L’estepa blanca (cistus albidus) o “Jara estepa” en castellà, és un arbust de fulla perenne de la família de les cistàcies. És molt comú en els boscos mediterranis, i potser és l’estepa més estesa als Països Catalans. És una planta de la qual existeixen nombroses varietats.

Hàbitat

Creix en brolles i matollars que corresponen a la fase regressiva dels alzinars i altres boscos mediterranis. Prefereix sòls calcaris, tot i que també la trobarem en sòls neutres i en sòls àcids. És un arbust molt resistent que suporta bé les gelades no gaire fortes o les èpoques de sèquia. Precisament és aquesta la raó per la que cada cop es cultivi sovint com a planta ornamental. És una espècie forta que es caracteritza per la seva adaptació en molts tipus de sòls i amb unes flors d’atractiva vistositat cromàtica.

Característiques

Les seves fulles ovades i toves, són d’un color verd grisenc, cobertes per pèls blancs que al tocar-les ens recorden al vellut. L’estepa blanca deu al seu nom “albidus” (blanquinós en llatí) a l’aspecte cromàtic de les seves fulles sèssils (el terme sèssil se sol utilitzar en botànica per a expressar la falta d’ un òrgan que serveixi de peu o suport). Les seves flors de color rosa o morat són grans i vistoses, amb cinc pètals un xic arrugats i nombrosos estams grocs. Es coneix una varietat d’estepa blanca que té les seves flors blanques (estepa borrera, esteperola). Floreixen entre la primavera i l’estiu (d’abril a juny).

Aquesta planta és una de les úniques que alegren el bosc a l’ hivern amb el color vermell de les seves baies. És precisament per aquest detall, que s’ha emprat com a ornament nadalenc, heu de saber que en els darrers anys a Catalunya, especialment en parcs naturals, aquesta espècie està protegida. Si sortim a fer un vol per Collserola de ben segur que el trobarem a l’ombra d’alguna alzina i no ens costarà gens d’identificar-lo!!.

Ruscus aculeatus

El galzeran és un petit arbust perennifoli que assoleix de 30 a 80cm d’alçada. De la família de les Ruscàcies, i poc o molt parenta de l’esparreguera, presenta dos tipus de tiges: una de llisa i arrodonida i l’altre de forma ovada. Així doncs observarem que presenta una mena de fulles ovades i acabades en punta rígida i punxant. Però aquestes no són les seves fulles reals, s’anomenen cladodis. Les seves fulles de veritat són molt petites, minúscules i apareixen a l’axil•la dels cladodis, però cauen aviat, és per aquest motiu que normalment passen desapercebudes. Tota la planta és fotosintètica, excepte les fulles veritables.

Floreix a la primavera

El galzeran és una planta dioica, en unes plantes apareixen les flors masculines i en d’altres peus les femenines. Al centre de les falses fulles apareixen les flors, petites i d’un color verd blavós. A la tardor i a l’ hivern, a les plantes femenines apareix el seu fruit en forma de baia de color vermell, destaca sobre el verd fosc de la planta. Aquests fruits se’ls mengen animalons del bosc que ajuden en la seva disseminació mitjançant les seves deposicions, aquesta acció es denomina endozoocora.

Arbre provinent de l’ Àsia menor, va ser introduït a la Mediterrània pels Romans. Dels seus fruits s’alimentaven las tropes i fins i tot els cavalls. Als Països Catalans actualment es troba conreat o naturalitzat.

Castanea sativa

El castanyer pertany a la família de les fagàcies, a la que també pertanyen roures i alzines. És un arbre de climes frescos, amb fulles que cauen a l’ hivern. Aquestes són allargades i profundament dentades, són de gran tamany i poden arribar als 25cm. El seu fruit és la castanya, que es troba en grups d’una a tres dintre d’una nou recoberta d’espines. El seu temps de floració es cap al juliol i la recollida d’aquestes cap a l’octubre o el novembre. El seu tronc és robust amb una escorça gruixuda, de color marró grisós, alguns exemplars poden arribar a fer més de 35 metres d’alçada.

Valor culinari

El cultiu del castanyer és molt freqüent a la Península Ibèrica, destacant comunitats com Galicia o les Illes canàries. El seu valor gastronòmic és qüestionable, però durant molts anys han constituït una bona font d’alimentació, ja siguin crues o cuinades. A l’actualitat s’elaboren pastissos, cremes, i postres amb base de castanya. Les castanyes també han estat l’aliment d’animals, no són poques las “piaras de porcs” que s’han alimentat sota els castanyers.

La Castanyada

A Catalunya existeix una festa popular, la Castanyada, que es celebra el dia de Tots Sants (o a la vigília). Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets i moniatos acompanyats per la beguda típica, el moscatell. Dies abans de la seva celebració es poden veure les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina).

L’ Alzina surera és un arbre de mida mitjana, les seves fulles perennes, són d’un color verd intens més clares al envers i de forma dentada. El seu fruit és l’aglà, amb una mida de 2 a 3 cm, de sabor amarg i sense cap valor culinari. Afegir però que són fonamentals en la dieta alimentària d’alguns animals que composen la fauna que habita a Collserola, com per exemple els porcs senglars. Solen viure entre 250 i 300 anys, tot i que es poden veure exemplars de vora 500 anys. Aquest tipus d’ alzina és molt valorada per la seva escorça, el seu moment òptim arriba per la recol•lecció a partir dels 50 anys, el seu poder regenerador permet recollir-la cada 9-10 anys.

El suro

La seva escorça és molt gruixuda, important sobretot per la producció de taps. La seva mida però condiciona la seva recol•lecció, ja que la mesura d’un tap és d’uns 24mm aproximadament, aleshores el millor moment és quan l’escorça arriba als 30mm. Els taps de suro només representen el 15% del seu ús, però representen el 80% del volum del negoci del suro. El bosc més gran d’alzines sureres es troba al Marroc, concretament al massís de Memora, amb més de 130.000 hectàrees. A Catalunya el veurem amb més abundància a les províncies de Girona.

La planta del fonoll és d’origen de la zona Mediterrània, on es troba en estat silvestre. Ja des de ben antic s’ha recol.lectat atribuint-li propietats curatives i medicinals. En alguns països és molt apreciat a la cuina. Amb el fonoll també s’elaboren aiguardents en algunes zones del mediterrani, pel que podem afirmar que el fonoll és una planta per a quasi tot.

Planta herbàcia

Es una planta herbàcia d’un color verd intens, pot arribar a mesurar fins a dos metres d’alçada i habitualment la trobarem en estat silvestre en grans grups o extensions. Les seves fulles són llargues i primes, i les seves flors s’agrupen en ramillets. Es cultiva per extreure-li la part inferior que té una volva semblant a la de la ceba, i també s’aprofiten les llavors de les seves flors.

Propietats

El usos i propietats que se l’atribueixen són molt diversos, us citarem uns dels més habituals: Estomacal: propietats digestives, es pren fet amb infusions de les seves llavors, Antitusiu: molt valorat per les seves qualitats expectorants, es pren amb infusions. Anèmia o inapetència: té un alt contingut en ferro, és un complement ideal que ajuda en la mancança d’aquest al nostre cos. Us extern: també es utilitzat com a col.liri pels ulls i per combatre el mal alè.

Un insult a Itàlia

El fonoll (finocchio amb Itàlia) s’utilitzava com a insult de manera despectiva per aquelles persones homosexuals o afeminades. Ve de ben antic, es remunta a l’edat mitjana quan els homosexuals eren cremats a la foguera per la inquisició i recoberts de fonoll fresc per ralentizar el patiment del cremats.

Es tracta d’un arbre de fulla perenne, de la família de les lleguminoses, i que es caracteritza principalment pel seu fruit, en forma de llegum, i perquè en les seves arrels hi habiten unes bactèries que transformen el nitrogen de l’aire en compostos nitrogenats que serveixen d’adob a la planta. El garrofer pot arribar als 10 metres d’alçada. Una de les seves parts més característiques és el tronc, irregular, gruixut i amb moltes i diverses formes peculiars. De la base d’aquest, sempre en surten branques més joves.

Les flors i el seu fruit:

El garrofer té les flors molt petites i poc vistoses, ja que estan mancades de corol·la. Les fulles són persistents, compostes amb 6, 8 o 10 folíols, sempre en nombre parell. Els folíols són durs i lluents. Són fàcilment reconegudes a la primavera perquè es disposen en penjolls cilíndrics molt característics. El fruit és una llegum gruixuda d’uns 10 a 15 cms. de llargada, verda a l’ inici i marró molt fosc quan és madura. Són fàcils d’aconseguir, ja que perduren a l’arbre molt temps i cauen lentament. La polpa d’aquesta llegum comestible té un sabor dolç. Dins d’ ella, hi podem trobar entre 10 i 16 petites llavors d’un color rogenc fosc, i són molt dures. La floració del garrofer es produeix d’agost a octubre, i coincideix amb la maduració dels fruits de l’any anterior. El fruit i aquestes llavors s’empren per a l’alimentació de bestiar, tot i que també serveixen per a l’alimentació de les persones, com a substitutiu del cacau o del cafè. A més, en temps de penúries, el garrofer era un gran recurs per a l’alimentació. Prova d’això, existeix la dita popular de guanyar-se les garrofes. Actualment, de les llavors s‘obté una goma per fer paper amb aplicacions a la indústria alimentària i farmacèutica. La fusta, dura i compacta, s’empra en ebenisteria, torneria, fusteria o en la construcció.
Com a curiositat, esmentar que a l’antic Orient les llavors de la garrofa van ser els primers quirats utilitzats com a mesura de pes en operacions de compra i venda de joieria i farmàcia. El garrofer pot viure perfectament en zones properes a la costa, per tot el Mediterrani.

L’esparreguera boscana, esparreguera fonollera o esparreguera de ca (Asparagus acutifolius), és una planta vivaç, perenne, de la família de les liliàcies. Aquesta mata densa, de tiges grisenques (de 40 cm a més de 2 m de llargada), peludes , arquejades i molt enfiladisses, la podem trobar en els marges dels camins i en sòls secs i solejats.
El nom del seu gènere procedeix del grec “a”, com a partícula negativa, i “ speiro”, com a llavor; donada la forma en la que es reprodueix la planta, per via vegetativa. El seu nom específic es refereix a la forma de les seves fulles “ acuta”, del llatí , és a dir, afilat, punxegut i “ folia” de fulla. L’ esparreguera creix espontàniament en moltes regions del món, especialment en les màquies, en zones boscoses i en la bardissa.

Els seus fruits
Tot just a la Primavera comença a fer brots verds i tendres, que surten de la mateixa base de la planta, són llargs i prims, anomenats turions, i són els seus fruits: “ els espàrrecs”, que es cullen abans que es facin llenyosos. S’ han de collir tallant-los arran de terra o esquinçant-los del rizoma.
Esdevenen un dels regals naturals més apreciats per a tots aquells que els hi agrada consumir-los. De fet hi ha molta gent que en el seu temps lliure, dedica moltes estones a passejar per la muntanya per collir-ne un bon grapat, per després consumir-los . Les seves fulles arriben a ser tan petites que cal apropar-se molt per poder distingir-les, i de les quals surten feixos de 5 a 12 cladodis disposats en verticils, curtets, de 3 a 6 mm, persistents, rígids i punxants, que prenen la funció fotosintetitzadora que les fulles no fan.
Les seves flors apareixen de juliol a setembre, són blanquinoses i molt petites.
L’ esparreguera és una planta dioica, les flors masculines i femenines estan situades en peus diferents, disposades d’1 a 4 a cada nus, oloroses, amb un sol embolcall floral en forma de campana, amb 6 divisions.

El pollancre és segurament una de les espècies d’arbres més elegants que hi ha a la naturalesa. Es diu que és un arbre aristocràtic. D’aspecte afuat, està dotat d’una elasticitat fins i tot dansaire, que el permet gronxar-se de banda a banda al ritme del vent, com si saludés a banda i banda de l’escenari.

Arbre de ràpid creixement

El pollancre és un arbre caducifoli de la família de les Salicàcies. Un dels fets més destacables és la seva alçada, ja que pot assolir fins als 30 metres. Es un arbre majestuós i bonic. Té una escorça grisenca. Les branques creixen arrapades al tronc i les seves fulles són ovades, triangulars o amb forma de rombe. Es disposen en la branca de forma força alterna i gaudeixen d’un verd molt lluent. A més, les distingirem perquè tenen el marge dentat i les dents arrodonides.

Floreix habitualment entre el febrer i el març. Al pollancre li agrada viure ben a prop de corrents d’aigua, en ambients ben humits. Ho fa normalment a les vores dels rius, llacs i embassaments, formant part dels boscos de ribera, tant apreciats a Collserola. No acostuma a habitar dels 1300 metres per sobre el nivell del mar. A més, una de les seves característiques principals és el seu ràpid creixement. Es una espècie que acostuma a viure molts de temps, ja que alguns exemplars poden superar els 200 anys. Viu principalment a tot el continent europeu i el nord Africà. Existeixen però algunes varietats com el Populus nigra, el canadensis, l’alba o el tremula, etc., cadascuna amb les seves característiques distintes.

Com ja hem comentat, és un arbre de ràpid creixement, ja que la seva tala es pot portar a terme ja als quinze anys. Aquest és el factor que converteix el pollancre en un dels arbres més utilitzats per aprofitar la seva fusta, que s’utilitza per fabricar pasta de paper. Es tova i lleugera però fràgil. En medicina natural s’empra per sanar la bronquitis. Avui en dia, el pollancre ornamenta amb gran elegància parcs i jardins ja que presenta una aparença elegant i vistosa.