: abocadors, camps de conreu, sobretot si estan recent llaurats, marges de camins, etc..
Datura deriva del nom d’un verí: dhât, utilitzat per la secta Thaj a l’India. Continuant amb les etimologies, estramoni significa préstec (SXVIII) del llatí científic stramonium, procedent del castellà antic “estremonia” i que significa: astrologia, bruixeria, màgia. Tot això atribuïble als efectes narcòtics de la planta. Les seves qualitats psicoactives procedeixen dels alcaloides hiosciamina, escopolamina i atropina.

En els últims anys hem conegut casos d’intoxicacions voluntàries que han portat a més d’un incaut a patir els efectes anticolinèrgics i letals d’aquesta planta, tan verinosa com d’altres. Tenint en compte l’incidentalitat d’aquests fets, que no la seva accidentalitat, de cap forma es justifica el descrèdit i l’ intent d’eradicació de Datura stramonium, que intenten protagonitzar alguns particulars d’alguns ajuntaments invocant la salut pública.

Endrino
Prunus spinosa (L)

Arbust espinós extraordinàriament ramificat i d’escorça negrissa. Fàcilment pot arribar als 3 o 6 metres. Les fulles trasovades el·líptiques de marge serrat posseeixen un anvers glabre (sense pèl) i un envers lleugerament pubescent (pèls curts i suaus). Les flors, molt abundants i de color blanc, apareixen abans que les fulles. Ho fan al voltant del mes de febrer, allargant-se la floració fins ben entrat el mes de maig. No cal dir que aquestes flors donaran lloc a un fruit, conegut amb el nom d’aranyó. Aquesta drupa és de color blau tornant-se amb la maduració d’un to més obscur. És un arbust autoincompatible des del punt de vista reproductiu, de forma que sols arriba a ser pol·linitzat quan hi ha diferents varietats de la planta. En la comunitat autònoma de Navarra va tenir lloc el conegut licor patxarán, resultat de la maceració d’endrines o patxarans o aranyons, que és el mateix en aiguardent anisat.
Potser per les seves propietats astringents el seu fruit s’utilitza també com antidiarreic i se’ls dóna als nens, o per a preparar mascaretes cosmètiques. Trobem l’aranyó a vessants, vorells o marges de camins; això últim degut molt probablement a que de forma tradicional s’ha emprat aquesta planta per a partionar finques o delimitar terrenys, tanmateix ha de ser entès actualment com una bona pràctica paisatgística si es recuperés; així com una bona ajuda al sosteniment de la fauna silvestre, degut a que produeixen una gran quantitat de fruit.

L’estepa blanca (cistus albidus) o “Jara estepa” en castellà, és un arbust de fulla perenne de la família de les cistàcies. És molt comú en els boscos mediterranis, i potser és l’estepa més estesa als Països Catalans. És una planta de la qual existeixen nombroses varietats.

Hàbitat

Creix en brolles i matollars que corresponen a la fase regressiva dels alzinars i altres boscos mediterranis. Prefereix sòls calcaris, tot i que també la trobarem en sòls neutres i en sòls àcids. És un arbust molt resistent que suporta bé les gelades no gaire fortes o les èpoques de sèquia. Precisament és aquesta la raó per la que cada cop es cultivi sovint com a planta ornamental. És una espècie forta que es caracteritza per la seva adaptació en molts tipus de sòls i amb unes flors d’atractiva vistositat cromàtica.

Característiques

Les seves fulles ovades i toves, són d’un color verd grisenc, cobertes per pèls blancs que al tocar-les ens recorden al vellut. L’estepa blanca deu al seu nom “albidus” (blanquinós en llatí) a l’aspecte cromàtic de les seves fulles sèssils (el terme sèssil se sol utilitzar en botànica per a expressar la falta d’ un òrgan que serveixi de peu o suport). Les seves flors de color rosa o morat són grans i vistoses, amb cinc pètals un xic arrugats i nombrosos estams grocs. Es coneix una varietat d’estepa blanca que té les seves flors blanques (estepa borrera, esteperola). Floreixen entre la primavera i l’estiu (d’abril a juny).

Aquesta planta és una de les úniques que alegren el bosc a l’ hivern amb el color vermell de les seves baies. És precisament per aquest detall, que s’ha emprat com a ornament nadalenc, heu de saber que en els darrers anys a Catalunya, especialment en parcs naturals, aquesta espècie està protegida. Si sortim a fer un vol per Collserola de ben segur que el trobarem a l’ombra d’alguna alzina i no ens costarà gens d’identificar-lo!!.

Ruscus aculeatus

El galzeran és un petit arbust perennifoli que assoleix de 30 a 80cm d’alçada. De la família de les Ruscàcies, i poc o molt parenta de l’esparreguera, presenta dos tipus de tiges: una de llisa i arrodonida i l’altre de forma ovada. Així doncs observarem que presenta una mena de fulles ovades i acabades en punta rígida i punxant. Però aquestes no són les seves fulles reals, s’anomenen cladodis. Les seves fulles de veritat són molt petites, minúscules i apareixen a l’axil•la dels cladodis, però cauen aviat, és per aquest motiu que normalment passen desapercebudes. Tota la planta és fotosintètica, excepte les fulles veritables.

Floreix a la primavera

El galzeran és una planta dioica, en unes plantes apareixen les flors masculines i en d’altres peus les femenines. Al centre de les falses fulles apareixen les flors, petites i d’un color verd blavós. A la tardor i a l’ hivern, a les plantes femenines apareix el seu fruit en forma de baia de color vermell, destaca sobre el verd fosc de la planta. Aquests fruits se’ls mengen animalons del bosc que ajuden en la seva disseminació mitjançant les seves deposicions, aquesta acció es denomina endozoocora.

Arbre provinent de l’ Àsia menor, va ser introduït a la Mediterrània pels Romans. Dels seus fruits s’alimentaven las tropes i fins i tot els cavalls. Als Països Catalans actualment es troba conreat o naturalitzat.

Castanea sativa

El castanyer pertany a la família de les fagàcies, a la que també pertanyen roures i alzines. És un arbre de climes frescos, amb fulles que cauen a l’ hivern. Aquestes són allargades i profundament dentades, són de gran tamany i poden arribar als 25cm. El seu fruit és la castanya, que es troba en grups d’una a tres dintre d’una nou recoberta d’espines. El seu temps de floració es cap al juliol i la recollida d’aquestes cap a l’octubre o el novembre. El seu tronc és robust amb una escorça gruixuda, de color marró grisós, alguns exemplars poden arribar a fer més de 35 metres d’alçada.

Valor culinari

El cultiu del castanyer és molt freqüent a la Península Ibèrica, destacant comunitats com Galicia o les Illes canàries. El seu valor gastronòmic és qüestionable, però durant molts anys han constituït una bona font d’alimentació, ja siguin crues o cuinades. A l’actualitat s’elaboren pastissos, cremes, i postres amb base de castanya. Les castanyes també han estat l’aliment d’animals, no són poques las “piaras de porcs” que s’han alimentat sota els castanyers.

La Castanyada

A Catalunya existeix una festa popular, la Castanyada, que es celebra el dia de Tots Sants (o a la vigília). Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets i moniatos acompanyats per la beguda típica, el moscatell. Dies abans de la seva celebració es poden veure les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina).

L’ Alzina surera és un arbre de mida mitjana, les seves fulles perennes, són d’un color verd intens més clares al envers i de forma dentada. El seu fruit és l’aglà, amb una mida de 2 a 3 cm, de sabor amarg i sense cap valor culinari. Afegir però que són fonamentals en la dieta alimentària d’alguns animals que composen la fauna que habita a Collserola, com per exemple els porcs senglars. Solen viure entre 250 i 300 anys, tot i que es poden veure exemplars de vora 500 anys. Aquest tipus d’ alzina és molt valorada per la seva escorça, el seu moment òptim arriba per la recol•lecció a partir dels 50 anys, el seu poder regenerador permet recollir-la cada 9-10 anys.

El suro

La seva escorça és molt gruixuda, important sobretot per la producció de taps. La seva mida però condiciona la seva recol•lecció, ja que la mesura d’un tap és d’uns 24mm aproximadament, aleshores el millor moment és quan l’escorça arriba als 30mm. Els taps de suro només representen el 15% del seu ús, però representen el 80% del volum del negoci del suro. El bosc més gran d’alzines sureres es troba al Marroc, concretament al massís de Memora, amb més de 130.000 hectàrees. A Catalunya el veurem amb més abundància a les províncies de Girona.

La planta del fonoll és d’origen de la zona Mediterrània, on es troba en estat silvestre. Ja des de ben antic s’ha recol.lectat atribuint-li propietats curatives i medicinals. En alguns països és molt apreciat a la cuina. Amb el fonoll també s’elaboren aiguardents en algunes zones del mediterrani, pel que podem afirmar que el fonoll és una planta per a quasi tot.

Planta herbàcia

Es una planta herbàcia d’un color verd intens, pot arribar a mesurar fins a dos metres d’alçada i habitualment la trobarem en estat silvestre en grans grups o extensions. Les seves fulles són llargues i primes, i les seves flors s’agrupen en ramillets. Es cultiva per extreure-li la part inferior que té una volva semblant a la de la ceba, i també s’aprofiten les llavors de les seves flors.

Propietats

El usos i propietats que se l’atribueixen són molt diversos, us citarem uns dels més habituals: Estomacal: propietats digestives, es pren fet amb infusions de les seves llavors, Antitusiu: molt valorat per les seves qualitats expectorants, es pren amb infusions. Anèmia o inapetència: té un alt contingut en ferro, és un complement ideal que ajuda en la mancança d’aquest al nostre cos. Us extern: també es utilitzat com a col.liri pels ulls i per combatre el mal alè.

Un insult a Itàlia

El fonoll (finocchio amb Itàlia) s’utilitzava com a insult de manera despectiva per aquelles persones homosexuals o afeminades. Ve de ben antic, es remunta a l’edat mitjana quan els homosexuals eren cremats a la foguera per la inquisició i recoberts de fonoll fresc per ralentizar el patiment del cremats.

Es tracta d’un arbre de fulla perenne, de la família de les lleguminoses, i que es caracteritza principalment pel seu fruit, en forma de llegum, i perquè en les seves arrels hi habiten unes bactèries que transformen el nitrogen de l’aire en compostos nitrogenats que serveixen d’adob a la planta. El garrofer pot arribar als 10 metres d’alçada. Una de les seves parts més característiques és el tronc, irregular, gruixut i amb moltes i diverses formes peculiars. De la base d’aquest, sempre en surten branques més joves.

Les flors i el seu fruit:

El garrofer té les flors molt petites i poc vistoses, ja que estan mancades de corol·la. Les fulles són persistents, compostes amb 6, 8 o 10 folíols, sempre en nombre parell. Els folíols són durs i lluents. Són fàcilment reconegudes a la primavera perquè es disposen en penjolls cilíndrics molt característics. El fruit és una llegum gruixuda d’uns 10 a 15 cms. de llargada, verda a l’ inici i marró molt fosc quan és madura. Són fàcils d’aconseguir, ja que perduren a l’arbre molt temps i cauen lentament. La polpa d’aquesta llegum comestible té un sabor dolç. Dins d’ ella, hi podem trobar entre 10 i 16 petites llavors d’un color rogenc fosc, i són molt dures. La floració del garrofer es produeix d’agost a octubre, i coincideix amb la maduració dels fruits de l’any anterior. El fruit i aquestes llavors s’empren per a l’alimentació de bestiar, tot i que també serveixen per a l’alimentació de les persones, com a substitutiu del cacau o del cafè. A més, en temps de penúries, el garrofer era un gran recurs per a l’alimentació. Prova d’això, existeix la dita popular de guanyar-se les garrofes. Actualment, de les llavors s‘obté una goma per fer paper amb aplicacions a la indústria alimentària i farmacèutica. La fusta, dura i compacta, s’empra en ebenisteria, torneria, fusteria o en la construcció.
Com a curiositat, esmentar que a l’antic Orient les llavors de la garrofa van ser els primers quirats utilitzats com a mesura de pes en operacions de compra i venda de joieria i farmàcia. El garrofer pot viure perfectament en zones properes a la costa, per tot el Mediterrani.