L’aportació de les masies a Collserola es inqüestionable, però aquestes no haguessin sobreviscut sense protecció. Ja des de l’època dels romans, Collserola va ser punt estratègic de ciutats i de pobles propers, oferint amb els seus turons autèntiques torres de guaita naturals, des de les que es podien veure tota la plana del Llobregat, el Vallès o bé el front marítim guaitant els atacs provinents del mar. És per això que aquest mes hem volgut retre homenatge a un d’aquells castells, avui dia la majoria enrunats, però sense el quals la història d’aquestes masies seria del tot diferent.

A l’extrem sud-oriental de la comarca del Vallès Occidental es troba, dins del terme de Valldoreix, les restes de l’antic castell de Canals. Situat dalt d’un turó, es pot veure una paret de 14,70 metres de llargada per 8,50 metres d’alçada, orientada d’est a oest. La base del mur té a la part baixa un gruix màxim de 92 centímetres i a la part superior un gruix de 55 centímetres. D’aquest mur destaquen les fileres d’obertures on encaixaven les jàsseres de fusta i els utilitzats per muntar la bastida de construcció i el forat d’una finestra. En el conjunt destaquen també altres parets de poca alçada, alguns dels quals semblen definir una estructura rectangular. L’aparell dels murs és realitzat amb pedra rodada, amb les cares desbastades a cop de maceta, disposades en fileres horitzontals molt uniformes.

Un passat llunyà

Durant les campanyes d’excavació arqueològica dels anys 2002 i 2003 es van descobrir restes d’altres murs perimetrals i d’una torre de defensa anterior al castell. Un altre element a destacar és una gran pedra natural en forma d’arcada, treballada per la seva part inferior i adossada a una estructura de terra cuita. Aprop del castell es troben les restes d’un antic molí, al torrent de Canals, situat al peu del turó del castell. Dins les col•leccions del Museu de Valldoreix hi ha algunes restes d’aquest conjunt, destacant una clau de ferro, possiblement de la porta del castell, i alguns trossos de tegulae utilitzats en la fonamentació del castell, que juntament amb un as romà d’Adrià (117-138 d.c.) trobat a prop dels camps de conreu del castell ens podrien testimoniar presència romana a l’indret.

Castell estratègic

El nom Canals, és d’origen toponímic i es troba documentat per primera vegada l’any 986 en una permuta d’una peça de terra. En alguns documents es fa referència al color de la terra de la zona, vermellosa, i es parla del lloc de Canals Roges. El castell, tot i que per aquesta zona hem de parlar de casa forta, estava situat a un lloc de gran importància estratègica, donat que dominava el pas natural des del riu Llobregat fins a les elevacions de la serra de Collserola. El seu emplaçament no va ser a l’atzar, i la seva equidistància amb les altres cases fortes de la zona, com el Castell de Rubí (Sant Genís de Can Casanoves, castrum Riorubeo), el Castell de El Papiol, el Castell d’Olorda, el Castell Ricart (Torre Negra), el Castell de Fumet i el Castellciuró; entorn als 4 kilòmetres demostra una clara intenció política-militar per part dels comtes de Barcelona. Cal remarcar que des del Castell de Canals es podia veure, fa alguns anys, el Castell de Rubí i per tant comunicar-se amb ell. La primera menció com a castell és de l’any 1160, en el jurament de fidelitat que Bertran de Canals fa al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Al segle XIII, el 1243 el rei Jaume I concedeix la jurisdicció del castell i de la vil•la de Canals i la quadra de la Vall de Lors a Adelaida de Canals. Aquest castell estarà lligat a la família Canals fins el 1306 quan l’abat de Sant Cugat Ponç Burguet el comprà. Alguns dels senyors del castell participaren a la conquesta de Mallorca i de València.

Reportatge patrocinat per Placadis Sl.
www.placadis.com

La masia que ens ocupa aquest mes la trobarem al terme municipal de Sant Just Desvern, datada del segle XIV va tenir diferents noms fins adquirir el nom de Can Fatjó al segle XVII que es mantingué fins l’actualitat.

La masia

Ha estat recentment restaurada, originàriament constava d’un sol cos format per planta i pis, al que més tard se li varen anar afegint annexes. La teulada té caiguda a dos vessants i la masia és orientada a migdia. A la façana principal destaquen les seves finestres gòtiques. També veurem un rellotge solar justament al damunt de la porta principal, amb un portal adovellat de pedra a mitja volta. Al pis també hi ha dues finestres balconeres, poc freqüents a les construccions de les masies de l’època, encara que no es pot afirmar amb seguretat el moment de construcció d’aquestes. La resta de la masia consta d’una sèrie d’annexos que s’han anat afegint amb posterioritat, justament al darrera trobem un cos rectangular format per una galeria amb tres arcades i una porxada. Una curiositat és la seva gran palmera que dona la benvinguda acompanyant la porta principal. Com és sabut l’arbre per excel•lència en quasi totes les masies és el lledoner, per la seva flexibilitat i resistència, atributs que el feien perfecte per construir els mànecs i estris del camp.

Els seus orígens

Les primeres dades que trobem del mas a la zona daten del 1310, en aquella època es coneixia amb el nom de mas Reia o Rella. Més tard a les primeries del segle XVI el mas s’anomena Can Ramoneda, per passar finalment 180 anys després, l’any 1690 a anomenar-se Can Fatjó, nom del mas que s’ha mantingut fins l’actualitat. El constant canvi de noms va ser degut a la manca d’hereus, sent les pubilles de la casa les que adoptaren el cognom del seu marit i així donant-li un nou nom a la casa. Aquesta mancança d’hereus va originar que tot i pertanyent a un únic propietari, hi convivien diferents ramals de la família en les edificacions annexes del mas i alhora aquestes adoptaren noms diferents. Així doncs la part alta de la casa s’anomenà durant molt de temps Mas Cavail o Savall.

Passat i futur

La masia sempre va estar lligada al món rural, el seu punt àlgid va arribar a meitats del segle XIX, quan la superfície de terres cultivables eren les més importants de la zona juntament amb el mas de Can Baró. Però tot això amb el pas dels anys ha canviat i a l’actualitat, desprès de ser restaurada i condicionada ha passat a ser d’us exclusivament residencial. El que és ben cert és que aquells que us apropeu podreu gaudir i saber una mica més de la vida de camp i del nostre patrimoni a Collserola.

La masia que ens ocupa aquest mes de Desembre és una de les més antigues de Collserola, que li ha donat nom a un torrent proper, el torrent de Can Ribes. Com quasi bé totes les masies ha deixat enrere la pagesia. Desprès de patir l’abandó va ser adquirida fa uns anys per uns nous propietaris que la restauraren mantenint-se fidels a la masia original fins l’estat actual de conservació, el qual bé mereix una visita.

El mas de Can Ribes està situat a la vessant de Molins de Rei, sortint des de Santa Creu d’Olorda pel camí antic de Molins de Rei i ben just a meitat de camí a la banda dreta trobarem aquest mas, a l’actualitat molt ben conservat. Masia de dues plantes amb teulada a dues vessants. Gaudeix d’un ampli pati d’accés, és una constància en les masies catalanes i molt present a Collserola. Situats al vell mig del pati veurem que a la banda dreta hi ha un altre construcció on anys enrere vivien els masovers i on actualment hi viuen els propietaris del mas. A la façana de la masia apreciarem un rellotge solar, i un banc de pedra acompanyat per dos portes d’accés a l’interior. La porta de la dreta ens durà al lloc que era antigament el celler, mentre que la de l’esquerra en portarà a l’ interior de la masia. Un cop estem dins a mà esquerra trobarem un menjador amb braser i l’accés a la cuina. A la dreta hi ha una petita sala i al fons del passadís d’entrada les escales que ens duran al pis superior on hi ha les habitacions.

Els seus orígens

Les primeres dades que es tenen constància de la masia de Can Ribes són del segle XIV, concretament a l’any 1329. Aleshores el mas pertanyia a Bernat Rubió. Anys més tard va passar a mans dels Riba, propietaris que li donarien el nom a la masia. Sabem que els Riba són al mas des de les primeries del segle XIV, ja que sabem que en Pere Riba va contribuir en la millora de la parròquia de Santa Creu d’Olorda. Els Riba varen mantenir el mas durant anys. Més tard ja al segle XVII, la masia es va anomenar casa d’en Ribes de les Heures, aleshores els seus propietaris eren els Estella-Ribas, en casar-se la pubilla del mas la Margarida Ribas amb Josep Estella. Amb la dissolució del municipi de Santa Creu d’Olorda l’any 1916 el mas va passar a pertànyer al terme de Molins de Rei fins a l’actualitat.

Els actuals propietaris, el Manuel i la Montse, ens van convidar a entrar al mas per poder visitar-lo. Dins els seus plans hi ha la intenció d’obrir un restaurant a la masia en un parell de mesos, pel que han habilitat una zones per tal fi. Així doncs d’aquí poc temps qui vulgui visitar la masia també tindrà la possibilitat de gaudir d’un bon àpat.

La masia d’aquest mes de Novembre es troba situada al vessant que toca Molins de Rei, hi ha l’àrea de lleure del Terral, i just al seu davant trobarem un trencall que travessa la riera i ens duu cap a la Masia Can Tintorer. Està emplaçada en un bell paratge i resulta se un lloc ideal per a fer excursions pel massís.

La seva història

Els primers documents que fan referència a la masia es remunten a l’any 1925, tot i que és molt possible que existís molt abans. Corria l’any 1675 quan l’Isidre Tintorer la va comprar i va posar en funcionament una explotació agrícola i ramadera que es va perllongar al llarg de tres segles. Tot i que a l’actualitat la masia ha estat totalment restaurada i habilitada com a restaurant per la desena generació de la família, l’arquitectura de Can Tintorer era molt similar a les masies catalanes de la seva època.

Construcció

Masia de planta baixa i un pis, de forma rectangular i amb finestres emmarcades amb una pedra de color vermellós. A l’interior i situada a la banda dreta hi havia la cuina, equipada amb els seus fogons i amb una taula grossa, ben acompanyada de dos bancs per donar cabuda en les reunions familiars. A la banda esquerra hi havia el menjador, reservat per festes més importants. Al fons hi havia la porta del celler, des d’ on també s’accedia a la mina. En construccions annexes també hi havia el galliner i el corral de les cabres, l’abeurador i un gran safareig on es rentava la roba. Com hem esmentat en l’article de l’aiguader, en aquells anys Can Tintorer era una d’aquelles cases que disposaven de pou propi que els subministrava l’aigua que necessitaven per la vida quotidiana. Tanmateix també feien servir l’aigua de la font d’en Lluís. El mas amb el pas dels anys va tancar les portes com a masia pairal per donar pas a una nova generació, que fa més de trenta anys que la van transformar en l’actual restaurant, important referent d’aquesta banda de Collserola.

Dins del Parc de Collserola, pertanyent al municipi de Cerdanyola, a uns tres quilòmetres del nucli d’aquesta població vallesana, hi ha Can Catà. Es tracta d’una bonica masia habitada que, sobretot els estius, s’omple de gent de diferents generacions de l’ extensa família dels seus propietaris.

Trets principals

La façana del mas, orientada cap al sud-est, és d’estil neobarroc. La seva línia segueix els cànons establerts de finals del segle XIX pels arquitectes Puig i Cadafalch i Bassegoda. Trencant l’estil senyorívol de la façana, i adossada a la seva esquerra en el que antigament eren les cavallerisses, hi ha una edificació de planta rectangular amb dos pisos. Davant del mas, una àmplia esplanada amb castanyers acull un petit estany el•líptic. Baixant per unes escales des d’aquest replà s’accedeix a un preciós jardí romàntic, un lloc elegant, on s’hi respira pau i tranquil•litat. Aquest jardí el va dissenyar a l’any 1914 Francesc de Paula Nebot, l’arquitecte del Cine Coliseu. Hi ha una magnífica col•lecció d’arbustos i d’arbres i una singular gruta construïda amb pedra extreta de la veïna població de Montcada.

Ermita de Sant Iscle de les Feixes

Can Catà ha estat testimoni dels avatars de la història. El juliol del 1936 la casa va ser saquejada per membres del comitè de la CNT-FAI de Cerdanyola, que van cremar les imatges sagrades i van endur-se les armes de caça, els quadres, els mobles, les ceràmiques i les escultures. L’església de Sant Iscle de les Feixes va ser incendiada, tot el seu interior derruït i les seves tombes profanades. Entre el 1936 i el 1939, la masia de Can Catà va ser requisada per la Generalitat i convertida en una presó. La finca fa cent hectàrees, gairebé totes encatifades de bosc –molt cuidat-, excepte els voltants de la casa. En els terrenys que pertanyen a Can Catà hi destaca l’ esmentada ermita de Sant Iscle de les Feixes, del segle XI, que Leopoldo Gil Nebot, actual propietari de Can Catà, va fer restaurar. El nom de “les feixes” ens recorda la importància que les activitats agrícoles van tenir en aquest indret durant centenars d’anys.

La masia que ens ocupa aquest mes de Setembre potser va ser unes de les últimes en abandonar la vida de pagès.

Fins farà pocs anys els visitants que s’apropaven al mas podien remuntar-se en el temps quan tota la muntanya bullia d’activitat al camp, apropar-se era poder gaudir dels seus camps conreats, els fruiters enfilats i carregats de fruits, aviram, gossos, tractors, eines i gent treballant la terra. Però la modernitat ens engull i aquella forma de vida ja no és rentable, ni productiva, és per això que a l’any 2005 la masoveria com a tal va haver de tancar les seves portes. Una mica desprès va ser adquirida per un nou propietari, la família Pons, els quals van decidir tornar a omplir de vida la masia, intentant respectar i poder continuar una petita part d’allò que representava. Actualment la masia està sent reformada amb la màxima fidelitat a l’original. Els camps tornen a lluir una estora d’un color verd llampant, en aquests moments estan plantats d’alfals, destinat pel cavalls, ja que la família Pons en tenen un bon nombre, degut probablement a la seva passió per l’aplec dels tres tombs. La importància d’aquestes masies de pagès a Collserola encara es pot apreciar en la vegetació per la manca de sotabosc. Espècies com la geneta i el toixó, així com molts ocells necessiten d’un hàbitat net de sotabosc preferint per fer els seus caus o nius en zones properes a camps de conreus o en boscos vells.

Can Rabella: la masia

És una masia amb la típica construcció de planta i pis molt abundant a la serra de Collserola. La teulada dona pas a dos vessants i una gran porta central d’ accés a la masia. Predomina el seu pati central ben just enfront, i ambdós costats de la porta d’entrada hi trobarem dos bancs de pedra per jeure a l’hora de la fresca. Si enlairem la vista una mica més enllà ,sobre els nostres caps veurem un rellotge solar a l’esquerra de la porta i una petita construcció amb una majòlica de la mare de Déu de Montserrat a la banda dreta. Antigament la masia pertanyia a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, més tard al 1868 va passar a la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra, i finalment a l’any 1916 amb la dissolució del municipi de Santa creu d’Olorda aquesta masia va passar a formar part de Molins de Rei.

Els Rabella

Les primeres dades que trobem dels Rabella a la serra de Collserola daten del 1325 en un document arran d’una ofrena d’oli a l’església de Sant Bartomeu on apareix l’Antoni Rabella. Els Rabella agafen la titularitat de la masia al 1648 en la venda feta a favor seu pel reverend Jaume Janer, així doncs sabem de la seva titularitat al segle XVII. Tot i això és molt probable que hi habitessin molt abans amb règim de masoveria, ja que com hem esmentat la presència dels Rabella a la contrada de Sant Bartomeu es remunta al segle XIV.

La masia d’aquest mes d’agost està al ben mig de la serra de Collserola, la trobarem a la carretera de l’Arrabassada al km 6,5, dintre del terme de Sant Cugat del Vallès.

Els orígens de la masia

Hi ha coneixement escrit de l’existència de la masia des del 1540 per una disposició testamentaria en favor del Sr. Pere Cortès trobada al registre parroquial de Santa Mª de Vallvidrera. Es ben cert però que encara que no es tenen documents que ho certifiquin, els orígens de la masia semblen ser molt anteriors al segle XVI, ja que trobem força particularitats en la seva construcció que així ens ho indiquen. L’any 1486 amb l’abolició de la “llei dels mal usos” per part de Ferran el Catòlic els propietaris de masos i masies varen poder utilitzar la seva terra, donant pas a una nova economia emergent que faria de la pagesia un nou poder econòmic del que no havien gaudit mai fins aleshores, fent dels propietaris dels masos persones de gran influència a les zones rurals. Les terres dels Cortès varen arribar a abraçar grans extensions, i es creu que varen treure més rendiment econòmic en l’explotació dels seus boscos que no pas amb la dedicació del cultiu de les seves terres.

Detall singular

La masia tot i que és fidel al patró de les masies catalanes té certs punts característicsi diferencials força curiosos. Un d’ells i potser el més significatiu és la seva orientació cap a l’est. Totes les masies estan orientades per aprofitar les màximes hores de sol i per tant també de llum. El cos central de la masia és de construcció força comú, hi ha una gran porta d’entrada i flanquejant el cos central els annexes que s’utilitzaven per guardar el estris i els animals. De fet, la mateixa masia Cortès és diferent de totes les seves veïnes en un detall singular: el carener paral.lel a la façana, enlloc de perpendicular. Com a curiositat destacarem el terra del pati de l’entrada, testimoni de temps molt llunyans i la premsa de vi que avui forma part decorativa de la masia Can Cortès.

El seus voltants

La visita a la masia de Can Cortès mereix la pena, però ben a prop també podem trobar uns quants llocs molt interessants per apropar-nos. Un d’ells sense cap mena de dubte són les runes del gran Casino de l’Arrabassada, totalment cobert per la vegetació encara es poden veure les restes del que va ser un dels casinos més importants d’Espanya a principis del segle XX. També ens podrem apropar al viaducte de Can Ribes. Aquest viaducte dóna pas a les restes del que es diu, volia ser una gran mansió que mai es va arribar a construir. Conten els vells de la serra, que a les primeries del segle XX va arribar a aquesta zona un indià que venir a Barcelona desprès de fer fortuna a les Amèriques. El seu somni era fer-se un gran palauet en aquesta banda de la muntanya, però va morir abans de veure el seu somni acabat.

Cuines del Vallès patrocina Masies de Collserola
www.cuinesdelvalles.com

El mas que ens ocupa aquest mes de Juliol està situat entre la Rierada i Sant Bartomeu de la Quadra, al terme de Molins de Rei. Les seves dades històriques es remunten al segle XIII i com molts altres masos de la serra va passar per diferents propietaris fins l’actualitat. Mencionar que va patir com la resta la davallada de l’agricultura i la cultura de pagès a principis del segle XIX amb l’entrada de la revolució industrial i la plaga de la fil•loxera.

El mas

El mas es troba orientat a migdia, flanqueixat per dos xipresos imponents a l’entrada del camí. També hi ha un lledoner, arbre molt típic de les masies de la zona, donat que les seves branques eren molt apreciades per poder fer el mànec d’alguns estris per la seva flexibilitat. La base original del mas constitueix la típica construcció de les masies catalanes amb taulada de dos vessants i conformada de planta i pis amb una gran porta central. Amb el pas dels anys la masia original s’ha anat ampliant amb diferents annexes que han donat lloc al mas actual. Una de les coses a destacar és el gran pati interior, o bé la finestra d’estil gòtic que veurem en uns dels annexes més nous de la masia. Tot el conjunt de la masia està molt ben cuidat i té un aspecte impecable.

Una mica d’història

Les primeres dades documentals del mas daten del 1249 i pertanyen a Bernat de Vallvidrera. Però no és fins al 1385 quan trobem el primer dels Planes que li donarà nom a la masia. La nissaga dels Planes la tindrà quatre-cents anys, fins que al segle XIX amb el fracàs de la guerra de la independència contra els francesos i una mala gestió econòmica els deutes els ofegaven, per acabar de completar les desdites en Bartomeu Planes fou detingut i empresonat pels francesos durant un any, fins que va poder pagar les 375 lliures per la seva llibertat. En aquest punt la venta del mas era irremeiable, és aleshores quan passa a mans de Joan Argelich, durant tot el segle fins que al 1898 l’adquireix Enric de Llanés i Clariana. Els Llanés, són els actuals propietaris del mas, tot i que aquests cent anys de titularitat no han estat lliures de vicissituds, la guerra civil espanyola com en molts altres masos de la serra van ser fatals. Els Llanés abandonaren el mas, que fou expropiat i la família va ser perseguida. La Maria Teresa i el seu fill Enric foren detinguts i assassinats en un pis de Barcelona per escamots incontrolats. Acabada la guerra els Llanés recuperaren el mas i poc a poc varen anar reconstruint la masia i condicionant els seus voltants: el camp, la granja..però ja era massa tard pel funcionament del mas com a tal. La dificultat per llaurar amb maquinàries modernes per l’orografia del terreny, i el preu de la mà d’obra van fer d’aquest mas un testimoni d’altres temps.

La capelleta de San Venceslao

A principis del segle passat Enric Llanés torna de recollir les seves filles de l’estació del tren amb el carro, quan de sobte i sense que el cel donés avís comença a tronar, fer llampecs, i ploure com mai s’havia vist. En Llanés lluita i lluita contra la turmenta per poder arribar a casa el més aviat possible. Mentre conduïa el carro, tots anaven invocant la coneguda dita popular:
“Sant Marc, Santa Creu,
Santa Bàrbara no ens deixeu”
Agraïts per la sort que van tenir i amb la certesa de la protecció divina, en Llanés va aixecar una petita capella al costat de la masia que encara es conserva, dedicada a Sant Venceslao.
Cuines del Vallès patrocina Masies de Collserola
www.cuinesdelvalles.com

La masia de Can Barba com moltes altres masies de la serra va patir la seva davallada amb l’ arribada de la guerra civil espanyola. Confiscada per la república fou utilitzada com a polvorí. Amb la desfeta del front de Catalunya les tropes republicanes en retirada decidiren volar-la mantenint-se en peu tan sols alguns annexes, com la casa dels masovers o la capella.

Un xic d’història

Can Barba es troba situada al terme municipal de Valldoreix, ben a prop de l’autopista A7 i a la faldilla del Puig Madrona. Les primeres dades que trobem referents a la masia daten del segle XIII, on consta com a propietari en Guillem Barba. Aquesta masia està adscrita a la parròquia de Santa Eulàlia del Papiol fins l’any 1823, quan va passar juntament amb la masia de Can Domènech a la parròquia de Sant Cebrià del terme de Canals.

El terme de Canals, l’actual Valldoreix, va trobar en els Barba uns representants força actius en les activitats polítiques del municipi, entre ells destaquem alguns alcaldes com varen ser en Pere Barba ( 1619, 1622, 1626) o en Joan Barba
( 1769). La seva implicació en la vida política i social de l’època no va ser gratuïta, donat que els va reportar diferents vicissituds.
Durant la guerra del francès la masia va patir els saquejos de les tropes napoleòniques. Més tard al segle XIX els Barba s’uniren a la causa Carlina, tenint aquesta un final dolorós. Destruïda o saquejada, la masia ressorgir una i altre vegada fins l’últim desenllaç, aquest va arribar amb la guerra civil Espanyola (1936-1939), confiscada per la república i utilitzada de polvorí va ser volada a les acaballes de la guerra.
Als anys quaranta del segle passat es feren càrrec de la masoveria una família de Rubí, que durant un temps muntaren una granja d’aus. A l’actualitat Can Barba resta deshabitada i pertany a la Companyia de Jesús, per donació del pare Jacint Alegre Pujals, fundador del cottolengo de Barcelona.

La Masia i els seus entorns

De la masia original encara podem apreciar alguns detalls en els annexes que es troben en peu. A la façana de la capella destaquem una majòlica de la mare de Déu de Montserrat. També veurem els corrals pels animals que encara envolten el que conformava antigament la masia. Aquesta tenia la construcció típica catalana, estava formada per una entrada que donava al pati central, on es duia a terme la major part de tasques en aquells temps. Tot just al front es trobava la masia i a banda i banda del pati estaven els corrals, la masoveria i la capella.

Sortint de la masia en direcció Valldoreix trobarem la font de Can Barba, concretament a la dreta del camí. És una bonica font d’obra vista, amb entrada d’arc de mitja volta que dona a un petit espai o recinte per fer d’aixopluc als vianants. Sembla que havien hagut uns petits bancs de pedra, avui dia bastant deteriorats. També observem dues petites basses que recollien l’aigua sobrant que s’utilitzava més tard pels camps. La font està vigilada per un majestuós plataner.
Els seus entorns són molt variats: camps de conreu, boscos d’alzinar o brolles, zones de sol o zones ombrívoles; un espai reduït on poder gaudir d’una gran varietat faunística i vegetal sobretot en aquesta època de l’any, la Primavera.
.
Sortint de la masia en direcció Valldoreix trobarem la font de Can Barba, concretament a la dreta del camí. És una bonica font d’obra vista, amb entrada d’arc de mitja volta que dona a un petit espai o recinte per fer d’aixopluc als vianants. Sembla que havien hagut uns petits bancs de pedra, avui dia bastant deteriorats. També observem dues petites basses que recollien l’aigua sobrant que s’utilitzava més tard pels camps. La font està vigilada per un majestuós plataner.
Els seus entorns són molt variats: camps de conreu, boscos d’alzinar o brolles, zones de sol o zones ombrívoles; un espai reduït on poder gaudir d’una gran varietat faunística i vegetal sobretot en aquesta època de l’any, la Primavera.

Cuines del Vallès patrocina Masies de Collserola
www.cuinesdelvalles.com

El mas que ens ocupa aquest mes es troba a la Rierada dintre del terme de Molins de Rei, conegut antigament com Can Campderrós. Trobem referències de la seva existència des del segle XIV, tot i que n’hi ha algunes dades encara més antigues amb el nom de Mas Toixonera.

La Masia

Can Salat pertany a la parròquia de Sant Bartomeu De la Quadra, i es troba al terme municipal de Molins de Rei, antigament i abans de la seva dissolució al de Santa Creu d’ Olorda, que va ser municipi independent fins a l’ any 1916.
En quant a la seva estructura és el típic mas que tantes vegades veiem a Collserola. Està format per dues plantes on trobem una gran entrada, la cuina amb llar de foc i el menjador on probablement es feia la vida. També hi ha una petita estança, potser del masover, i l’escala que puja al pis superior on estan les habitacions i el graner. Si ens fixem en la façana ens adonarem que te dos annexes: un d’ ells el tancat pels porc i les vaques, i l’ altre el tancat pels carros i els estris, etc….
La masia s’aprofitava de totes les terres, de regadiu, de secà, de vinya i bosc, a banda també estaven els animals. Eren el dia a dia d’una masia, on la vida passava molt poc a poc i on les inclemències del temps o les plagues com la fil·loxera podien tornar-se en una catàstrofe. Actualment però, si ens apropem veurem que part de la façana s’ està restaurant, raó per la qual podem afirmar que alguna persona ha decidit instal·lar-se i tornar a omplir de vida aquest mas que cent anys enrere bullia d’activitat.
També volem esmentar algunes restes properes a la masia que si fem una ullada trobarem amb certa facilitat, a la riera, pertanyent a un antic molí.

Els Salat

Com ja hem esmentat, els Campderrós foren els propietaris de la masia fins al segle XVIII, desprès va anar passant per diferents mans fins arribar a l’ any 1930, quan la va adquirir en Salvador Salat i Ferrando, que va ser l’últim en donar un impuls a la masia. Foren anys difícils per moltes masies de la serra, i en Salvador no va ser una excepció. Ell era catalanista convençut, i diuen que a totes les estances hi tenia un escut amb les quatre barres, i fins i tot a la façana de la casa hi penjava una gran asta amb la senyera. Tot això i les seves relacions amb diversos cercles polítics i socials de caire nacionalista, li varen fer passar moltes vicissituds. Anys més tard, al 1942 els seus fills la van vendre junt amb les terres, es van segregar i el mas va deixar de funcionar com a tal per romandre tancat.

Cuines del Vallès patrocina Masies de Collserola
www.cuinesdelvalles.com