Ja som a l’estació més seca i freda de l’any, ja som a la tardor. És l’època en que es cullen les castanyes i els fongs, tot i que aquest any com no ha plogut gaire encara no s’han deixat veure, però no us amoïneu, que trobar fonts també és fantàstic, i aquest cop us convido a visitar una font una mica oblidada i quasi desapareguda.

Una masia plena d’històries

Si arribem en cotxe o caminant des de Santa Creu d’Olorda per la carretera BV-1468, en el kilòmetre 7,200 trobarem a mà dreta unes parets de llicorella quasi enrunades al costat d’una torre elèctrica. Era la masia de Can Mallol, amb una extensió de 47 hectàrees. Les primeres notícies que trobem són de l’any 1660, amb el casament de Bartomeu Mallol i Esperança LLoreda. La família, o millor dit, el cognom Mallol va perdurar al llarg dels temps fins el 1909, quan va morir la dona d’en Josep Mallol sense descendència. Entre els anys 1916-1921 els terrenys de Can Mallol van quedar partits en dos municipis i els propietaris van demanar que ambdues parts quedessin en un de sol. Això es conegut com la Peça de Can Mallol.
Una història terrorífica va tenir lloc en aquesta masia i en la seva font, la font de Can Mallol. Era l’any 1910 quan va viure una dona, l’Enriqueta Martí, es creia que segrestava i assassinava nens i nenes per treure’ls la sang i les grasses del seu cos. També era coneguda com “La vampira del carrer Ponent”, carrer on tenia un pis a Barcelona, quina por!!.
L’ historiador Cisco Tomás ens parla d’una llegenda referent també a Can Mallol. Es parlava de l’existència d’una dona que va viure a la masia amb dots de bruixeria, es creia que algunes nits sortia de casa nua, es rebolcava per l’era i es convertia en gos. Feia malifetes als pagesos i va haver gent amb la mala sort de trobar-se amb ella.

La font

Per arribar agafarem un caminet que surt a l’altre costat de la masia. Veurem una indicació que assenyala Can Busquets i La Floresta. Als 5 minuts en un petit revolt la trobarem. Està situada en el torrent que duu el mateix nom, la reconeixerem perquè ben a prop hi ha una taula i uns bancs de fusta amb unes figueres al seu voltant. En una paret feta de pedres surt un tub de ferro on hi raja una goteta d’aigua. Xavier Coll deia “..Consta entre las preferidas de los montañeros amantes de la quietud y soledad..Su ubicacion se distingue por una hermosa encina debajo del camino en un ambiente acogedor “. Avui dia està abandonada i completament emmantellada de falgueres, esbarzers i d’alguna figuera. Tant de bo l’arreglessin i recuperés així el seu esplendor.

Text i fotografia: Dany Alvarez

Aquest mes d’octubre anirem fins un lloc de la serra molt concorregut, potser per la seva ubicació des d’on es poden fer varies rutes i passejades. Sobretot durant els caps de setmana s’apropen ciclistes, genets i excursionistes que volen gaudir d’un dia de tranquil·litat a la muntanya. Visitarem la Font de la Teula o també dita de Can Borrell, situada just al costat de la masia de Can Borrell.

Una mica d’història

Situada a la vall de Gausac, entre Sant Cugat i Cerdanyola, arribarem per la carretera d’Horta a Cerdanyola (BV-1415) Km 3 agafant un caminet que trobem a mà esquerra, i que tot just desprès de travessar un pontet que creua la riera ens durà davant aquesta imponent masia.
Amb quasi 216 hectàrees encara es poden veure camps conreats (aproximadament unes 40 hectàrees cultivables ), alimentades per l’aigua del pantà de Can Borrell. Aquest pantà de petites dimensions, fou construït per Josep Llopart l’any 1926. Reté l’aigua del torrent de la Rabassada i fa uns 7 metres d’altura i 26 de llargada, amb una profunditat de quasi 3 metres. Doncs bé, aquesta masia fa moltíssim temps tingué com a propietaris en Bertran d’Esplugues i la seva dona Berenguera de Cercedol. Anys més tard la vengueren a Bernat de Palou, el qual ens indica que és molt i molt antiga. La construcció actual pertany als segles XVII-XVIII, i avui en dia els Rovira són els masovers d’aquesta finca agrícola que va començar com un petit restaurant que sols cuinava quan s’apropava algú, tal i com diu en Lluís Rovira en una entrevista. Ara ja en són més de 30 els anys que ho fan professionalment!!.
Afegir que com a curiositat podrem veure animals de granja, com ànecs i gallines.

La font

La font de la Teula, anomenada així per la seva construcció, feta de teules, o de Can Borrell la trobarem just enrere de la casa, al costat de la muntanya. És una font d’aiguaneix. L’aigua es recull de la cisterna o dipòsit que hi ha per damunt. Ara funciona amb aixeta i té una pica quadrada molt ben feta. Des de fa uns anys és eixuta, quina pena !!

Ja estem al setembre i com diu el refrany “pel setembre o s’asseca la font o s’enduu el pont”, us animem a visitar un altre bonic indret de Collserola.
La nostra excursió ens durà prop de Cerdanyola del Vallès i de Barcelona (Crtra d’Horta a Cerdanyola BV-1415 km 7.8) per trobar aquesta font boscana, amagada en un lloc molt encisador, comproveu-ho !!

Una masia, un projecte i una font

Agafarem un trencall a mà dreta d’aquesta carretera que ens assenyala un cartell “RESTAURANT CAN VALLDAURA “. Aquest restaurant va ser creat als anys 60 per un grup de caçadors on antigament hi havia una bòbila.
Les vistes dins són meravelloses amb el Turó de Valldaura de 422 metres i al fons podem veure la silueta de la masia de Can Valldaura, reformada l’any 1888 per l’industrial fariner Don Francesc Guardiola. Recentment s’ha presentat el projecte de l’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya) Green Fab Lab, laboratori d’investigació que s’ubicarà a la finca de Can Valldaura. Aquest serà un laboratori orientat a la recerca sobre hàbitats autosuficients, així com en la protecció dels ecosistemes. Hi haurà tallers, animals de granja i fins i tot una planta de biomassa. El projecte inclourà la rehabilitació de la pròpia masia i la recuperació de l’explotació tant forestal com agrícola. Aquest ambició projecte rep el suport de varies administracions, entre elles es troba el Consorci del Parc de Collserola, que s’encarrega de supervisar i tutelar el seu desenvolupament. Tot això serà conegut pel curiós nom de “Q-Valldaura GreenFabLab “.

Bé, una vegada al restaurant baixarem pel camí de l’esquerra, barrat el pas amb una cadena. Seguirem fins una cruïlla que trobarem a l’esquerra. Situada al costat de la llera del torrent i a ma esquerra hi ha un petit pla amb unes alzines centenàries (el Pla del Cigró). Tal i com diu Miquel Tormos al seu llibre “Camins d’aigua”": …Fa anys el pla era un lloc encisador envoltat d espessos roures i alzines que a l estiu convidava a estirar-se a l herba i contemplar el silenci de la natura. Una hermosa catifa de fullaraca omplia el gran pla ….”

En una de les seves excursions explicava “….el nom de cigró prové de les agradables fontades que es feien als anys 1950-1960 quan cuinaven el dinar que consistia majoritàriament en carn d’olla amb cigrons i que aquesta aigua era molt bona per cuinar-los….. Que curiós !!

La font

La font ha estat moltes vegades perduda donades les constants esllavissades. Aquesta va ser visitada per l’estudiós i excursionista de Cerdanyola en Miquel Sánchez l’any 1977. Temps desprès fou recuperada per en Miquel Tormos i un grup de voluntaris forestals (any 1986). El cas és que varen haver de treure una gran alzina que va caure just al davant. No prou satisfets amb el resultat van posar dos tubs d’acer (en Doménec Solé) i van fer la pica.

Avui dia, moltes vegades coberta de terra, la trobem envoltada d’heures, molses i falgueres i observarem com la claror de l’aigua contrasta amb el verdor intens del lloc.
Quasi bé podem dir que aquesta font és una de les més boniques de Collserola……o sinó si m’ho permeteu la més….

On anirem avui?

Doncs aquest cop ens situarem en un lloc molt freqüentat per esportistes i caminadors de totes les edats, de quasi 21 kilòmetres de recorregut entre els municipis d’Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern per una banda a Sant Pere Màrtir i Barcelona, el forat del vent per l’altra, anomenada Carretera o Passeig de les Aigües. Oberta el 1901 a petició de la Sociedad Anónima del Tibidabo, pretenia passar una canalització d’aigua potable per tal d’abastir la ciutat de Barcelona sortint d’un gran dipòsit soterrat a Sant Pere Màrtir. El recorregut té molts trams que s’han anat obrint i ampliant gràcies entre d’altres al Pla Especial del Parc de Collserola el 1987. Ens trobem una pista de terra amb diferents passeres que creuen carreteres.

La font

Una d’aquestes i dit de pas molt bé condicionada es troba situada al Pla dels Maduixers. Podem anar fins la carretera que puja al Funicular del Tibidabo (carrer Manuel Arnús) i allà deixar el cotxe. La font s’anomena de la Maduixera, tot i que té diversos noms com d’en Gomis, del Cigró o d’en Margalef. Trobem un banc de fusta a mà esquerra i una barana de ferro situada al costat de la carretera. D’un tub raja aigua directe a una pica metàl•lica quadrada. La font ha estat recuperada l’any 2009 pel Consorci del Parc de Collserola dins el projecte de recuperació de les fonts del Parc, en el marc del conveni de col•laboració de la Diputació de Barcelona i la Fundació La Caixa. L’empresa Can Neteja és l’encarregada de dur a terme aquesta tasca sota un programa d’integració laboral, els treballadors que intervenen són gent amb riscos d’exclusió social. Abans la font era un tub llarg de plàstic groc (posat per un tal Margalef) amb restes d’un esglaonat i un mur de llicorella amagat per la vegetació. Avui dia veurem que s’ha refet el mur i s’ha col•locat un bonic broc i una pica nova.

El Parc de Collserola aviat es convertirà en Parc Natural. Ens reserva indrets d’una gran bellesa natural. La diversitat dels paisatges que hi trobem configuren la riquesa biològica de la nostra serra. Són dignes d’admirar per si sols, cadascuna té una composició d’espècies vegetals pròpies i amb una fauna variada. Però de vegades és força important la mà de l’home per millorar certs espais que anys enrere no se’ls hi donava la importància que realment calia.
El Parc de Collserola com a tal es va crear l’any 1986, però ja tres anys enrere l’antiga “Corporación Metropolitana de Barcelona” va iniciar una sèrie d’intervencions per a la protecció del parc. Es varen crear nous equipaments i es varen restaurar d’altres, un exemple és el cas de la Font de Santa Bàrbara.

La Font de Santa Bàrbara

Aquesta font es troba dins l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, espai creat durant els anys 1988-93. Aquest és un lloc tranquil per passejar, del tot acollidor i molt visitat els cap de setmana. Hi trobem un restaurant, un aparcament, taules de fusta per fer pic-nic, una gran explanada amb moltes possibilitats d’esbarjo: on poder jugar, córrer i saltar. La trobarem al fons de l’àrea de lleure i està formada per dues parets molt grans i gruixudes de pedra vista que s’ajunten en angle recte. En la paret del frontal hi ha el tub de bronze (ara no hi és) i al costat dret veurem en una planxa de ferro l’any de la seva restauració, l’any 1993, al mateix lloc on hi existia l’original, abans d’aigua natural, ara canalitzada per l’ Ajuntament.
És una font que quasi sempre porta aigua, penseu que de vegades s’inunda la bassa quasi rectangular on cau l’aigua.
Abans aquest lloc era una antiga teuleria i durant els anys 60 es varen construir unes casetes ( “poblado” se’n deia abans) per als treballadors de les primeres obres dels túnels de Vallvidrera. Aquest espai se’l coneixia per “Poblado de Santa Bàrbara”, el qual li va donar nom a la font.
Per arribar-hi hem d’agafar la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat km 4.7 BV 1418 i desviar-nos on posa restaurant LA PINYA 2. També ens podem apropar amb els ferrocarrils, si baixem a l’estació del Baixador de Vallvidrera l’àrea de lleure està a 500 metres.
Pels qui es quedin amb ganes de més, molt a prop trobareu l’església de Santa Maria de Vallvidrera amb el seu campanar. És un paratge molt bonic on poder gaudir de la serra i escoltar l’aigua com brolla per tot arreu…
Tex i fotografies: Dany Alvarez

Durant molt de temps les fonts varen ser una riquesa molt important per la vida quotidiana de les masies que omplien la serra de Collserola. Aleshores es treballaven els camps i la pagesia era força present a totes elles. Les fonts de vegades estaven prop dels masos i d’altres com en aquest cas estaven en els terrenys que pertanyien al propi mas. La font del Mas Sauró n’és un clar exemple. Aquesta font pertanyia fa molts anys a la masia que li dóna el nom. De Mas Sauró ja no en queda res, però en aquesta banda de muntanya hi ha un petit barri de Vallvidrera que també porta el seu nom, el barri de Can Sauró. El lloc on es troba és força ombrívol i com a conseqüència molt humit. Els esbarzers inunden el paisatge d’un color verd fosc, però alhora un xic brillant.

Com arribar?
Ens hem de situar al pantà de Vallvidrera, considerat una joia de l’enginyeria del segle XIX a Barcelona i construït per l’arquitecte Elies Rogent. Un cop estem al pantà hem d’agafar el camí de la dreta que està asfaltat i que passa davant mateix d’un antic bar-berenador i una casa de color groc que es diu Cal Tura. Al final d’aquest camí ens trobem la pista, ara ja de terra i hem d’agafar a mà dreta un corriol que puja cap a la muntanya. Després de caminar uns 100 metres aproximadament ens trobem una petita bassa que hi ha al costat d’un canyissar. Hem d’agafar el camí de la dreta que continua i pujar per unes escales de pedra d’una antiga construcció, i al final a la llera del riu en una zona molt emboscada la trobarem.

De formes ben senzilles….

És una construcció de totxo arrebossat. El seu frontal és acabat amb rajoles de ceràmica blanques. En el seu interior hi és el broc petit i una pica molt antiga de pedra circular ran de terra. Ambdós costats de la font hi ha seients rectangulars. De vegades raja aigua, tot i que molta es perd sota terra i molts porcs senglars van per refrescar-se, raó per la qual sovint el terra dels voltants està molt revoltat.

Tex i fotografies: Dani Alvarez

La font d’aquest mes de Gener es troba en una de les zones que més ha patit la degradació del bosc dels anys 50 i 60. Aleshores la gent de les localitats properes hi anava a buscar llenya per escalfar-se i cuinar, hem d’afegir el problema de les sequeres d’aquests últims anys. També va ser punt de trobada de moltes famílies a les primeries de segle. Temps en que era molt comú celebrar les populars “fontades”, s’anava a passar tot el dia al voltant de la font en un entorn privilegiat i fora de la ciutat. Actualment al igual que la Font de la beca, la Font del ferro, o la Font de la Seas, tant sols les veiem rajar en certes èpoques de l’any o bé en anys de forces pluges, és per això que us recomanem visitar-la aquestos mesos d’hivern.

Com arribar-hi

Aquesta font la trobarem ubicada a la vall de Sant Just Desvern, entre el turó d’en Cors i Sant Pere Màrtir, qualsevol punt de sortida és bo. Hem d’agafar direcció al Coll del Portell, estem caminant uns metres més amunt i en paral•lel a la Carretera de les Aigües. Un cop arribat al coll trobarem un petit camí amb les indicacions de les fonts del Rector, del Ferro, i de la Seas. Només hem de seguir el que indica la del Rector i en pocs minuts haurem arribat. Si gaudim de temps, us recomanem aprofitar per apropar-vos a les altres fonts

La Font

És de construcció molt senzilla, molt comuna a la serra de Collserola , feta amb l’únic motiu de rajar aigua i calmar la set de l’excursionista. Formada per una petita paret de pedra d’ on surt el seu broc, al seu peu trobarem una petita bassa que recull l’aigua. A pocs metres més amunt hi ha una cisterna amb un petit arc de mitja volta que la cobreix, no sabem ben bé que hi fa, tot i que es comenta que la font antiga hi era en aquella ubicació i que més tard es va construir uns metres més avall la nova font.

La font d’aquest mes de Novembre podríem dir que és una de les més boniques de Collserola, fixem-nos en la seva construcció senzilla de pedra,ara ja desgastada pel pas inevitable dels anys. Està formada per un frontal que li dóna forma i una petita bassa treballada que descansa damunt una plataforma de ciment construïda als anys 70. Actualment el tub veurem que està trencat, però pel seu broc normalment brolla una gran quantitat d’aigua. La trobarem en un lloc de la serra mig ombrívol i mig solejat. Ben endinsada en el bosc que travessa el torrent de Vilana i que comença al capdamunt del Passeig de les Aigües ( si mirem a dalt de la muntanya el veurem ).

Les fontades

Fa anys hi havia bancs pel descans de qui s’apropava i va ser l’escenari habitual de moltes fontades. Heu de saber que aquesta tradició era molt estesa a moltes fonts de Collserola. Era el dia en que la gent aprofitava la jornada de festa per passar una estona a la muntanya i berenaven tots plegats al voltant d’una font. Uns metres més amunt podem veure la mina ,avui mig enrunada i sense porta. Per arribar-hi sortirem per l’estació dels ferrocarrils de la Generalitat de Peu del Funicular. Una vegada allà agafarem el carrer del Bosc i el camí de Vallvidrera i el continuarem fins arribar a una pista de terra (carrer Sant Pere Claver) que ja s’endinsa en el Parc de Collserola. Uns 800 metres més amunt trobarem un corriol que surt del camí a mà dreta ple de retames, pins i algun garrofer, aquest ens portarà a la font. Ara ja si podem gaudir d´ aquest lloc tranquil i apartat del soroll de la gran Barcelona.

Text i fotos: Dany Alvarez

Aquesta font, que donava aigua abundant, fresca i d’ excel•lent qualitat, brollava a un indret del torrent de la Riera d’ en Bonet, prop de l’ ermita romànica de Sant Pere de Romaní, que serà el nostre lloc de partida cap a la recolzada del torrent, dominada a la banda nord per les ruïnes de Castellciuró, on es troba. El mas de Can Graner està situat a tocar del castell, una part dels fonaments del qual es remunten a l’ època dels visigots.

Anem de camí

Prop de l’ ermita, prenem un corriol de baixada cap a la dreta i travessem un bosquet de pi blanc. Més avall veurem alguns garrofers, oliveres i feixes de conreu als marges. Quan arribem al torrent de la Riera d’ en Bonet, girem a la dreta cap a Castellciuró i travessem el llit del torrent. Després de passar entre bardisses i canyissars, enfilem un camí a la dreta del torrent i, més endavant, prenem el petit corriol que davalla a l’esquerra i condueix cap a la font.

Punt de trobada

Situada al costat del torrent, la font de Can Graner, a 90 m d’altitud, va ser un lloc força visitat pels que acudien a la popular ermita de Sant Pere de Romaní, dalt d’ un turonet, a l’ actual terme de Molins de Rei. De fet, aquest indret de la conca del Llobregat era un bon lloc per començar una excursió a d’ altres fonts properes, com la de Can Vilagut, la de la Tartana o de Can Bofill i la del Capellà, situada al torrent d’ En Mallol i força popular al segle XIX. Malgrat el seu passat, la font de Can Graner avui en dia, habitualment està gairebé esgotada.

La font d’aquest mes es troba situada ben a prop de la plaça de Vallvidrera, és una font urbana i com a tal la seva aigua raja tot l’any, donat que està connectada a la canalització d’Aigües de Barcelona. És un punt de trobada per a molts ciclistes i caminadors, paren per omplir d’aigua les seves bombones o cantimplores i poder iniciar diferents excursions pel parc de Collserola

Una font molt curiosa

La trobarem a poc més de deu metres de la plaça, al davant del número 5 del carrer Mont d’Orsà. El curiós és que aquesta font dóna sortida a dos carrers, així doncs també està present a la Carretera de Vallvidrera. A la banda de la carretera hi trobarem una majòlica amb una inscripció de Joan Maragall que diu aixì:

Ai, boscos de Vallvidrera!
Quines sentors m’heu donat!

Però vet aquí que ni l’aigua ni la aixeta apareixen, i és que realment estem a la part de darrera de la font. Aquesta la tindrem dos metres per sobre nostre, al carrer Mont d’Orsà. Aquest fet singular ha estat motiu de que en més d’una ocasió algun visitant se n’ananés amb les cantimplores buides!! La seva construcció és de pedra vista, amb arc de mitja volta i una petita bassa per recollir l’aigua. El seu broc com ja hem esmentat és amb polsador i sempre trobarem aigua.