L’ofici de baster ja fa molts anys que ha quedat enrere, però durant molt de temps fou imprescindible per a elaborar guarniments per poder realitzar les tasques del camp.

El baster era la persona que confeccionava tot tipus de guarniments per animals de tir. Aquest ofici antic i complexe, era quasi bé sempre transmès dins l’entorn familiar. Els pagesos eren els seus clients habituals, ja que havien de tenir un animal i un carro per poder treballar les terres. Els basters els oferien objectes de primera necessitat en les seves tasques diàries. Algunes de les peces o guarniments que fabricaven eren les següents: el cabeçó, el collar, la retranga, les regnes, el selló, el sofre i la ventrera.
El material que s’utilitzava per fabricar les peces principalment era el cuir. De vegades també calia la pell d’altres animals o una mica de roba per posar dins els guarniments.
En el lloc de la taula on treballava un baster hi havia moltes eines, com ara el tallant, els punxons, les estenalles, les estisores, les agulles, les alicates i els ganivets entre d’altres.
El baster també es dedicava a reparar guarnicions velles, com per exemples els arreus (guarniments de les bèsties de sella o de tir) que s’utilitzaven molt i si es podien arreglar no calia fer-ne de nous. Però amb la mecanització creixent de la societat l’ofici de baster es va veure obligat ha desaparèixer i actualment la feina d’aquest artesà del cuir ha quedat reduïda a la sastreria d’animals. Un bon reflex el trobem en la festa dels Tres Tombs, en la que els animals que arrosseguen les carretes van guarnits per l’ocasió, tasca desenvolupada per aquest personatge laboriós.

Auca dels oficis

Per fer l’ equitació
es necessita el baster,
un cavall i afició,
un estable i el carrer.

Amb dogues de castanyer,
o de roure del millor,
fa carretells el boter
per donar al vi altre sabor.

La cadira és molt modesta,
com ho és la fusta i la boga.
Pel cadiraire és la festa.
La cadira està de moda.

Fragment extret de l’auca dels oficis d’en Ramón Cuéllar.

Atès que les primeres lluminàries publiques eren a gas, per la qual cosa no eren enceses automàticament, hi havien funcionaris dedicats a encendre-les, anunciant al seu torn l’hora. Aquest era el Sereno.

El Sereno:

L’ofici de sereno, vigilant nocturn que cridava les hores al veïnat, és un dels
més relacionats amb la vida quotidiana de les ciutats a primers de segle. Els vigilants nocturns no vivien dels honoraris de vigilant solament. El seu horari efectiu era de les deu del vespre a les sis del matí. A les dues havien d’estar tot aplegats ” a dalt ” (a l’Ajuntament). La gorra de plat constituïa el seu uniforme, junt amb la jaqueta a l’estiu i el tabard a l’ hivern. El més característic de l’equip era un fanal de mà i un garrot d’uns quatre pams. Curiós era veure els manyocs de claus dels panys dels portals de la majoria del veïnat. Cal tenir en compte que les claus de ferro feien el seu pes i volum, gens còmode. El vigilant duia totes les claus enfilades per l’ull de la clau, en una corretja llarga que duia suspesa a l’espatlla.
Cada vigilant tenia assignat un punt de parada en un lloc estratègic a fi de dominar el sector. En un lloc visible penjava el fanal. A les deu el vigilant tancava totes les portes de les cases. A partir d’aquella hora, el veïnat anava de retir. Qui no portava la pròpia clau acudia al vigilant. Picant de mans requeria la seva presència i aquest responia amb uns cops de bastó a terra. Si el noctàmbul no aconseguia fer-se localitzar, no hi havia altre recurs que esperar-se uns moments junt al fanal. D’ entre el manoll de claus separava la corresponent i obria el portal. Una propineta sempre hi queia. Cada diumenge al matí recollia una discreta aportació econòmica passant pels pisos.
Per les festes de Nadal, també són característiques les seves felicitacions casa per casa, per recollir les estrenes que alegraren un poc el migrat sou que percebia de l’Ajuntament.

El pregonar que cridava per les cantonades dels carrers dels pobles, cap al tard o al
vespre, era un costum útil, encara que avui pot semblar pintoresc. Abans, per avisar,
notificar o demanar-ne tot tipus d’esdeveniments i coses al veïnat, calia fer-ho així:
mitjançant el pregó.
El pregoner era un personatge que anunciava als vilatans que s’havia d’anar a pagar la contribució o altres impostos a la Casa de la Vila; també era feina seva –quan algú havia perdut algun cap de bestiar o eina de treball- anunciar el fet, tot fent-lo públic també, quan a la Vila arribava algun marxant ambulant de pas pel poble o, simplement per pregonar que l’endemà es vendria peix fresc a la plaça o qualsevol d’altra cosa.
Si el pregoner era l’agutzil del poble no rebia cap extra de l’Ajuntament, però si la
crida era d’un particular, evidentment calia donar-li la seva part. A molts pobles d’arreu de l’Estat encara es fan pregons, però ja de manera mecanitzada, tot instal·lant un altaveu dalt dels campanars o edificis alts.

Ja fa temps….

A l’època en què funcionava el pregoner, el toc de cornetí se sentia de lluny i, fins i tot, es podia entendre allò que cridaven des d’una punta del carrer –i no era perquè els pregoners cridessin molt, sinó perquè, al poble, hi havia molts menys sorolls que avui en dia, és clar.
Avui en dia, a moltes poblacions catalanes encara es fa homenatge del pregoner quan, en Festa Major, s’escull un vailet perquè representi la figura d’aquest curiós però important ofici desaparegut.