Cuina de Mercat
Carns a la brasa
Calçotades
Especialitats de la casa

Camí antic de
Santa Creu d’Olorda, s/n
Molins de Rei

RESERVES:
936 683 410
655 930 097
Web: www.masiacanribes.com

Al començament del segle XX, la burgesia catalana, enriquida per l’extraordinari impuls industrial de l’època, necessitava espais exclusius del lleure on trobar-se i relacionar-se. Més enllà dels sumptuosos restaurants i dels novíssims parcs d’atraccions, els casinos eren, en aquest context, un espai ideal per fer coneixences, tancar tractes i msotrar-se a la societat benestant. Va ser amb aquesta idea que els seus promotors van planificar el famós Gran Casino de la Rabassada, confieant que n’obtindrien substanciosos beneficis; tanmateix, en els seus càlculsno van tenir present que era una empresa molt arriscada en una societat que, cada vegada més, es decantava pel prohibicionisme.
Aquest llibre és el resultat de la recerca que han portat a terme Pere Fàbregas i Carlota Giménez sobre l’impressionant complex d’oci erigit a Collserola a l’inici del segle XX, del qual actualment queden només alguns vestigis amagats per la vegetació i envoltats de misteri. Els autors ens proposen un interessant recorregut per la història d’aquell edifici emblemàtic - il·lustrat amb gravats, retalls de premsa i fotografies d’època -,des dels antecedents fins a l’actualitat, passant pels seus brevíssims anys d’esplendor, que foren un miratge efímer de luxe, sofistificació i disbauxa.
Abans que el pas del temps esborri per sempre el rostre de les tres dames de pedra que emergeixen encara avui entre les ruïnes del Gran Casino de la Rabassada, aquest llibre dóna resposta a alguns interrogants que el seu enigmàtic somriure ens planteja.

L’entrevista

Pere Fàbregas i Margarit (Barcelona, 1953) i Carlota Giménez i Compte (Barcelona, 1949), autors del llibre que aquí us presentem, El Gran Casino de la Rabassada-Història d’un somni burgès, ens han desvetllat detalls i curiositats resultat de moltes hores d’investigació, d’anar d’un arxiu a l’altre…Hem tingut l’oportunitat d’estar amb el Pere, així que hem aprofitat per esbrinar alguna cosa més que potser no surt al llibre.

D’on va sortir la idea de fer aquest llibre del Casino?

Ara farà 18 anys que sóc voluntari de Collserola, i en els nostres inicis vàrem anar fent recorreguts a peu pel diferents paratges de Collserola, un d’ells ens va dur al recinte del Gran Casino. La Carlota també era voluntària en aquella època i estàvem al mateix grup. Alguna cosa em va captivar quan hi vaig entrar, perquè des d’aleshores no he pogut deixar d’investigar, aquí va començar la meva dèria. Al llarg d’aquests 18 anys ho hem anat agafant i deixant per fer altres coses. Però ara farà uns tres o quatre anys que ho varem reprendre més seriosament. Amb la feina ja enllestida vam anar a parlar amb l’Ajuntament de Sant Cugat, i ara ja podem dir que el projecte és una realitat; a banda del llibre, estem pendents de fer una exposició al Museu de Sant Cugat com a comissaris. En principi està prevista per al mes de gener.

Alguna anècdota..

Com qualsevol investigació són moltes les hores invertides, moltes les hores d’arxiu, moltes imatges buscades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, moltes estones fent recerca d’informació. Jo l’anècdota que més explico, és que l’ànima d’aquest projecte, deixant de banda els inversors francesos, és un senyor que va ser alcalde del barri de Gràcia, el barri on visc jo, quan aquesta vila era independent, és molt curiós… Com també ho és tot el que envolta el joc, és per aprofundir-hi; aquest tema és el que domina més la Carlota. Tot plegat, tant el tema del Casino, com el del joc en sí, va durar només un any.
Una de les curiositats que explica el llibre, és que el mateix dia de la inauguració, el tramvia que havia de traslladar els convidats es va espatllar, ja podeu imaginar el rebombori que es va muntar, van haver de trucar cotxes per poder portar tothom!!!.
Si en voleu saber més haureu d’anar a buscar un exemplar!!

El planeta Terra va entrar aquest darrer 27 de setembre en dèficit ecològic, entenent com a tal, el diferencial entre els recursos naturals que es generen anualment i els recursos que es destrueixen i consumeixen. L’actual ritme de consum de recursos generats pel planeta sols permet satisfer la demanda global fins el 27 de setembre, tot el que consumirem fins a finals d’any és a compte de recursos naturals que el planeta no pot produir en els seus cicles vitals, i per tant, devorant capital natural finit del planeta; a més de l’agreujant saldo negatiu dels contaminants que la terra no és capaç d’absorbir.
Aquestes són les últimes dades de la “Red de la Huella Ecológica” i el Centre d’Estudis Londinencs NEF (Fundació per una nova economia).

“La població del globus necessitaria cinc planetes per viure al ritme d’un ciutadà d’Estats Units; tres planetes per viure com un espanyol. Espanya consumeix 3,35 cops més que la seva biocapacitat: si els espanyols haguessin de subsistir amb els seus propis recursos al ritme actual, aquests s’haurien esgotat el 19 d’abril. Ben gestionats, els recursos naturals renovables poden ser una font infinita d’aliments, feina i beneficis econòmics. Mal gestionats, posen en risc la seva capacitat de generar beneficis per sempre”, segons Aniol Esteban,cap d’Economia Ambiental de la NEF.
Al seu judici vivim per sobre de les possibilitats ecològiques del planeta, degradant els fonaments o ciments que sustenten la nostra pròpia existència a la Terra.

Noves eines per la sostenibilitat

Hem de fer una maniobra de timó global, que ens permeti una transició cap a un model econòmic que no es basi, ni depengui del creixement del consum; del creixement pel creixement; que es replantegi les veritables necessitats que com individus humans tenim, que mantingui una auditoria permanent amb l’Agencia de Qualificacions que és la Natura; aquest model ha de poder generar treball, serveis socials comunals i atendre les nostres necessitats d’alimentació i creixement sostenible.
La tasca és àrdua i alhora senzilla, la bona globalització ens ajudarà, som en gran mida ja una multitud intel·ligent la que amb les noves eines tecnològiques pot compartir i progressar juntes.
El model econòmic actual no té solució de continuïtat, la crisis és estructural i si encara sobreviu és menjant-se el Patrimoni Natural del Planeta. Els estudis més acceptats apunten que les reserves de petroli s’esgotaran d’aquí 40 anys (vuit en el cas d’Europa); les de Gas d’aquí 63 anys (dotze en el cas Europeu); les d’Urani d’aquí 8 dècades (cinc en el cas d’Europa); mentre el carbó perdurarà segle i mig. A tot això és necessari saber que l’arranjament energètic d’Espanya es va centrar en el 2010 en: 47% de productes petrolífers, 23,4% de Gas Natural, 12,1% Nuclear, 11,2% d’energies renovables i un 6,2% de Carbó. És evident i requisit obligatori de no superar la capacitat ecològica del nostre medi Natural, que hem de trobar un Cinquè combustible, coincident amb aquelles recomanacions de la Cimera de Kyoto: estalvi i eficiència energètica. Això unit al desenvolupament de les energies renovables, i a una estratègia de fixació del Carboni (procedent dels excessos del model actual) per la vegetació, com penitència global, permetran situar-nos camí de la sostenibilitat.

Principis bioclimàtics

La bona construcció té molt a fer, i de pas obre la possibilitat de deslligar-nos de costos i despeses que ens lliguen i que empobreixen al Planeta. Hem de recollir l’experiència de la tradició constructiva i amb els nous materials i coneixements que ja compartim en aquesta multitud global, procedir a l’autosuficiència i a la nostra responsabilitat amb l’empremta ecològica que generem.
Els ponts tèrmics (autèntics defraudadors d’estalvi energètic); l’estanquitat de l’aire exterior a les nostres llars (que es sumen també al frau); l’optimització de la radiació solar a l’hivern i la flexibilització a l’estiu amb vegetació caduca (en altre compromís contra el frau energètic); la façana de doble pell, com solució per les façanes d’una sola fulla ceràmica (SATE,sistema d’aïllament tèrmic per l’exterior); la configuració de façanes i cobertes captadores d’energia solar activa; la ventilació natural recolzada amb ventilació de doble flux (que augmenta la qualitat de l’aire interior); la il·luminació natural optimitzada (que agreguen un valor de qualitat vital i eviten balafiaments energètics); la geotèrmia que aprofita la temperatura constant de l’interior de la Terra; la consciència del Cicle de l’aigua, com recurs finit; han d’abocar a l’implantació progressiva dels mateixos en el nostre parc immobiliari, de cara a aconseguir que les nostres vivendes com productes consumidors, tinguin clar els paràmetres d’avaluació de cost i generació energètica.

Vivendes passives

A Europa fa anys que es treballa amb els segells i certificats de vivenda passiva; es té en compte a l’hora de la compra d’una vivenda o casa; les seves característiques bioclimàtiques; principis constructius i materials, amb indicació de la seva empremta ecològica; equipaments especials, mecanismes que estalvien energia tancant cicles de vida o generant energia; i sobretot es dóna la fitxa energètica de la vivenda, és a dir, característiques tèrmiques del suport, l’anomenat coeficient de transmissió tèrmica de murs, cobertes, envidriament i forjats; i especialment la Fitxa de consum energètic de la vivenda: calefacció i consum global en Kwh/M2/any. Això ens permet a l’hora de comparar productes immobiliaris, saber el fonamental: quant gasta aquesta unitat habitacional i quant ens costa en euros.

Els petits gestos són importants, fes un gest per preservar el Planeta.

Aquest mes parlarem dels bolets tòxics mes freqüents a Collserola, tot i que no gaire abundants, si que podríem trobar espècies força perilloses e inclòs letals, és per això que hem d’anar amb molta cura a l’hora d’anar a buscar bolets o bé acompanyats per algun expert boletaire.

Farinera borda

El més temut i letal de tots els bolets, és el causant de quasi totes les morts per intoxicació de bolets a tot l’estat. El seu barret és inicialment acampanat, passant més tard a ser pla d’uns 10 a 15 cm de diàmetre, d’un color verdós oliva i de vegades groguenc. El seu peu és de color blanc i amb una anella que l’envolta. És inholor i la seva carn al tall és de color blanc. La ingestió d’un sol bolet pot causar la mort. Els símptomes comencen a aparèixer a les 8-9 hores d’haver-los menjat, provocant vòmits, deshidratació i mal de cap. Més tard i desprès d’una aparent recuperació als dos o tres dies apareixen els símptomes definitius: problemes als ronyons i al fetge amb falta de micció, hemorràgies, paràlisis dels membres, convulsions, coma i mort. Tan sols un tractament ràpid en les primeres hores desprès de la seva ingestió, pot salvar la vida de la persona amb un tractament complex que pot comportar inclòs el transplantament de fetge.

Mataparent

Del gènere dels boletus és bastant fàcil de diferenciar, a Collserola és molt poc freqüent però alguns exemplars s’hi veuen. No és dels bolets més tòxics, provoca diarrees i vòmits que es manifesten poques hores desprès d’haver-los ingerit. El seu barret convex és bastant gran, de 20 a 30 cm, de color crema o gris pàl•lid, sec i lleugerament vellut al tacte, n’hi han d’altres varietats de mataparents de color rosa o violaci amb els porus vermells, o grocs. La millor manera de diferenciar-los és al tall, aquest un cop tallat, la seva carn es torna blava, cosa que no passa amb els ceps.

Xampinyó pudent o bola de neu pudenta

Aquest bolet és molt fàcil de confondre’l amb el xampinyó de bosc, donat que visualment no s’aprecien gaires diferències. El seu barret és de color blanc en forma de bola i aplanant-se desprès, les seves làmines són d’un to rosat per passar al color amarronat en edat adulta.
La manera més fàcil per diferenciar-lo serà al tall o al tacte. Immediatament aquest agafa un to groguenc i desprèn una olor a gas o fenol realment desagradable.
L’equivocació de tan sols un exemplar (força difícil) en un cistell de xampinyons ens pot espatllar tot un bon dinar, donat el seu sabor i la pudor que desprèn.

Lepiotas

Aquest darrer mes us varem parlar dels apagallums (macrolepiota) com un bolet força bo, especialment fet a la brasa o en remenats. Aquesta vegada li toca el torn a las lepiotas (Lepiota helveola, Lepiota brunneo-incarnata) en molts casos mortals amb símptomes molt similars als de la farinera borda. Hi ha diversos tipus de lepiotas, però la característica principal per no patir confusió amb l’ apagallums és la seva mida, aquestes no solen passar dels 10 a 15cm d’alçada. Sovint solen aparèixer en prats e inclòs al jardins de les cases o en parcs infantils, per això és important tenir cura dels nens que tenen el mal costum d’endur-se tot a la boca.

El dimecres dia 10 de novembre, desprès de les pluges caigudes, varem decidir sortir a fer un tomb per la muntanya. El temps era bo i l’humitat de la terra perfecte per a trobar alguna espècie de bolet. Dit i fet, en poc més d’un parell d’hores varem collir bastants exemplars d’Apagallums (Macrolepiota procera), de fet diuen que són els primers en sortir. Varem trobar algun xampinyó de bosc (Agaricus campestris) i també pets de llop (Lycoperdon perlatum).
La bonança d’aquest mes de setembre i octubre ens feia preveure un mal inici de temporada, esperem que amb aquestes darreres pluges finalment puguem omplir els nostres cistells.
Salut !!!!

Aquest mes de Novembre anirem fins a Molins de Rei per a conèixer la Masia Can Ribes. Es troba emplaçada en un entorn especial dins del Parc Natural de Collserola, ni molt a prop, ni molt lluny de Barcelona, però la tranquil·litat que s’hi respira si que és envejable!!. Si volem podrem fer una excursió fins a l’Ermita de Santa Creu d’Olorda, o bé apropar-nos fins a Castell Ciuró, construcció visigòtica del S VIII.
Aquesta típica masia catalana ha estat recentment restaurada, i la veritat és que els nous propietaris, el Manuel i la Montse, han cuidat fins l’últim detall, quan hi entres es fa del tot evident. Les olors de la fusta i el seu color càlid es perceben a l’estança del primer menjador. Al fons també podem veure que hi ha una petita llar de foc, a l’hivern segur que les seves flames donaran calor a aquells que decideixin parar per fer un mos. Les seves parets de pedra li donen aquell aire de temps passats que tant ens agrada!!
Doncs bé, avui he quedat amb ells perquè m’expliquin què ens ofereixen i què volen fer de la Masia Can Ribes. Em comenten que a la seva cuina, principalment catalana, es prepara menjar del tot elaborat, amb ingredients propis de cada temporada: espàrrecs, albergínia, carxofes, etc.. Les carns a la brasa, també tenen un paper molt important a la Masia Can Ribes, acompanyades amb saboroses guarnicions i un bon vi, faran de la vostra estada al restaurant un moment inoblidable.
A la seva carta ens ofereixen una mica de tot: per començar podríem demanar unes croquetes casolanes, continuar amb un remenat de gambes i per acabar, una deliciosa entranya de vedella. Pels qui vulguin poden demanar també les postres!!.
La terrassa, oberta tot l’any, ens permetrà gaudir d’una estona tranquil·la, fora del soroll de la ciutat. Molts ciclistes ja han tingut l’oportunitat de tastar els esmorzars de forquilla que aquí es preparen!.
D’aquí res ja s’apropen les festes de Nadal, arriben els sopars d’empresa, els dinars amb la família, a la Masia Can Ribes ens ofereixen diferents opcions per escollir i la possibilitat de celebrar- ho en un dels seus acollidors menjadors.
Menjar, no he menjat res, així que no puc opinar, però us ben asseguro que l’estona que he passat amb la seva companyia ha valgut la pena, el sentit de l’ humor avui dia és una mica difícil de trobar, i aquí a Can Ribes, el Manuel i la Montse m’han fet sentir com a casa, entre rialles em diuen que la propera vegada no arribi a les cinc de la tarda, així potser podré tastar algun dels seus deliciosos plats!!!.

La font de Can Castellví era considerada una de les millors de la serra, de fet, un refrany popular deia: «Omple més que un got de vi, l’aigua de Can Castellví». Va ser el lloc escollit els diumenges per moltes famílies barcelonines que volien gaudir d’un dia d’esbarjo. L’any 1867 aquesta font fou l’escenari d’un banquet d’homenatge a uns dels inventors catalans més incompresos a la seva època, Narcís Monturiol, que havia construït el primer submarí. La seva construcció és de totxo arrebossat i amb l’inscripció de la data en que va ser reformada, l’any 1925. Durant aquest darrer any 2008 ha estat recuperada i s’ha arranjat tota l’àrea que l’envolta. A la terrassa superior hi ha el pou, amb la seva maquinària, i a la terrassa inferior hi ha la font i la bassa safareig. Per accedir a la font hi ha quatre escales que ens permeten accedir al tub de coure.

Saúco, castellà
Bonarbre, català
Sambucus nigra (L)

En aquesta ocasió es tracta d’un ramificat arbust caducifoli, al que se li cauen les fulles a la tardor, i que no excedeix els 5 metres d’alçada, d’escorça pard grisosa i surosa. Les fulles compostes, ovadolanceolades i de marge serrat. Les flors són blanques o de color crema, molt aromàtiques i disposades en inflorescències corimbes molt denses, d’entre 10 i 20 cms de diàmetre que apareixen erectes per a desprès acabar penjant quan fructifica.
Floreix a finals de la primavera o principis de l’estiu. Els fruits abundants i de color negre o blau fosc, són una important aportació a la dieta de la fauna, principalment ornítica (ocells, aus).Tanmateix formen part de moltes receptes populars; xarops, melmelades, etc.. Des d’un punt de vista medicinal són innombrables les seves aplicacions i usos, fins a tal punt que té la categoria de planta màgica.

Innoqua i tòxica …. segons com

Sambucus ebulus
Català: Évol
Castellà: Yezgo

És important si es va a consumir saüc tenir en compte que els fruits si no estan madurs són tòxics, i principalment les llavors, que són cianogèniques, és a dir, en poques paraules, són altament tòxiques, tot i que macerades o cuites puguin consumir-se. Tampoc, i això és important, hem de confondre-ho amb un altre planta semblant, com és l’Évol o matacà (Sambucus ebulus).
Trobem el bonarbre en boscos, marges de camins, quasi exclusivament en zones ombrívoles i molt humides, fàcilment prop de corrents d’aigua. És una planta de gran valor ecològic i ornamental, per la qual s’utilitza en jardineria.

,
A finals del segle XIX neixen a França els casinos. El govern francès restringeix els jocs d’atzar. Tan sols es permeten als casinos de determinades estacions balneàries, termals o climàtiques. El Casino de La Rabassada es construeix pràcticament en aquesta època, a principis del segle XX. Barcelona viu un moment d’esplendor econòmica al tombant del segle. La ciutat creix de manera accelerada i troba a Collserola un lloc idoni per instal.lar-hi un hotel. És el darrer any del segle XIX, el 1899, quan s’inaugura, a mig camí entre Sant Cugat i Barcelona, a la carretera de La Rabassada, el Gran Hotel Restaurant de La Rabassada, obra de l’arquitecte francès Lechavalier Chevignard, el qual fa un projecte en què barreja diversos estils arquitectònics: modernista, neomossàrab., etc. S’anunciava de la manera següent: “Establecimiento de primer orden, a cuatroscientos metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa”.

Deu anys més ençà, l’arquitecte català Andreu Audet fa el projecte del casino, que es construirà just al costat de l’hotel. La inauguració tindrà lloc a l’estiu de l’any 1911. L’acte va ser espectacular, amb un banquet per a més de 300 convidats. Al Casino de La Rabassada s’hi jugaven grans fortunes a la ruleta russa, fet que va ocasionar catàstrofes econòmiques i no poques desgràcies a famílies importants de la societat barcelonina. Avui, del Casino de La Rabassada només en queden ruïnes, envoltades d’alzines, rouredes, pins, rèptils, ocells, etc. La natura ha guanyat definitivament la partida.

Per fer aquest suculent plat agafarem una cassola de fang, si potser una mica alteta millor, hi posarem un bon raig d’oli d’oliva i al foc a calentar. Tot seguit posarem la cua de bou a rostir. Un cop estigui doradeta li afegirem la ceba que haurem tallat a fulles. També posarem els alls sencers i pelats, un tomàquet petit que tallarem en dues meitats i els grans de pebre. Afegirem un raig de vinagre. Ho taparem i ho deixarem que es vagi fent a foc lent. Quan la ceba estigui ja d’aquell color transparent que ens diu que ja està, afegirem mig got de vi negre. Tornarem a tapar i cobrirem amb aigua. Posarem dues branquetes de farigola i dues de romaní, si ho tenim en pols millor, sinó doncs ho posem sencer. Ho deixarem que vagi bullint a foc lent, vigilant que no es quedi sense suc, aproximadament uns tres quarts d’hora, sabrem que està llest quan la carn estigui tova. Un cop llesta la carn afegirem les patates uns 10 minuts. Passat aquest temps el plat ja estarà llest per degustar.
Un altre opció per preparar aquest plat seria fer-ho en l’olla a pressió, però amb la diferència que trigarem molt menys temps i que la carn quedarà més melosa, més tendre i suau. Penseu de rostir la carn a la mateixa olla a pressió, tot seguit feu els mateixos passos que en la cassola de fang. Ho deixarem a foc lent uns 20 minuts. Destaparem l’olla i afegirem les patates, ho deixarem uns cinc minuts més. Passat aquest temps el plat ja estarà llest per degustar.
Bon Profit

Ingredients (4 persones)

1 Kg i 400 grams de cua de bou
2 cebes grossetes
6 o 7 dents d’all
1 tomàquet
Vi negre
Aigua
Oli
Sal
Pebre en gra
Romaní Farigola
Vinagre
3 o 4 patates