Any rere any són molts els comensals que esperen poder degustar un dels menjars més típics i coneguts de Catalunya: “els calçots”. Aquesta ceba tendra i blanca, que un cop cuita desprèn aquella olor dolceta tan inconfusible, ens convida un cop més a gaudir d’una veritable festa gastronòmica popular: “la calçotada”. Actualment tenim a l’abast molta informació sobre tot allò que representa el calçot, la seva història i els seus orígens, la salsa que l’acompanya, la forma de cuinar-ho i un munt de curiositats més. Us farem esmena d’una frase que hem llegit en el pròleg d’un llibre “La Cuina del Calçot” de Joan Jofre i Agustí Garcia (edicions Cossetània), que diu així: “El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten de la terra i em fan mirar el cel”, de Bigas Luna, conegut director i guionista del cinema espanyol.

Temporada calçotaire

Aquest any el temps ha esdevingut un factor molt important alhora d’avançar la temporada calçotaire. Les altes temperatures i les pluges passades han estat la clau per a que es presenti òptima, es preveu que aquest any es recullin un milió més que en el any 2005 (dades extretes de la Indicació Geogràfica Protegida del Calçot de Valls). De fet ja fa setmanes que podem trobar calçots als mercats de la nostra ciutat, o menús especials als restaurants, però la veritable temporada comença tot just l’últim diumenge de gener. És a la ciutat de Valls, on arrenca amb “la Gran festa de la Calçotada”. Però perquè anar tan lluny si nosaltres tenim tan a prop de casa nostra un munt de possibilitats que triar!!. Aquí a la serra de Collserola trobarem molts restaurants que també s’han especialitzat en aquesta menja tan popular. Són molts els restauradors que coincideixen en assenyalar la calçotada com un acte de celebració, un ritual entre amics de gaudi i alegria. De fet diu la tradició que no s’han de menjar mai en soledat, la paraula calçotada no s’entén sense companyonia.

La calçotada

Tot el que necessitem per celebrar una bona calçotada són en primer lloc els calçots, la salsa, la carn de xai, les botifarres, un bon pa de pagès, el vi o el cava, les postres i una bona brasa. Aquests elements bàsics els podem trobar aquí a Collserola sense necessitat de fer tants kilòmetres. Si decidiu triar aquesta opció no us decebran, ja tenen a punt els rodals de vinya o els sarments per preparar un bon foc i posar les seves graelles ben plenes de calçots.

Un brot de ceba blanca

Els calçots s’obtenen d’una varietat de ceba tendre i poc bulbosa, que destaca per la seva dolçor. El seu procés de cultiu té dues fases ben diferenciades que tot i ser ben senzilles duren més d’un any. La primera fase comença amb la sembra de llavor de la ceba blanca a finals d’any, durant els mesos d’octubre, novembre i desembre. Un cop les cebetes ja han crescut i són prou fortes, s’arrenquen i es replanten, coincidint normalment al començament de la primavera. S’acaba l’estiu i arriba l’hora d’arrencar els bulbs. La segona fase començarà al voltant de la segona quinzena de setembre, quan es planten de nou tallant la seva part superior perquè creixin més espaiats, i procurant que quedin mig enterrats. A mesura que els brots surten es van calçant dues o tres vegades, és a dir, es colguen amb terra. És aquesta acció la que li ha donat el seu nom, el fet d’anar calçant ha originat la paraula coneguda per tothom.

Propietats del calçot

El calçot té moltes propietats alimentícies, conté un alt contingut en vitamines i minerals iguals a les de la ceba. A més són bons per tal de previndre constipats i ens aporten elements indispensables com potassi, ferro i àcid fòlic entre d’altres. Se li atribueixen propietats diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques.

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

Ja fa més d’un any que un diari de Barcelona publicava la notícia “El mercado municipal de Vallvidrera abre a diario una sola parada” i afirmava que l’únic producte fresc que es podia comprar era la carn, així com que l’espai comercial desapareixeria per instal•lar nous equipaments”.

Ja estem al 2010 i com diu el refrany “any nou, vida nova”, així que en aquest mes de Gener parlarem d’aquest edifici emblemàtic i molt estimat a Vallvidrera. El mercat està situat al bell mig del poble amb la seva característica silueta.

Un xic d’història

Aquest edifici fou dissenyat pels arquitectes de renom Bonaventura Bassegoda i Musté i Adolf Florensa, important restaurador de monestirs com el de Poblet, o de castells com el de Perelada. L’edifici està fet amb murs de formigó amb totxanes i cobertura de teules àrabs, amb una nau interior molt gran i lluminosa. És un espai del tot acollidor amb parades de carn, de peix, de llegums i fins i tot hi ha una font de color verd al mig, espai que des de fa més de 55 anys feia servir la gent per anar-hi a comprar els millors productes de la contrada. Fou inaugurat un 17 de maig de l’any 1953 per tal de cobrir les necessitats d’aquells que hi vivien cada dia. A l’acte es va comptar amb la presència del tinent d’alcaldia-delegat d‘hisenda, Sr Ibañez Farran i delegat d’Abastos (com s’anomenava abans als mercats) Sr Compte Pi i el rector de Vallvidrera Don José Maria Olivares beneint l’edifici. Com se sol dir ha plogut molt des d’aleshores i l’ última parada que quedava oberta va haver de tancar l’any passat. També hi havia un bar fins fa ben poc, regentat per un home i una dona molt amables i dit de pas es menjava força bé.

Passat, present i futur

Però ara tot allò ja és passat, no gaire llunyà, i ja forma part dels records d’aquells que el varen conèixer en la seva màxima activitat. Aquest mercat donarà pas a la “modernitat”, o dit d’una altra manera, donarà pas a un nou equipament que encara desconeixem. De fet aquest passat mes de Novembre des de l’AVV Vallvidrera s’ha volgut fer una consulta en la que el veïnat ha participat opinant amb diferents propostes per tornar a omplir de vida aquest emblemàtic edifici. Al llarg d’aquest any que acabem d’estrenar sabrem quin serà aquest nou equipament!!.Esperem que aquesta nova etapa sigui pròspera i útil per aquesta part de Collserola tan acollidora com és Vallvidrera.

Text: Dany Alvarez

A vegades la serra de Collserola ens pot sorprendre amb joies amagades com la capella de la que aquest mes de Desembre parlarem i de la seva llegenda. Aquesta llegenda diu així:. Mort el seu pare Benet, en Marià Jaume Veleta va continuar l’ofici d’apotecari desplaçant-se en el seu cavall pels diferents pobles per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar-los, degudament tractats.
En un dels seus viatges que va realitzar cap a Barcelona va succeir una cosa misteriosa; el seu cavall sortint de Sant Cugat en lloc d’anar pel torrent de LLaceres va agafar un altre camí sense obeir les seves ordres. L’animal es va aturar, va esbufegar, va bramar i gratar a terra amb la pota davantera i va mirar fixament uns matolls que hi havia a terra.
Tot desconcertat en Jaume va baixar i va veure que darrera d’aquells matolls hi havia un crucifix.
Va decidir deixar-lo, però tot seguit va avisar a l’abat de Sant Cugat que va decidir portar-lo a l’església. Les veus de la troballa varen córrer per tot el poble i tothom va voler ajudar. Però vet aquí que el crucifix es va tornar tan pesat que no es podia quasi moure i varen creure que allà és on es volia quedar, així que van decidir construir una ermita en el mateix punt.

La festa d‘ inauguració va tenir lloc un diumenge a la tarda del dos de maig de l’any 1745 amb tota la gent i religiosos del poble.
És una ermita de planta rectangular (4X6), amb un petit porxo que serveix d’aixopluc pels qui van a visitar-la.
Té una campana i a dalt una creu i al costat dret de la paret una inscripció. Fou restaurada a l’any 1999 donant-li l’aspecte del color ocre actual.
Destaquen les pintures murals fetes per en Josep Grau Garriga a l’any 1956 i la rajoleta feta a l’any 1953 amb uns versos que diuen així: Els seus goigs foren publicats a l’any 1918. S’ aixeca al peu de l’antic camí de Barcelona (crta Rabassada ), on hi havia la Creu de LLaceres en terrenys de la dona d’en Jaume Veleta, al terme de Sant Cugat del Vallès, al final del nucli urbà de la població.

Els líquens són un mutualisme, estable en el temps i ecològicament obligat, de fongs, algues i bacteris. Aquesta simbiosi es troba en equilibri amb el medi, i dóna al conjunt d’aquests tres elements, la capacitat de colonitzar ambients extrems, on d’altra manera, cadascun dels membres individualment no podria sobreviure. Aquesta aliança, en la qual organismes ben diferents viuen en comunitat, nosaltres la percebem com un sol organisme.

Els podem trobar per tot arreu i sobre qualsevol tipus de substrat. Tant els veurem en àrees urbanes com a les selves tropicals. El seu territori pot anar des de vora mar fins a les regions alpines, passant pels deserts.
Però és a les regions de clima extrem on es fan clarament més evidents, pel fet que no hi ha cap altre organisme macroscòpic que tingui la capacitat de colonització que tenen els líquens. Així per exemple, a l’alta muntanya els veurem a les roques que sobresurten de les neus perpètues, on les plantes no poden viure. Als sòls desèrtics, els líquens formen crostes permanents tot l’any, on algunes plantes només poden créixer durant uns mesos.

Més a prop nostre, els podem observar a les teulades de les cases i a les baranes dels jardins. La imatge ens recorda una taca de pintura, barreja de colors carbassa i groc. També els podem trobar al bosc, sobre l’escorça dels arbres, com un bigoti al tronc dels pins. De líquens, n’hi ha de molts colors, sovint molt vius: vermells, grocs o verds. Tenen formes molt diverses i poden arribar a viure centenars d’anys.
La mitologia grega ens descriu Khimaira (Χίμαιρα) com un monstre combinació de tres animals: cos de cabra, part posterior de serp o dragó i cap de lleó. Actualment aquesta paraula es fa servir per descriure coses que tenen atributs combinats procedents de fonts diferents. El liquen és, doncs, una quimera.

Aquest mes parlarem dels bolets tòxics mes freqüents a Collserola, tot i que no gaire abundants, si que podríem trobar espècies força perilloses e inclòs letals, és per això que hem d’anar amb molta cura a l’hora d’anar a buscar bolets o bé acompanyats per algun expert boletaire.

Farinera borda

El més temut i letal de tots els bolets, és el causant de quasi totes les morts per intoxicació de bolets a tot l’estat. El seu barret és inicialment acampanat, passant més tard a ser pla d’uns 10 a 15 cm de diàmetre, d’un color verdós oliva i de vegades groguenc. El seu peu és de color blanc i amb una anella que l’envolta. És inholor i la seva carn al tall és de color blanc. La ingestió d’un sol bolet pot causar la mort. Els símptomes comencen a aparèixer a les 8-9 hores d’haver-los menjat, provocant vòmits, deshidratació i mal de cap. Més tard i desprès d’una aparent recuperació als dos o tres dies apareixen els símptomes definitius: problemes als ronyons i al fetge amb falta de micció, hemorràgies, paràlisis dels membres, convulsions, coma i mort. Tan sols un tractament ràpid en les primeres hores desprès de la seva ingestió, pot salvar la vida de la persona amb un tractament complex que pot comportar inclòs el transplantament de fetge.

Mataparent

Del gènere dels boletus és bastant fàcil de diferenciar, a Collserola és molt poc freqüent però alguns exemplars s’hi veuen. No és dels bolets més tòxics, provoca diarrees i vòmits que es manifesten poques hores desprès d’haver-los ingerit. El seu barret convex és bastant gran, de 20 a 30 cm, de color crema o gris pàl•lid, sec i lleugerament vellut al tacte, n’hi han d’altres varietats de mataparents de color rosa o violaci amb els porus vermells, o grocs. La millor manera de diferenciar-los és al tall, aquest un cop tallat, la seva carn es torna blava, cosa que no passa amb els ceps.

Xampinyó pudent o bola de neu pudenta

Aquest bolet és molt fàcil de confondre’l amb el xampinyó de bosc, donat que visualment no s’aprecien gaires diferències. El seu barret és de color blanc en forma de bola i aplanant-se desprès, les seves làmines són d’un to rosat per passar al color amarronat en edat adulta.
La manera més fàcil per diferenciar-lo serà al tall o al tacte. Immediatament aquest agafa un to groguenc i desprèn una olor a gas o fenol realment desagradable.
L’equivocació de tan sols un exemplar (força difícil) en un cistell de xampinyons ens pot espatllar tot un bon dinar, donat el seu sabor i la pudor que desprèn.

Lepiotas

Aquest darrer mes us varem parlar dels apagallums (macrolepiota) com un bolet força bo, especialment fet a la brasa o en remenats. Aquesta vegada li toca el torn a las lepiotas (Lepiota helveola, Lepiota brunneo-incarnata) en molts casos mortals amb símptomes molt similars als de la farinera borda. Hi ha diversos tipus de lepiotas, però la característica principal per no patir confusió amb l’ apagallums és la seva mida, aquestes no solen passar dels 10 a 15cm d’alçada. Sovint solen aparèixer en prats e inclòs al jardins de les cases o en parcs infantils, per això és important tenir cura dels nens que tenen el mal costum d’endur-se tot a la boca.

Durant aquests dos mesos, octubre i novembre, parlarem del bolets més comuns a la serra de Collserola i que sense allunyar-nos gaire de casa en un bon any podrem trobar amb abundància. Com ja és sabut no tots els anys són iguals de prolífers en la seva aparició, però també volem destacar que això també succeeix depenent de les seves varietats.

Apagallums
Es un dels primers en aparèixer donant pas a l’ inici de temporada. Es el més gran de tots els bolets, arribant a mesurar fins a 40cm d’alçada. El seu barret aplanat pot arribar als 30cm, escamat de taques marrons. Les seves làmines són blanques i apretades, i el seu peu és tigrat amb els mateixos tons del barret. De l’ apagallums només es menja el barret, ja que el seu peu resulta ser força estellós. A la cuina el prepararem en un remenat de bolets o també és ideal per fer-lo a la brasa.

Xampinyó de bosc
El seu barret és de color blanc, sovint tacat i escamat. Inicialment apareix com una bola, aplanant-se desprès. Les seves làmines són rosades tot just comença a créixer per passar al color marró fosc quan és més gran. El seu peu és de color blanc. El xampinyó de bosc és un bolet molt apreciat en altres països, com a França, el seu sabor és considerat deliciós. Creix habitualment en zones obertes com podrien ser els prats o voreres de camins.

Rovelló
Aquest és el preferit per excel•lència i un dels grans desapareguts del boscos de Collserola, que només els més coneixedors i matiners de la muntanya són capaços de trobar. Es de color ataronjat, similar al color de l’òxid, d’aquí prové el seu nom ( rovellat ). Quan són joves tenen el barret convex i prenen la forma d’embut en estat adult. El seu tall desprèn un líquid color vinós, que més tard passa a ser verd. Les seves làmines són apretades i del mateix color que el seu barret. El peu del mateix color sol està tacat de color verd igual que el barret. Els més inexperts el poden confondre amb les lleteroles (no comestibles), però heu de saber que aquestes al tallar-les desprenen un líquid blanc que las fa inconfusibles.

Carlet o escarlet
Bolet d’aparició irregular a la serra depenent dels anys. L’any 2006 es trobaven carlets a totes bandes, i es tornava amb els cistells ben plens. La seva carn és consistent, de sabor una mica amarg, però ideal per a preparar estofats o bé per a fer en remenats de bolets. El seu color és rosat amb taques més intenses d’un color vi. Les làmines blanques o més rosades ens indiquen que són una mica vells. El seu peu és de color blanc i tacat de color rosat i vi.

Trompeta de la mort
Bolet de carn membranosa i molt fràgil en forma de trompeta. El seu barret és buit fins a la base, en forma similar a la d’un embut, de color grisós amb la base més fosca quasi bé arribant a negre. Sempre apareix en grups formant petits ramillets, la seva olor és afruitada recordant-nos a l’aroma del préssec. Es ideal per a menjar amb truita o bé per deixar-lo assecar i guardar-lo per condimentar els nostres plats.

Llànega negra
Es un dels bolets d’aparició tardana, el trobarem més bé cap al mes de novembre. El seu barret és carnós, de forma convexa i el seu color és d’un gris verdós i està recobert d’un mucílag. Les seves làmines són blanques i regulars. El seu peu blanc sol està escamat amb taques del color del barret. Es un dels bolets més apreciats a Catalunya pel seu sabor intens.

Ou de reig
Es un dels bolets més apreciats a Catalunya, de l’espècie amanita caesarea, era també un bolet molt apreciat pels romans. El seu barret de color taronja viu, és una mica acanalat. La seva carn és tendra i de color blanc, excepte sota la cutícula i a l’ exterior del peu, on és d’ un color groc molt similar al del rovell d’ ou i amb la volva blanca a la part baixa del peu. A la cuina és molt apreciat, considerat com un bolet excel•lent pel seu gust dolç i la seva olor suau . Heu d’anar molt en compte amb aquest bolet perquè es pot confondre amb la “farinera borda” (Amanita phalloides). La majoria d’intoxicacions mortals en tot l’estat venen donades per la confusió e ingestió d’aquesta espècie de bolet no gaire comú als nostres boscos.

Rossinyol
Aquest bolet el solem trobar sempre en petits grups. El seu color ataronjat el fa inconfusible. Les seves làmines del mateix color estan separades i el seu peu clareja una mica arribant a tonalitats més groguenques. Es un bolet excel•lent i molt buscat, amb la particularitat de que no es corca mai podent d’aquesta forma collir-los tots, joves i vells, amb tota tranquil•litat perquè no trobarem cap sorpresa!.

Cep
Bolet no gaire abundat a Collserola, però de gran valor culinari. Es pot menjar cru acompanyant ensalades, carns o saltejats. El seu barret és hemisfèric i rugós i la seva tonalitat és tirant a marró, castany. Manca de làmines (és un boletus) i la forma del seu peu és molt particular perquè és quasi ovoide, de color blanc, tacat de tonalitats marrons. A finals d’estiu i a la tardor si les condicions són favorables es troben en fagedes, rouredes i alzinars.

Uns dels vestigis potser més antics del pas de l’home per Collserola, és a la cova de l’or datat del neolític antic, uns 6000 anys aC.

La llegenda

Aquesta petita cova està envoltada de misteris i llegendes, la més coneguda i que li dóna nom ens explica que Anníbal va explotar en aquest lloc, una rica mina d’or, amb set boques d’entrada i diverses galeries que la comunicaven, i una gran plaça central a l’interior de la cova. També existeix un altre llegenda que ens diu que un fabulós i gegantí drac atemoria a petits i grans per tota la contrada. Aquest s’amagava a la cova de l’or i quan sortia en les nits de tempestes i sense lluna feia la por entre tots els habitants de la serra.

La cova

Aquesta cova està situada a la vessant sud de la muntanya, es troba dins dels terrenys que explota l’empresa Valenciana de Cementos Portland S.A., més coneguda popularment com la “sanson “. Un cop acabi la concessió administrativa l’empresa ha promès adequar el millor possible la muntanya. L’entrada a la cova està situada aproximadament a un metre del nivell de terra i té una cavitat d’un metre d’alt per uns vuitanta d’ample, la seva orientació en nord-est i amb una llargada de vint-i-cinc metres. Pels qui vulgueu saber més trobareu un apunt al catàleg espeleològic de Catalunya amb la referència B-02-01-01 cota 375, massís de Santa Creu d’Olorda.

Els seus habitants

Com ja hem esmentat abans la cova va ser habitada de manera continuada des de fa uns 6000 anys abans de crist fins pràcticament a l’edat de ferro, quan l’home ja va abandonar la vida a les coves definitivament. L’any 1953 el senyor Enric Madorell, que posteriorment esdevindria director del museu de Molins de Rei encara inexistent a l’època, va dirigir una expedició per explorar la cova. Al fons d’una petita escletxa varen trobar el que va resultar ser un vas de ceràmica de l’època neolítica, així com ganivets de sílex i diversos estris d’os. Exploracions posteriors han permès recuperar grans quantitats d’estris i confirmar així la continuïtat de l’ocupació de la cova fins l’edat de ferro. Una de les exploracions més importants va ser a l’any 1979, impulsada aquest cop pel museu de Molins de Rei i dirigida per l’arqueòleg Oriol Granados. Com és natural la major exposició d’estris trobats a la cova de l’or la podrem veure al museu de Molins de Rei.

Fins fa ben poc, quan un passava pel carrer de Júpiter nº 7 de Vallvidrera, era difícil no aturar-se un moment per veure l’edifici que ocupa la finca. Aquest pavelló modernista, de propietat privada i ara rehabilitat, és l’únic que queda del sanatori que Joan Rubió i Bellver va projectar a Can Rectoret, a Vallvidrera, el 1905.

Un somni trencat

A les acaballes del segle XIX, la manca de normes d’higiene i les condicions socioeconòmiqes (augment de la població, crisi del món rural…) van fer que algunes malalties, com el tifus i la tuberculosi, fossin la causa de un gran nombre de morts. Una de les mides més segures era l’aïllament dels malalts en llocs apartats a l’aire lliure. Per això, a Barcelona i les seves rodalies, es van projectar molts sanatoris a les muntanyes, com els del Tibidabo i el de Vallvidrera. El projecte va ser encarregat a Rubió i Bellver, un dels arquitectes més destacats de la generació final del modernisme. Malgrat que es van aixecar alguns edificis d’aquest complex sanitari, que no va arribar mai a funcionar com a tal, només resta el pavelló que s’havia de fer servir com a safareig i per a desinfecció. La resta va ser destruïda durant la guerra civil, però es coneix el seu aspecte perquè es disposa de força documentació del propi arquitecte, des de plànols fins a fotografies.

Renéixer

L’edifici, amb una superfície d’uns 250 metres quadrats més o menys, té dos nivells. Està constituït per una nau central circular, envoltada de vuit torres cilíndriques i d’una novena que una mica separada de la resta. Les cobertes són còniques i estan recobertes de trencadís, una tècnica de mosaic típica del modernisme. Abandonat durant molts anys, va patir una forta deterioració com a conseqüència de la manca de manteniment. Els Safareigs, com és també conegut pels veïns de la zona, forma part ara del patrimoni arquitectònic de Barcelona i, per tant, la seva reforma global ha estat fidel al projecte de Rubió i Bellver. El seu aspecte exterior no patirà canvis, la façana serà exacta a l’original, però l’interior serà condicionat per transformar el pavelló en un habitatge familiar. Molt aviat, al carrer de Saturn, als terrenys on hi havia l’edifici del sanatori, s’hi construirà un centre de barri d’uns 200 metres quadrats per a tallers i lloc de reunió dels veïns.

A l’ombra de Gaudí

El Districte de Sarrià-Sant Gervasi va retre homenatge a Mariano i Joan Rubió i Bellver, dues figures importants en el desenvolupament urbanístic de Barcelona, amb la inauguració de la plaça Germans Rubió i Bellver al costat de l’estació Peu del Funicular, al barri de Vallvidrera. Malgrat que tots dos eren arquitectes, Mariano va destacar com a periodista. Joan Rubió i Bellver desenvolupà la part més important de la seva obra a partir del 1900 i, al llarg de seva carrera, construí edificis molts notables, com les Cases Macari Golferichs, la Casa d’Isabel Pomar, el Frare Blanc, la Casa Manuel Dolcet, les esglésies de la Universitat Industrial i del Foment de Pietat, i el pont que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges.

Esperit aventurer, ganes de passar-ho bé, i un Gps és tot el necessari per començar la recerca del tresor, parlem del “geocaching” i a Collserola en trobem una bona pila de tresors amagats.

Qué és el geocaching?

El dia 1 de maig del 2000 l’administració Clinton va suprimir la degradació de la senyal select availability (GPS), dos dies desprès una persona de Portland (Oregon) per celebrar aquest fet va amagar uns objectes dins d’una capsa amb unes coordenades exactes de la seva ubicació, el dia 6 de maig dues persones ja l’havien trobat e inclòs una d’elles s’havia registrat en el llibre de visites del tresor. En Mike Teague va ser el primer en trobar el tresor i va decidir crear una web-site per documentar tots els tresors amagats.
Al juliol d’aquell mateix any en Jeremy Irish va trobar el web-site d’en Mike i el seu primer tresor a les afores de Seattle, Washington. Veient l’enorme potencial del joc, en Jeremy Irish es va posar en contacte amb en Mike presentant-li un nou disseny web on es podia registrar on line i fer d’una manera fàcil l’actualització dels tresors i els registres dels buscadors, aquest nou web site s’anomenaria geocaching.

Creixement Exponencial

Des d’aquell primer tresor amagat ja han passat nou anys i el creixement del geocaching ha sigut un èxit sense precedents. A l’actualitat trobem més de 367.000 tresors amagats distribuïts en 222 països. La combinació de recerca i d’aventura ha fet del geocaching un joc per a totes les edats. La seva pàgina oficial és www.geocaching.com amb anglès o bé www.geocaching-hispano.com si ho preferiu en espanyol, només teniu que registrar-vos i començar la recerca del tresor.

Molt més que un joc

Quasi bé tots els tresors tenen una història, unes de ben certes que ens permetran aprendre i descobrir mentre estem buscant el tresor, i d’altres potser fàbules o contes que faran volar la nostra imaginació més enllà d’on ens trobem. El que és ben cert és que practicant geocaching la diversió està assegurada. Tanmateix des de la seva pàgina web fan un reclam a tots els “geocachers” (buscadors de tresors) mitjançant la campanya “Tesoros sí Basura no”. La intenció és ben clara, recollir tota la brutícia trobada al bosc alhora que es busca el tresor, una bona opció per col·laborar a mantindre els boscos una mica més nets. Podem enviar les fotografies que fem durant el nostre trajecte per publicar-les al seu àlbum fotogràfic, així deixarem constància de la nostra neteja.

A Collserola també hi són presents

Catalunya amb 514 tresors amagats es la regió amb més tresors amagats de tota la península, i Collserola no és una excepció. A l’ actualitat hem comptabilitzat 18 tresors amagats a la nostra muntanya, us citem uns quants per si us animeu.

.Collserola Pedrera dels Ocells
.La Cascada de Collserola
.Collserola Turó d’en Cors
.Font de la Budellera
.La Riera de Can Coll
.Casino de l’Arrabassada
.La granota del Pantà de Vallvidrera
.El Cocodril de Can Borrell
.Collserola Castell Fortí
.Puig Madrona

La Maria Campo, el seu pare Santiago i el seu oncle Gabriel sovint eren les persones encarregades d’acompanyar als nombrosos grups de visitants que arribaven a l’ Observatori durant les dècades dels 50, 60, 70 i 80. Es dedicaven a les visites diürnes; les nocturnes, de més contingut científic, eren responsabilitat dels astrònoms. La Maria, a més, s’encarregava de posar ordre a la biblioteca. El públic era sempre rebut al jardí de l’Observatori, el jardí dels Campo, ple aleshores d’enormes hortènsies i d’altres plantes ornamentals de les que encara queden alguns exemplars. El tracte als visitants era sempre exquisit i atent per part d’aquells que en realitat ensenyaven casa seva. La Maria i el seu home, en Domingo (treballador del funicular), així com en Santiago i la seva dona Guadalupe eren molt coneguts i estimats a Vallvidrera.

Dedicació en cos i ànima

Campo i Fabra eren una sola peça. Aquesta afirmació pot semblar agosarada però només amb aquesta mentalitat es pot entendre el fet que fins i tot en els casaments de membres de la família Campo es plantegés la possibilitat que algú s’hagués de perdre l’esdeveniment per no deixar sol l’ Observatori.
L’esdeveniment que no es van perdre va ser la nevada del desembre de 1962. En aquella època era en Gabriel Campo l’encarregat de fer l’observació diària al matí. Pujava a l’ Observatori amb el funicular. El 26 de desembre d’aquell any el Fabra va quedar aïllat per una capa de neu d’ entre 60 i 80 cm. Va ser el seu germà Santiago qui va fer les observacions durant els dies que va durar l’aïllament.
D’aquesta manera, qui dies passa anys empeny, una família dedicada en cos i ànima durant generacions a l’ Observatori Fabra var anar perdent, com es llei de vida, els seus membres. En Domingo mor el 1977 al mateix observatori i Gabriel Campo l’any 1981. Santiago decideix jubilar-se del seu càrrec de conserge l’any 1982 quan la vista ja no li permet treballar en condicions.

Hora de marxar

Aquell mateix any pren la dura decisió de marxar del l’ Observatori amb la seva dona Guadalupe i la Maria per viure a una casa prop del Tibidabo. Allà hi trobarien més seguretat per la proximitat amb altres veïns, que no pas en l’aïllament del Fabra. És el final de la història dels Campo a l’ Observatori, que deixen pas als Santamaria (però això ja és d’un altre teler). La Maria, però, va continuar fent tasques de biblioteca al Fabra amb el que va estar vitalment lligada fins la seva mort, l’any 2003.
Actualment ja no hi viu ningú al Fabra, ara només és un lloc de feina per als qui hem tingut la fortuna d’acabar treballant-hi. El lligam, però, va més enllà de les hores de feina. Aquí es respira història i un profund respecte per aquells que hi van viure i tenen aquí els seus records d’infantesa.

Estem molt agraïts a la Margarida i a l’ Antonio Campo, néts d’aquell primer conserge que arribà a l’ Observatori Fabra l’any 1904 i a en Joan Vera i la Marisa Gago per la confiança dipositada en nosaltres en explicar-nos aquesta història i facilitar-nos les fotografies que l’il·lustren.