Picus viridis (Linnaeus, 1758)
Pito real

El més gran dels ocells carpinters ibèrics. El seu plomatge és de color verd oliva en les parts superiors i més groguenc a la part supracaudal -sobre la cua-. Pit groc de color gris. Les rèmiges -plomes de les ales- de tons marrons amb petites taques blanques; les rectrius caudals –plomes de la cua- del mateix color. El cap l’adorna amb una caputxa de color vermell que s’estén a modus de bigotera ambdós costats del coll. Aquesta última característica assenyala un cert dimorfisme sexual: la femella no té marques laterals a la cara, inclòs la forma ibèrica d’aquesta espècie té el cap d’un color més grisós.

Formigues

Un llarg i poderós bec, i en el seu interior una llarga llengua protràctil de fins a 10 cms de llarg, li permet extreure les larves de molts insectes de la fusta, amb el que es converteix en un bon conservador del seu hàbitat forestal.
Hem de tenir en compte que s’alimenta bàsicament de formigues, a les que fins i tot utilitza com a insecticida, per a eliminar els paràsits de les seves plomes. Picoteja i rasca de forma furibunda un formiguer, al temps que es tomba sobre ell buscant el poder insecticida de l’àcid fòrmic.
Aquest ocell extremadament espantadís es subjecta amb facilitat al tronc dels arbres, movent-se nerviós, pujant, baixant…. Per aquesta acció utilitza la cua com punt de suport i per a trepar, utilitzant-la a manera de peu. El vol també és característic: un fort aleteig, desprès un breu planeig, una petita caiguda seguida d’un nou aleteig ascendent, ràpid, ondulant i sonor.
La presència del picot verd en un bosc s’interpreta com un excel·lent bioindicador de qualitat i maduresa d’aquest hàbitat.
És sedentari, així que podrem observar-lo durant tot l’any. En primavera al voltant dels mesos de març–maig perfora un arbre per nidar en el seu interior. La femella posa de cinc a set ous blancs que seran incubat durant uns 19 dies per ambdós progenitors. La femella també compte amb la col·laboració del mascle en la criança dels pollets que s’inicien en el vol als 18-21 dies.
Són molts els registres vocals dels picots, però sens dubte el més llampant és quelcom semblant al renillo d’un cavall. Una sola nidada anual. L’hàbitat d’aquesta espècie és molt variat i tot i que és forestal el trobem principalment al bosc mixte, també ocupa terrenys oberts amb menys arbrat, inclòs zones enjardinades dins l’espai urbà.

Amenaces

Tot i que compte amb protecció legal, les amenaces per a la seva conservació tenen a veure amb la desaparició de l’arbrat vell, on construeix el seus nius. La desforestació, sobretot dels sots fluvials i per descomptat els incendis forestals. Pel que respecte a la conservació de l’espècie l’ús de plaguicides , sobretot contra les formigues destrueix les seves possibilitats alimentàries, a més d’intoxicar-lo.

Normativa nacional

Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades
Categoria d’Amenaça
Categoria: d’Interès Especial
Data: 5 d’abril de 1990
Norma: Real Decret 439/1990
LESPRE: Listado de Especies en Régimen de Protección Especial

Situació legal

Directiva 79/409/CEE d’Aus: Annex II
Conveni de Berna: Annex II

Llibres vermells

Mundial
No inclosa en la llista vermella de l’UINC (1996)
Nacional
No Amenaçada (Libro Rojo de los Vertebrados de España, 1992)

>Dragó comú
Talentola mauritánica (L.1758)
Salamanquesa

Aquests petits sauris de complexió robusta són principalment nocturns, tot i que poden mostrar-se actius en hores diürnes. Són bons trepadors gràcies a que posseeixen en els dits uns coixinets adherents. L’estructura d’aquests coixinets consta de diminutes “sedes” o ganxos; aquests a la vegada redueixen i repeteixen cada cop més la seva petita estructura, fins a rematar-la en una espècie d’espàtula. Quan aquestes sedes s’apliquen a la petjada grans forces intermoleculars d’atracció multiplicades pels punts de contacte de cada dit, permeten a aquest rèptil caminar literalment penjat del sostre.
Els ulls són de pupil·la vertical.
La salamanquesa comú sol té ungles en el tercer i quart dit de cada peu, mentre que la rosada els mostra en tots. Tamany i coloració també són claus per a la seva fàcil diferenciació, la comú medeix al voltant de 15 cms i la rosada 10.

Reproducció

Inicien el cel a la primavera, i és en aquest moment quan podríem arribar a escoltar-les. Com la majoria dels rèptils són capaços d’emetre certs sons perfectament audibles per nosaltres. El significat d’aquests sons semblen servir a efectes territorials, tot i que també els produeixen en l’aparellament.
Encara que la seva biologia és encara molt desconeguda, si sabem que posen entre un i dos ous, de closca dura, amb una incubació que oscil·la entre els 44 i 75 dies, depenent de la temperatura. L’estratègia reproductiva d’aquestes espècies consisteixen en varies postes, d’una a tres i repartides al llarg de l’any. Ocasionalment podem observar que varies femelles concentren les postes en un mateix lloc, arribant a reunir entre cinc i seixanta ous. En condicions excepcionals de temperatura i humitat, l’eclosió es produeix entre un i dotze dies. Dipositen els seus ous sota pedres, escorces d’arbres, esquerdes, drenatges de murs , etc..
En quant a la seva alimentació la dieta es composa bàsicament d’artròpodes: arnes, papallones, mosques, mosquits…motiu pel qual solen estar prop de fonts de llum artificial. Aquesta última característica comportamental fa d’ella una espècie generalista a la que li ha anat bé l’ambient urbà. Tampoc menyspreen depredar les postes d’altres rèptils, així com les seves cries.

Dragó rosat
Hemidactylus turcicus (L.1758)
Salamanquesa rosada

Antròpic

És probable trobar una salamanquesa dins d’un armari, però això sens dubte res té a veure amb la falsa creença de que s’alimenten o trenquen la roba, tot plegat al contrari, segur que estan a l’aguait d’alguna de les arnes que si espatllen la roba. L’edificació moderna dificulta les possibilitats d’instal·lació per aquestes espècies, així com per d’altres rèptils, degut a la falta de cavitats i buits on trobar refugi. També les fumigacions contra la proliferació de mosquits són causa assenyalada com perjudicial per la seva conservació.

Estatus de conservació
Llibre Vermell
Categoria Mundial UICN (2008): Preocupació Menor LC
Categoria Nacional UICN (2002): Preocupació Menor LC

Convenis Internacionals
Conveni de Berna: Annex III

Espanya
Listado de Especies Silvestres de Protección Especial LESPRE

Espècie d’Interès Especial

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea referida a la conservació de fauna i flora silvestres,
també anomenada Directiva d’Hàbitats. Ha de permetre assolir els objectius establerts per
el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

Araña cestera
Argiope bruennichi (Scopoli, 1772)

Són aranyes brillantment colorejades amb un gran dimorfisme sexual. Les femelles medeixen al voltant dels 2 a 3,5 cms. Molts animals posseeixen una capa de teixit en la retina de l’ull que reflexa la llum i millora la visió en condicions de poca lluminositat, anomenada tapetum lucidum. Argiope, paraula presa del grec, significa ulls brillants, i fa referència precisament a aquest tapetum lucidum, present en tots i cadascun dels seus ulls.

Estabilimento

A la tardor, i en una localització lleugerament elevada del terra, teixeix una xarxa espiral situant-se en el mateix centre suspesa cap per baix. Aquesta enganxifosa teranyina és pràcticament invisible si no fos per una llampant cinta de seda en forma de zig zag. Aquesta marca reflectant anomenada estabilimento rebota la llum ultraviolada, i possiblement sigui un reclam per atreure a les presses o per advertir a animals més grans, que no trenquin la tela i eliminin a la seva constructora. Els individus juvenils són els que més estabilimentos incorporen a les seves xarxes de caça.

Reproducció

El mascle, sensiblement més petit que la femella, sol aguaitar-la a l’espera de que arribi la seva muda final, i amb ella la maduresa sexual. És l’oportunitat que aprofita el mascle per a practicar la copula i evitar ser devorat. Els quelícers de la femella encara estan tous i no pot matar-lo. Recentment s’ha observat que part dels genitals del mascle queden taponant l’orifici sexual femení, això anul·la de forma efectiva l’aparellament amb d’altres mascles i garanteix que la descendència li correspongui a ell.
Els adults tenen una vida curta, tot l’estiu i part de la tardor. Desprès de ser fecundades, les femelles arriben a acumular entre un i dos centenars d’ous en els seus engruixats opistomes o abdòmens. L’hivern, aquesta nova generació de petites argiopes ho passaran sota la forma d’ou, és a dir, en diapausa, o desprès d’haver nascut dins de l’ooteca, que no és un altre cosa que un petit dipòsit, fet en aquest cas de seda i situat en la mateixa teranyina.

Biodiversitat

Són tres les espècies d’argiopes presents en la Península Ibèrica, això és:
Argiope bruennichi ( Scopoli, 1772)
Argiope lobata (Pallas, 1772)
Argiope trifasciata (Forskoël, 1772)

Les aranyes en general i aquestes en particular, destrueixen quantitats ingents d’insectes, alguns transmissors de malalties. La seva presència entre nosaltres no representa ninguna amenaça en quant a la seva mossegada, tot el contrari. De les seves toxines s’obtenen alguns remeis terapèutics d’interès farmacològic i mèdic.

Abejaruco
Merops apiaster (Linnaeus, 1758)

Au eminentment gregària, de plomatge brillant i vivament colorejat. Té un tamany d’entre 25 i 27 centímetres. Probablement sigui el color blau turquesa de les seves bandes inferiors, junt amb el verd esmeralda de les seves ales i cua, a més del color groc que mostra en la gola, la millor clau d’identificació d’aquesta espècie. El bec, llarg i punxegut, és un eficaç estri de caça, màxim si tenim en compte que les seves presses solen ser bàsicament himenòpters, és a dir, abelles, vespes, etc .. als que captura en vol. Aquesta característica adaptació alimentària el converteix en un veritable malson pels apicultors. Tant interès té el nostre abellerol en les abelles que fins i tot li han donat el nom.
L’abellerol no és molt matutí i això és degut a que espera a que la llum i la temperatura activin als insectes als que aguaita des dels tendals elèctrics, pals o d’altres atalaies. Els apicultors també esperen a que el sol s’elevi i hagi més insectes al camp i menys dins l’interior de les arnes per a poder manipular-les més còmodament.

Migració

És un migrador estival i nidificant que arriba a les nostres latituds entre febrer i maig i es retira als seus “quartels” d’hivern a l’África Occidental a finals d’agost o principis de setembre. Cria en colònies, talussos arenosos, rambles, vores de rius o parets, fins i tot al sòl. Excava galeries de fins un metre o dos. Ambdós progenitors contribueixen en la construcció del niu. La posta, es produeix al llarg dels mesos de maig a juny, i consta de dos a set ous o més, sent incubats per ambdós sexes a partir de la posta del primer ou, perllongant-se fins als disset dies. Es citen casos de nius on es produeix una mena de ceba comunal i on varies parelles alimenten els polls d’un mateix niu.

Amenaces

Aquesta espècie és insectívora, de forma que qualsevol ús abusiu e indiscriminat i també desautoritzat de plaguicides, no sols representa una agressió toxicològica per ell mateix, sinó que a més redueix les possibilitats en quant a la seva alimentació. També pateix els efectes de l’alteració i modificació del paisatge per adaptar-lo a les vel·leïtats de la planificació del territori amb la conseqüent pèrdua del seu hàbitat i llocs de nidificació. La conservació d’aquesta espècie passa unívocament per una protecció legal més estricta i on es tingui en compte no sols a l’espècie sinó també al seu hàbitat. Per descomptat que l’ús de tòxics a la natura - entenent fitosanitaris, pesticides, plaguicides, etc- també haurien de ser observats amb lupa.

Normativa nacional

Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades
Categoria d’Amenaça
Categoria: d’Interès Especial
Data: 05 d’abril de 1990
Norma: Real Decret 439/1990

Situació legal

Directiva 79/409/CEE d’Aus: Annex II
Conveni de Berna: Annex II
Conveni de Bonn: Annex II

Llibres vermells

Mundial
No incluida en la Lista Roja de la UIC (UICN,1996)
Nacional No amenaçada
Indeterminada (Libro Rojo de los Vertebrados de España, 1992)

Alytes obstetricans (Laurenti, 1768) Gripau llevadora Sapo partero

Aquest petit amfibi anomenat discoglòssid per tenir la llengua en forma de disc, escassament supera els 5cm de longitud. Presenta una coloració dorsal de tonalitats grisenques amb unes lleugeres motes de color verdós i un puntejat lateral amb tonalitats rogenques. Els seus ulls prominents de color daurat i pupil•la vertical, més aviat semblen el capritx d’un orfebre que el resultat de l’evolució.
De voltes amb la llengua i a diferència d’altres granotes i gripaus no és protràctil, és a dir, no pot ser projectada fora de la boca per a capturar les seves presses. Mascles i femelles a penes es diferencien, tot i que les femelles són lleugerament més grans que els mascles.

Reproducció

El més destacat d’aquests animals es relaciona amb la seva estratègia reproductora. Al final de l’ hivern o a principis de la primavera s’inicia el cel. Des dels seus amagatalls sota les pedres, en l’ interior de troncs a l’empara d’altres oquedats, els mascles emeten una senyal acústica, un característic i repetitiu so que serveix a les femelles gràvides per a localitzar-los. Les veus del xot (Otus scops) una petita rapaç nocturna i del tòtil poden arribar a confondre’s.

Aparellament
En el moment del seu aparellament i durant el seu encontre el mascle subjecta a la femella per darrera amb un abraç inguinal o “amplexus” estimulant la seva zona genital amb les seves potes posteriors. Minuts més tard aquesta allibera una massa d’ous que ell fecunda i que acabarà situant al voltant de les seves potes i del seu dors. Aquest “cinturó embrionari” l’incrementarà amb successius aparellaments i ho transportarà fins a completar el seu desenvolupament i posterior eclosió ja dins l’aigua. El seu nom específic en llatí “obstetricans” fa referència precisament a aquest comportament. Portarà i mantindrà humida la posta al llarg d’un mes; els seus hàbits preferentment crepusculars i nocturns contribuiran a tal fi. S’alimenta de tot tipus d’insectes: llombrius, bavoses i d’altres artròpodes. Les larves són omnívores. Les femelles gràvides mostren agressivitat entre elles en la competència pels mascles, tot i això no són territorials, podent arribar a compartir varis individus el mateix refugi.

Estats legals

Catàleg nacional
-Interès especial
Conveni de Berna
-Annex II
Conveni de Bonn
-Annex II
Directiva d’aus
-Annex I

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea
referida a la conservació de fauna i flora silvestres,
també anomenada Directiva d’ Hàbitats.
Ha de permetre assolir els objectius establerts per
el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a
la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

Curruca rabilarga (castellà)
Sylvia undata (Boddaert, 1783)

Es tracta d’un petit ocell de cua llarga i sovint aixecada. A l’època hivernal, presenta un plomatge fosc i grisós, amb les parts inferiors granatoses i molt vistoses. A l’estiu el cap adquireix un color pissarrós. La femella és més fosca. El mascle assaja la construcció “de nius de prova”, tot i que el niu definitiu el construirà la femella, en brucs, en llentiscles o en estepes, a base de petites arrels i tiges, decorant-ho amb teles d’aranya. Viu i àgil es mou entre les brolles tal i com ho fan el tallarol o les tallaretes. És fàcil confondre-la amb el Tallarol capnegre, Sylvia melanocephala, però aquest prefereix una vegetació menys espessa, a diferència de la nostra protagonista que busca major cobertura.

Reproducció

La posta es produeix entre els mesos d’ Abril a Juny, i consta d’ entre tres i quatre ous de color blanc trencat, tacats de color gris o pigmentats de color verd. La incubació l’acostuma a dur a terme la femella, tot i que les cries seran alimentades per els dos progenitors.

Distribució

Aquest ocell bel•licós i territorial que habita en terrenys oberts i zones degradades de matolls i brucs, a l’ hivern, s’apropa a les ciutats probablement degut a la seva sensibilitat al fred. La població a Catalunya es calcula en 20.138–72.125 parelles. Espècie politípica de la que en la Península s’hi troben diverses subespècies: la nominal, es troba al Nord Est Peninsular i a les Illes Balears; daviforniensis es troba en el Nord Oest ; i toni es troba en el Centre i Sur. Les subespècies es podrien situar en diferents graus d’amenaça al estar més localitzades geogràficament.

Ocell protegit:
Amenaces i conservació Aquesta espècie s’ha vist afavorida per l’absentisme de l’agricultura de muntanya. Recordem que els seus hàbits el porten a ocupar zones sense conrear on la vegetació encara no ha estat substituïda per grans masses forestals. Alhora els incendis forestals, la roturació del terreny i l’ urbanisme sense criteri ecològic, en definitiva la transformació del paisatge, són les majors dificultats per a la conservació d’aquesta espècie.

Estats legals

Catàleg nacional
-Interès especial
Conveni de Berna
-Annex II
Conveni de Bonn
-Annex II
Directiva d’aus
-Annex I

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea referida a la conservació de fauna i flora silvestres, també anomenada Directiva d’ Hàbitats. Ha de permetre assolir els objectius establerts per el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

Capricornio de las encinas (castellà) Cerambyx cerdo (Lucas, 1842) A la Península i Balears subespècie mirbeckii.

Es tracta d’un insecte xilòfag força gran, d’ entre 25 i 62 mm. de longitud. Tot i que acostuma a colonitzar parts mortes de les plantes, els danys més greus s’acostumen a apreciar en el gènere Quercus, principalment en alzines i alzines sureres. Els seus hàbits en gran mesura crepusculars i nocturns els porten a aixecar el vol entre els mesos de juny i setembre. Les femelles dipositen els seus ous a l’ interior del tronc i a les branques més gruixudes. Uns dies desprès els ous eclosionen i les larves comencen a penetrar a l’ interior. El desenvolupament larvari pot allargar-se entre dos i tres anys i donar lloc a grans galeries el•líptiques a la part maderable del tronc. La pupació la fa sortir a l’exterior i poc temps desprès torna a l’ interior on està més protegida per poder transformar-se en imago o insecte perfecte al voltant dels primers mesos de la tardor, tot i que es mantindrà recollida fins a la propera primavera depenent de les temperatures.

La colonització

Aquesta espècie acostuma a atacar arbres malalts o decrèpits accelerant la seva destrucció; no obstant això les males pràctiques com les podes abusives o mal fetes han facilitat la colonització d’arbres més sans, ja que aquest coleòpter prefereix facilitar- se l’entrada a partir dels talls de poda mal cicatritzats. Durant anys la fusta d’alzina servia per calentar i cuinar. Les tales es repetien sovint i les brotades serviren també per a fer carbó. L’alzinar es va antropitzar, és a dir, es va adaptar a la intervenció humana. Les pràctiques forestals dels pagesos buscaven optimitzar i maximitzar la producció de llenyes provocant d’aquesta manera la selecció dels millors arbres i la seva robustesa. Eliminant els malalts o mal formats aconseguint un aprofitament de policia que redundava en una bona salut del bosc. L’arribada de nous combustibles, gas, electricitat, etc. va fer aturar aquesta activitat provocant el debilitament dels alzinars i l’aparició de plagues i malalties. Cerambyx cerdo troba aquí el seu nínxol ecològic en els arbres més vells arribant inclús a colonitzar altres més joves i sans.

Insecte protegit

Aquest insecte està protegit a l’àmbit de la Unió Europea a l’annex IV de la Directiva hàbitat- fauna-flora (DOCE, de 22 de juliol de 1992 a l’annex II espècies de fauna especialment protegides per el Conveni de Berna, de 29 de setembre de 1979).

Aquesta incongruència aparent, consistent en protegir com animal amenaçat aquell que es comporta com una plaga, queda resolta a favor seu si tenim en compte el que hem esmentat anteriorment. Tanmateix els estudis en pro de la biodiversitat que des de fa anys pacient i silenciosament s’han fet des del Parc de Collserola i dirigits des de Can Balasc han sumat aquesta espècie a onze més per aconseguir la inclusió del Parc finalment a la Xarxa Natura 2000.

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea referida a la conservació de fauna i flora silvestres, també anomenada Directiva d’ Hàbitats. Ha de permetre assolir els objectius establerts per el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

Hi ha una rondalla molt estesa i coneguda en la que un dels protagonistes és un eriçó pacient i credul que s’associa amb una rabosa barruda, “la rabosa i l’eriçó” (d’Antoni M.Alcover), si teniu oportunitat val la pena de llegir-la als menuts de la casa.

L’eriçó comú o europeu ( erinaceus europaeus) és un mamífer de l’ordre dels insectívors i pertany a la família dels erinacèids. Es considerat l’ insectívor més gran d’Europa, ja que la seva mida pot arribar fins als 30cm de llargada ( sense incloure la cua) i el seu pes està al voltant d’1kg. Aquesta espècie s’estén per quasi tota Europa.

Descripció

Aquest animal terrestre té un aspecte arrodonit i massís, el cap sense coll i amb el musell agut. Les seves orelles són curtes i arrodonides, d’ulls petits molt foscos. Té tot el cos a excepció del ventre recobert de pues o espines protectores d’1mm de gruix i una llargada d’uns 2,5 cm. El seu ventre està recobert de pèls llargs i molt aspres. Les seves potes són curtes, amb cinc dits amb urpes ben fortes. La seva cua també és curta. El seu color generalment és marronós clar, amb tonalitats fosques. Viuen entre 7 i 10 anys. Es una espècie que sol ser víctima moltes vegades d’atropellaments a les nostres carreteres, degut a que quan l’eriçó detecta un perill es contrau de forma que s’enrotlla sobre el seu cos formant una bola i estén les espines, quedant-se totalment immòbil. Un altre aspecte també molt important per la seva supervivència és la destrucció dels seus hàbitats, ja sigui per la utilització d’insecticides contra plagues forestals o agrícoles, o bé per consumir els insectes que han mort intoxicats. Hem de pensar que com altres insectívors, l’eriçó juga un paper molt important en el control biològic d’insectes, cargols, bavoses, cucs, sent una espècie molt beneficiosa pels nostres boscos. D’altra banda l’eriçó també ha d’anar en compte amb els seus depredadors naturals: guineus, gossos, teixons, àguiles . La seva dieta és molt variada, caça i menja insectes, rèptils i mamífers petits, ous i pollets d’ocells que nien al terra. Ho complementa amb la ingesta de glans, baies i d’altres fruits aprofitant la temporada en que més abunden.

Hàbitat i costums

Habita en fagedes, conreus, vores de bosc, jardins i parcs, brolles, bardissars. En terrenys amb una bona cobertura vegetal , en llocs no massa freds i humits, on la possibilitat de trobar aliment i la construcció dels seus niu de cria i el seus caus on es refugia durant l’ hivern (d’octubre a abril) estigui cobert. Aquest somni hivernal es pot veure interromput tan sols en dies assoleiats. Fora de l’època de repòs sol disposar de varis nius fets de fullaraca, herbes dels que canvia amb freqüència per tal de passar desapercebut entre els seus depredadors. L’eriçó és un animal solitari i molt actiu al crepuscle i durant la nit. Té un olfacte molt desenvolupat, és un bon caminador i neda molt bé. Té dos períodes de zel, depenent molt de les condicions climàtiques. La gestació dura unes quatre setmanes i mitja, amb ventrades (dues a l’any) de dues a deu cries. Aquestes neixen cegues, amb les espines encara toves i sota la pell, d’un color rosat. En néixer pesen uns 15 grams i mesuren de 6 a 9 cms. Les cries al cap de dues setmanes obren els ulls i són alletades al llarg de 20 o 30 dies. La maduresa sexual l’assoleixen al cap d’un any, tot just han superat el primer hivern.

La natura moltes vegades ens ofereix instants únics d’una bellesa extraordinària. Són detalls importants que reflecteixen aspectes del lloc on vivim sense cap mot, tant sols amb la seva presència .Un d’aquests moments màgics que es produeixen és el que es coneix com la metamorfosi, propietat per la qual un animal perd la seva forma original per prendre un altre del tot diferent. La papallona tal i com la coneixem és la culminació d’aquest cicle biològic.Són clars bioindicadors ambientals que serveixen per a poder estudiar quins poden ser els impactes del canvi climàtic.

Les papallones són uns insectes que pertanyen a l’ordre dels lepidòpters, nom científic que els hi ve donat perquè tenen les ales cobertes d’escates. A diferència de la majoria d’insectes que coneixem, les papallones donada la seva vistositat cromàtica i el seu aspecte encantador gaudeixen de la simpatia de tothom. Cal afegir però que també hi ha un grup de papallones que no estan tan ben considerades, com les arnes, la processionària del pi.

Diürnes i nocturnes

Es divideixen en dos grans grups, les diürnes o ropalòcers i les nocturnes o heteròcers. Per a diferenciar-les hem de saber que l’aspecte més important recau en la forma de les seves antenes, en el cas de les diürnes acaben en forma de maça i guarden les ales perpendicularment al cos un cop estan aturades. La part però més vistosa de les papallones diürnes són les seves ales. Aquestes actuen com a difusors de la temperatura quan fa calor i alhora d’acumulador quan fa fred. D’altra banda els seus colors també són un clar exemple de la seva adaptació al medi en el que viuen. Hi ha espècies de papallones inofensives que imitaran la forma i el color d’espècies perilloses (color negre, groc i vermell) per enganyar els seus depredadors. A l’any 2007 als Països Catalans hi havia censades unes 200 espècies de papallones diürnes i cada cop hi ha més informació sobre la seva distribució i la seva biologia. Les papallones nocturnes són de colors més apagats, amb les seves antenes fines amb filaments i guarden les ales de manera horitzontal quan reposen.

La metamorfosi

Però les papallones abans d’arribar a ser aquest bonic insecte que veiem volar sobre les nostres flors ha de passar per un singular cicle biològic, parlem de la metamorfosi. Així doncs al llarg de la seva vida passen per quatre estats: ou, eruga o larva, crisàlide i papallona adulta. Un cop la femella ha estat fecundada dipositarà els ous damunt de la planta que servirà d’aliment a l’eruga quan surti de l’ou. Existeixen un gran nombre d’espècies en què les erugues depenen exclusivament d’una determinada planta. El creixement de l’eruga és rapidíssim donat que la seva única prioritat serà menjar. Un cop ha assolit la seva mida definitiva buscarà un lloc segur per formar la crisàlide. És en aquesta fase quan es produeix la metamorfosi completa, els teixits de la larva s’estan convertint en els òrgans de la futura papallona adulta. Quan la papallona surt del capoll ja no creix més i s’alimenta xuclant el nèctar que troba anant de flor en flor mitjançant l’espiritrompa. D’aquesta forma les papallones barregen els diferents pol•lens, és per aquest motiu que juguen un paper molt important en la pol•linització. A partir d’ara la seva única missió serà aparellar-se per posar ous. Les papallones són clars bioindicadors ambientals que serveixen per a poder estudiar quins poden ser els impactes del canvi climàtic.

“Es habitual veure-les sobre les flors posades com si fossin petites motes de colors, immòbils a la nostra vista, però frenètiques en la seves tasques diàries.”

Les abelles són uns insectes que viuen en societat formant eixams. Els eixams els trobarem dins la soca d’una arbre, en alguna cavitat o posat en una rama o a qualsevol racó que les abelles decideixen còmode per la seva comunitat. D’altra banda existeix la possibilitat de que l’ apicultor agafi aquests eixams i els dipositi dintre d’ unes caixes formant un rusc. La tasca de l’apicultor serà recol•lectar la mel que elaboren les abelles i oferir-nos-la com a producte per a consumir. Dins d’aquestes societats existeixen però unes jerarquies del tot diferenciades, podem trobar tres tipus o classes d’ abelles : la reina, els abellots i les abelles obreres. Els eixams els composen unes cinquanta mil abelles on cadascuna tindrà un paper fonamental per tirar endavant.

La reina

La reina, la femella serà l’encarregada de liderar l’eixam i de la reproducció junt amb els abellots, els mascles. Per diferenciar-la de la resta observarem que és la més llarga del grup. La reina neix d’una larva alimentada sols amb gelea reial i dins una cel•la especial feta exclusivament per a l’ocasió. Mentre sigui jove farà les mateixes tasques feixugues que fan les abelles obreres, després tan sols es dedicarà exclusivament a pondre milers d’ous que dipositarà a les cel•les corresponents. La metamorfosi de les abelles passa per l’estat de larva, nimfa i finalment es transforma en abella. Transcorregut aquest temps, forada la tapa i surt a fora de la cel•la. Els ous que seran futurs abellots són dipositats també en unes cel•les especials i la seva alimentació serà la mateixa que la de les futures abelles obreres.

L’abellot

L’abellot, és el mascle d’aquesta societat tant ben diferenciada, i és l’encarregat de fecundar a la reina. La seva vida és ben curta, viu aproximadament tres mesos alimentat per les abelles obreres. Una vegada s’han aparellat amb la reina ja deixen de ser útils per l’eixam i i poc temps després moren.

Les obreres

Les obreres, són les més petites de totes les abelles, i la tasca desenvolupada en un eixam varia segons l’edat. Començarà fent tasques de neteja i recollirà pol•len i nèctar. Les abelles obreres succionen el nèctar de les flors guardant-lo dins la boca. El pol•len que s’enganxa en les seves potes el transporten fins el rusc per buidar-lo a les cel•les. Sense adonar-se’n juguen un paper molt important en la pol•linització donat que al anar de flor en flor alguns grans d’aquest pol•len cauen i fecunden les flors. També es dedicaran a fabricar la mel i alimentaran les cries, els abellots i la reina. Tanmateix són les encarregades de vigilar i de fabricar cel•les. Les abelles obreres tot i ser femelles igual que la reina, no tenen la capacitat de reproduir-se i la seva vida és molt curta, uns quaranta dies.

Restaurant Masia Can Borrell patrocina aquest reportatge
Web: www.can-borrell.com