Mes de gener, mes de les promeses, mes del tornar a començar, mes del Ninou, però sobretot és el mes més màgic de l’any, mes de la il·lusió de la mainada en veure als tres reis d’Orient, mes dels regals, mes de l’any comencem la fi veiem.

1 de gener, primer dia de l’any
Any nou, vida nova

Estrenem nou any, aquest és el dia escollit per molta gent per començar nous projectes, per deixar-ne d’altres, és el dia en el que la gent en trobar-se pel carrer es desitja “Bon any tingueu!!”. És un dia de festa en el que novament ens reunim amb la família per degustar un bon dinar. També es molt habitual escoltar la brometa de: “Apa, si des de l’any passat que no ens veiem!!”.

5 de gener, cavalcada de Reis
Nit de Reis estrellada, any de vi i llocades

Aquest és un dia força especial pels infants, protagonistes indiscutibles d’aquesta jornada festiva. Aquest vespre els carrers són plens de famílies que esperen l’arribada de la Cavalcada dels Reis de l’Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar, acompanyats pel seu seguici. Els nervis de la mainada es poden veure reflectits a les seves cares, és una barreja de sentiments que els fa estar neguitosos i contents alhora, doncs saben que a l’endemà, si s’han portat bé durant l’any, els reis potser els portin allò que han demanat a les cartes que fa uns dies varen entregar als patges reials. Les cartes són plenes de joguines, de coses que els fan gràcia per tota la família, de regals impossibles també, són cartes plenes d’il·lusions!.
Les cavalcades són diferents depenent del lloc on ens trobem, hi ha poblets on Ses Majestats els Reis d’Orient arriben en tren; hi ha d’altres ciutats on arriben a bord d’un helicòpter; hi ha barris on arriben muntats a cavall i els nens els esperen amb espelmes per il·luminar el camí.
Al llarg del recorregut es costum cantar la cançó dels Tres Reis, existeixen varies versions, us en citem una d’elles:

Que visquin els Reis de l’Orient!
Que porten coses a tota la gent.
Una botifarra pel pare i la mare
I un torró molt fi per tu i per mi.

Des de les carrosses llancen caramels, molts caramels i donen el punt final a una nit en la que tots els petits de la casa han d’anar a dormir ben d’hora. Aquest també és un bon moment perquè els més petits entreguin els xumets en senyal de que ja s’han fet grans i així els reis se’ls emportin!!. Abans però haurem de posar menjar i beguda pels Reis i pels seus camells, així com les nostres sabates o mitjons que ompliran de dolços o carbó, qui ho sap? Quan es llevin el lloc escollit estarà ple de regals!!!

Mes de desembre, mes dels infants, mes del color vermell de la ponsettia, mes dels pastorets, mes del pessebre, mes de l’avet, mes de la missa del gall, mes del tió, mes de la rifa de nadal, però sobretot és el més nadalenc dels mesos!!!. Aquest any per no ser menys, tornem a dedicar un espai per tot allò que simbolitza aquestes dades tan especials, per uns més que per d’altres, però al cap i a la fi, són dies festius en els que la tradició ens reuneix amb la família per a gaudir de la seva companyia.

Al llarg d’aquests dies seran varies les festes que celebrarem, amb la Puríssima (6,7 i 8 de desembre) comencen les conegudes fires de pessebres, en les que cada any s’apleguen un munt de paradetes on trobar aquella figura que ens faltava, així com elements decoratius per guarnir les nostres cases, els avets, el tió de nadal, les branquetes de vesc, les llums, etc ..

Sant Nicolau obre les festes de Nadal amb clau

El 6 de desembre hi ha un altre festa, és el dia de Sant Nicolau. Aquest fou un sant força venerat al centre d’Europa, tot i que són varies les llegendes que trobem al respecte. Es coneix que va ser Sant Nicolau de Bari (Segle IV), bisbe de Mira, qui al llarg de la seva vida es va dedicar a repartir presents per als nens pobres. Hi ha una llegenda que ens explica que fa molts i molts anys, un pare molt pobre va haver de posar preu a les seves filles si volia que no es morissin de fam. Sant Nicolau es va assabentar i perquè això no succeís va posar una bosseta amb or a cadascuna de les sabates de les nenes. D’aquí ve la costum de posar les sabates per Nadal a les finestres i trobar al dia següent regals.
A Nord-America se’l coneix amb el nom de Santa Claus, i és l’encarregat de portar els regals la nit del 24 de desembre.
Aquí a casa nostra existeix una tradició relacionada amb aquest sant, doncs fou patró dels navegants durant l’Edat Mitjana. Es deia que existia el costum de portar un pa, “pa de sant Nicolau” que es llançava a la mar en cas de temporal, d’aquesta forma aquesta es calmava i podien tornar a casa. Tanmateix hi ha molts altres indrets de Catalunya que celebren aquest dia amb una festa grossa, al Priorat la quitxalla recorre el poble recollint tot allò que els donen.

Que Santa Llúcia et conservi la vista!!

El dia 13 de desembre es celebra Santa Llúcia, protectora de la vista i patrona de les modistes. Coneguda per tots nosaltres és també la fira de Santa Llúcia, on podem trobar tota l’ornamentació per vestir de nadal les nostres cases i comprar l’avet que ens acompanyarà totes les festes nadalenques.

La festa del sol

Ja falta poc per arribar al dia 25 de desembre, festa molt assenyalada i amb una tradició molt arrelada a casa nostra. Però aquesta gran festa de caire religiós, considerada dins el calendari cristià com la festa més important de l’any en la que es celebra la commemoració del naixement de Crist, antigament era una festa dedicada al sol, al solstici d’hivern.
Entre el 21 i el 22 de desembre es produeix el dia més curt de l’any i la nit més llarga degut a la situació del sol respecte a la terra, és quan comença l’hivern. Antigament i en d’altres societats les famílies es recollien a casa per passar l’hivern, tot desprès d’haver treballat molt per omplir els graners. És en aquest període quan els camps es troben en estat de letargia, preparant-se de nou pel bon temps, per una nova collita. Passat el solstici representava l’arribada de dies més llargs, del triomf del sol sobre la foscor. El culte que es feia a l’astre era del tot raonable en una societat que res tenia que veure amb les nostres creences. El sol possibilitava la continuïtat de la vida, determinava el ritme de la natura i el de la vida de l’home.

Caga tió, que et daré un cop de bastó!!
Caga tió, tió de Nadal

El 24 de desembre, la nit bona, moltes famílies es reuneixen per sopar. És una nit màgica pels petits, és el moment de fer cagar el tió. Antigament l’arbre era molt valorat, doncs amb ell es feien tota mena d’eines que utilitzaven alhora de treballar o en la vida quotidiana, per aquest motiu era el protagonista d’una gran festa. Avui dia la tradició continua ben viva tot i que amb petits canvis, aquest tronc o soca de Nadal dóna llaminadures i sorpreses a aquells que el piquen amb un bastó entonant una coneguda cançó.

Ara ve Nadal, matarem al gall
i a la tia Pepa li darem un tall

Durant la vigília de Nadal, ben entrada la mitjanit es celebra la Missa del Gall.
El gall, com a símbol de Nadal, es coneix la llegenda que diu que fou el primer animal en anunciar la vinguda del Messies.

Per Nadal cada ovella al seu corral
Per Nadal un pas de pardal

El dia 25 de desembre, és el dia en el que ens reunim amb la família al voltant de la taula per menjar tots plegats l’escudella i la carn d’olla, el pollastre farcit, el caldo de galets, els torrons, els fruits secs, el cava, etc.. És moment de cantar cançons i escoltar nadales en un ambient familiar i festiu. Però a la taula de Nadal hi ha d’haver avis, pares i néts, és del tot necessari perquè l’ intercanvi de coneixements i vivències ha de passar de generació en generació, i són pocs els moments que existeixen per ajuntar tota la família en una mateixa taula.

Per Sant Esteve, un pas de llebre
Per Sant Esteve, cada ovella a casa seva

Al dia següent, Sant Esteve, es podria considerar com la continuació del Nadal. És el dia en el que es mengen les restes del dinar de Nadal, un dels àpats típics d’aquest dia són els canelons. El 26 de desembre desprès de tants menjars tothom se’n va a dormir d’hora.

De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes

El dia dels Sants Innocents, 28 de desembre, festa coneguda com la Festa dels Bojos i celebrada a molts indrets. És un dia en el es fan bromes del tot innocents per poder riure tots plegats.
Potser la broma més habitual per celebrar aquest dia és penjar una llufa, aquell ninot retallat d’una fulla de diari, a l’esquena d’aquell que no s’anadona, amic o conegut.
També és el dia en el que aprofitem per explicar mentides que potser un altre dia no passarien com a bones!! al dia següent hem d’explicar la veritat, així l’any vinent podrem tornar a fer-ho!!.
Els mitjans de comunicació, premsa o telediaris, també aprofiten per fer les seves innocentades.

Sant Silvestre és el darrer vespre

Ja arriba l’últim dia d’aquest any 2011, 31 de desembre, Sant Silvestre. Al llarg d’aquesta intensa jornada són varies les activitats que es realitzen. És l’únic dia de l’any en el que podem veure a l’Home dels Nassos. Aquest té tants nassos com dies queden perquè s’acabi l’any, potser vol fer la competència a la Festa dels Bojos!!!. També és el dia en el que es celebra la coneguda cursa de Sant Silvestre, o la cursa dels nassos a Barcelona. A la nit es celebra un gran sopar per donar la benvinguda a l’any nou, es menja raïm mentre les campanades del rellotge sentim tocar.
És una nit de festa grossa, en la que molts surten a celebrar-ho fins que la llum del recent estrenat any comença a sortir!!.

Ahir vam tornar a sortir a la caça de bolets per Collserola, el nostre objectiu: el rovelló. Per tal fi dediquem mig matí, però no en trobem cap ni un, encara li queden alguns dies. Tanmateix no penseu que marxem amb el cistell buit, el bosc és ple d’altres espècies de bolets. Hem trobat Mollerics (bolets d’esponja), de fet hi són per tot arreu; també exemplars de les anomenades Pampes o Candeles de Bruc. Aquestes les hem recollit amb molta il·lusió, a la cuina aquest bolet de carn dura, fet a la planxa amb un raig d’oli i un xic de sal, ens recorda al Rovelló. També trobem xampinyó de bosc, apagallums, i alguna pimpinella morada. Marxem de nou amb el cistell ben ple.
Seguim a la espera del rovelló.
P.D: Sempre que sortiu al bosc a buscar bolets penseu d’agafar tant sols aquelles espècies que realment reconegueu.
Salut

Al començament del segle XX, la burgesia catalana, enriquida per l’extraordinari impuls industrial de l’època, necessitava espais exclusius del lleure on trobar-se i relacionar-se. Més enllà dels sumptuosos restaurants i dels novíssims parcs d’atraccions, els casinos eren, en aquest context, un espai ideal per fer coneixences, tancar tractes i msotrar-se a la societat benestant. Va ser amb aquesta idea que els seus promotors van planificar el famós Gran Casino de la Rabassada, confieant que n’obtindrien substanciosos beneficis; tanmateix, en els seus càlculsno van tenir present que era una empresa molt arriscada en una societat que, cada vegada més, es decantava pel prohibicionisme.
Aquest llibre és el resultat de la recerca que han portat a terme Pere Fàbregas i Carlota Giménez sobre l’impressionant complex d’oci erigit a Collserola a l’inici del segle XX, del qual actualment queden només alguns vestigis amagats per la vegetació i envoltats de misteri. Els autors ens proposen un interessant recorregut per la història d’aquell edifici emblemàtic - il·lustrat amb gravats, retalls de premsa i fotografies d’època -,des dels antecedents fins a l’actualitat, passant pels seus brevíssims anys d’esplendor, que foren un miratge efímer de luxe, sofistificació i disbauxa.
Abans que el pas del temps esborri per sempre el rostre de les tres dames de pedra que emergeixen encara avui entre les ruïnes del Gran Casino de la Rabassada, aquest llibre dóna resposta a alguns interrogants que el seu enigmàtic somriure ens planteja.

L’entrevista

Pere Fàbregas i Margarit (Barcelona, 1953) i Carlota Giménez i Compte (Barcelona, 1949), autors del llibre que aquí us presentem, El Gran Casino de la Rabassada-Història d’un somni burgès, ens han desvetllat detalls i curiositats resultat de moltes hores d’investigació, d’anar d’un arxiu a l’altre…Hem tingut l’oportunitat d’estar amb el Pere, així que hem aprofitat per esbrinar alguna cosa més que potser no surt al llibre.

D’on va sortir la idea de fer aquest llibre del Casino?

Ara farà 18 anys que sóc voluntari de Collserola, i en els nostres inicis vàrem anar fent recorreguts a peu pel diferents paratges de Collserola, un d’ells ens va dur al recinte del Gran Casino. La Carlota també era voluntària en aquella època i estàvem al mateix grup. Alguna cosa em va captivar quan hi vaig entrar, perquè des d’aleshores no he pogut deixar d’investigar, aquí va començar la meva dèria. Al llarg d’aquests 18 anys ho hem anat agafant i deixant per fer altres coses. Però ara farà uns tres o quatre anys que ho varem reprendre més seriosament. Amb la feina ja enllestida vam anar a parlar amb l’Ajuntament de Sant Cugat, i ara ja podem dir que el projecte és una realitat; a banda del llibre, estem pendents de fer una exposició al Museu de Sant Cugat com a comissaris. En principi està prevista per al mes de gener.

Alguna anècdota..

Com qualsevol investigació són moltes les hores invertides, moltes les hores d’arxiu, moltes imatges buscades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, moltes estones fent recerca d’informació. Jo l’anècdota que més explico, és que l’ànima d’aquest projecte, deixant de banda els inversors francesos, és un senyor que va ser alcalde del barri de Gràcia, el barri on visc jo, quan aquesta vila era independent, és molt curiós… Com també ho és tot el que envolta el joc, és per aprofundir-hi; aquest tema és el que domina més la Carlota. Tot plegat, tant el tema del Casino, com el del joc en sí, va durar només un any.
Una de les curiositats que explica el llibre, és que el mateix dia de la inauguració, el tramvia que havia de traslladar els convidats es va espatllar, ja podeu imaginar el rebombori que es va muntar, van haver de trucar cotxes per poder portar tothom!!!.
Si en voleu saber més haureu d’anar a buscar un exemplar!!

El planeta Terra va entrar aquest darrer 27 de setembre en dèficit ecològic, entenent com a tal, el diferencial entre els recursos naturals que es generen anualment i els recursos que es destrueixen i consumeixen. L’actual ritme de consum de recursos generats pel planeta sols permet satisfer la demanda global fins el 27 de setembre, tot el que consumirem fins a finals d’any és a compte de recursos naturals que el planeta no pot produir en els seus cicles vitals, i per tant, devorant capital natural finit del planeta; a més de l’agreujant saldo negatiu dels contaminants que la terra no és capaç d’absorbir.
Aquestes són les últimes dades de la “Red de la Huella Ecológica” i el Centre d’Estudis Londinencs NEF (Fundació per una nova economia).

“La població del globus necessitaria cinc planetes per viure al ritme d’un ciutadà d’Estats Units; tres planetes per viure com un espanyol. Espanya consumeix 3,35 cops més que la seva biocapacitat: si els espanyols haguessin de subsistir amb els seus propis recursos al ritme actual, aquests s’haurien esgotat el 19 d’abril. Ben gestionats, els recursos naturals renovables poden ser una font infinita d’aliments, feina i beneficis econòmics. Mal gestionats, posen en risc la seva capacitat de generar beneficis per sempre”, segons Aniol Esteban,cap d’Economia Ambiental de la NEF.
Al seu judici vivim per sobre de les possibilitats ecològiques del planeta, degradant els fonaments o ciments que sustenten la nostra pròpia existència a la Terra.

Noves eines per la sostenibilitat

Hem de fer una maniobra de timó global, que ens permeti una transició cap a un model econòmic que no es basi, ni depengui del creixement del consum; del creixement pel creixement; que es replantegi les veritables necessitats que com individus humans tenim, que mantingui una auditoria permanent amb l’Agencia de Qualificacions que és la Natura; aquest model ha de poder generar treball, serveis socials comunals i atendre les nostres necessitats d’alimentació i creixement sostenible.
La tasca és àrdua i alhora senzilla, la bona globalització ens ajudarà, som en gran mida ja una multitud intel·ligent la que amb les noves eines tecnològiques pot compartir i progressar juntes.
El model econòmic actual no té solució de continuïtat, la crisis és estructural i si encara sobreviu és menjant-se el Patrimoni Natural del Planeta. Els estudis més acceptats apunten que les reserves de petroli s’esgotaran d’aquí 40 anys (vuit en el cas d’Europa); les de Gas d’aquí 63 anys (dotze en el cas Europeu); les d’Urani d’aquí 8 dècades (cinc en el cas d’Europa); mentre el carbó perdurarà segle i mig. A tot això és necessari saber que l’arranjament energètic d’Espanya es va centrar en el 2010 en: 47% de productes petrolífers, 23,4% de Gas Natural, 12,1% Nuclear, 11,2% d’energies renovables i un 6,2% de Carbó. És evident i requisit obligatori de no superar la capacitat ecològica del nostre medi Natural, que hem de trobar un Cinquè combustible, coincident amb aquelles recomanacions de la Cimera de Kyoto: estalvi i eficiència energètica. Això unit al desenvolupament de les energies renovables, i a una estratègia de fixació del Carboni (procedent dels excessos del model actual) per la vegetació, com penitència global, permetran situar-nos camí de la sostenibilitat.

Principis bioclimàtics

La bona construcció té molt a fer, i de pas obre la possibilitat de deslligar-nos de costos i despeses que ens lliguen i que empobreixen al Planeta. Hem de recollir l’experiència de la tradició constructiva i amb els nous materials i coneixements que ja compartim en aquesta multitud global, procedir a l’autosuficiència i a la nostra responsabilitat amb l’empremta ecològica que generem.
Els ponts tèrmics (autèntics defraudadors d’estalvi energètic); l’estanquitat de l’aire exterior a les nostres llars (que es sumen també al frau); l’optimització de la radiació solar a l’hivern i la flexibilització a l’estiu amb vegetació caduca (en altre compromís contra el frau energètic); la façana de doble pell, com solució per les façanes d’una sola fulla ceràmica (SATE,sistema d’aïllament tèrmic per l’exterior); la configuració de façanes i cobertes captadores d’energia solar activa; la ventilació natural recolzada amb ventilació de doble flux (que augmenta la qualitat de l’aire interior); la il·luminació natural optimitzada (que agreguen un valor de qualitat vital i eviten balafiaments energètics); la geotèrmia que aprofita la temperatura constant de l’interior de la Terra; la consciència del Cicle de l’aigua, com recurs finit; han d’abocar a l’implantació progressiva dels mateixos en el nostre parc immobiliari, de cara a aconseguir que les nostres vivendes com productes consumidors, tinguin clar els paràmetres d’avaluació de cost i generació energètica.

Vivendes passives

A Europa fa anys que es treballa amb els segells i certificats de vivenda passiva; es té en compte a l’hora de la compra d’una vivenda o casa; les seves característiques bioclimàtiques; principis constructius i materials, amb indicació de la seva empremta ecològica; equipaments especials, mecanismes que estalvien energia tancant cicles de vida o generant energia; i sobretot es dóna la fitxa energètica de la vivenda, és a dir, característiques tèrmiques del suport, l’anomenat coeficient de transmissió tèrmica de murs, cobertes, envidriament i forjats; i especialment la Fitxa de consum energètic de la vivenda: calefacció i consum global en Kwh/M2/any. Això ens permet a l’hora de comparar productes immobiliaris, saber el fonamental: quant gasta aquesta unitat habitacional i quant ens costa en euros.

Els petits gestos són importants, fes un gest per preservar el Planeta.

Aquest mes parlarem dels bolets tòxics mes freqüents a Collserola, tot i que no gaire abundants, si que podríem trobar espècies força perilloses e inclòs letals, és per això que hem d’anar amb molta cura a l’hora d’anar a buscar bolets o bé acompanyats per algun expert boletaire.

Farinera borda

El més temut i letal de tots els bolets, és el causant de quasi totes les morts per intoxicació de bolets a tot l’estat. El seu barret és inicialment acampanat, passant més tard a ser pla d’uns 10 a 15 cm de diàmetre, d’un color verdós oliva i de vegades groguenc. El seu peu és de color blanc i amb una anella que l’envolta. És inholor i la seva carn al tall és de color blanc. La ingestió d’un sol bolet pot causar la mort. Els símptomes comencen a aparèixer a les 8-9 hores d’haver-los menjat, provocant vòmits, deshidratació i mal de cap. Més tard i desprès d’una aparent recuperació als dos o tres dies apareixen els símptomes definitius: problemes als ronyons i al fetge amb falta de micció, hemorràgies, paràlisis dels membres, convulsions, coma i mort. Tan sols un tractament ràpid en les primeres hores desprès de la seva ingestió, pot salvar la vida de la persona amb un tractament complex que pot comportar inclòs el transplantament de fetge.

Mataparent

Del gènere dels boletus és bastant fàcil de diferenciar, a Collserola és molt poc freqüent però alguns exemplars s’hi veuen. No és dels bolets més tòxics, provoca diarrees i vòmits que es manifesten poques hores desprès d’haver-los ingerit. El seu barret convex és bastant gran, de 20 a 30 cm, de color crema o gris pàl•lid, sec i lleugerament vellut al tacte, n’hi han d’altres varietats de mataparents de color rosa o violaci amb els porus vermells, o grocs. La millor manera de diferenciar-los és al tall, aquest un cop tallat, la seva carn es torna blava, cosa que no passa amb els ceps.

Xampinyó pudent o bola de neu pudenta

Aquest bolet és molt fàcil de confondre’l amb el xampinyó de bosc, donat que visualment no s’aprecien gaires diferències. El seu barret és de color blanc en forma de bola i aplanant-se desprès, les seves làmines són d’un to rosat per passar al color amarronat en edat adulta.
La manera més fàcil per diferenciar-lo serà al tall o al tacte. Immediatament aquest agafa un to groguenc i desprèn una olor a gas o fenol realment desagradable.
L’equivocació de tan sols un exemplar (força difícil) en un cistell de xampinyons ens pot espatllar tot un bon dinar, donat el seu sabor i la pudor que desprèn.

Lepiotas

Aquest darrer mes us varem parlar dels apagallums (macrolepiota) com un bolet força bo, especialment fet a la brasa o en remenats. Aquesta vegada li toca el torn a las lepiotas (Lepiota helveola, Lepiota brunneo-incarnata) en molts casos mortals amb símptomes molt similars als de la farinera borda. Hi ha diversos tipus de lepiotas, però la característica principal per no patir confusió amb l’ apagallums és la seva mida, aquestes no solen passar dels 10 a 15cm d’alçada. Sovint solen aparèixer en prats e inclòs al jardins de les cases o en parcs infantils, per això és important tenir cura dels nens que tenen el mal costum d’endur-se tot a la boca.

El dimecres dia 10 de novembre, desprès de les pluges caigudes, varem decidir sortir a fer un tomb per la muntanya. El temps era bo i l’humitat de la terra perfecte per a trobar alguna espècie de bolet. Dit i fet, en poc més d’un parell d’hores varem collir bastants exemplars d’Apagallums (Macrolepiota procera), de fet diuen que són els primers en sortir. Varem trobar algun xampinyó de bosc (Agaricus campestris) i també pets de llop (Lycoperdon perlatum).
La bonança d’aquest mes de setembre i octubre ens feia preveure un mal inici de temporada, esperem que amb aquestes darreres pluges finalment puguem omplir els nostres cistells.
Salut !!!!

Durant aquests dos mesos, octubre i novembre, parlarem del bolets més comuns a la serra de Collserola i que sense allunyar-nos gaire de casa en un bon any podrem trobar amb abundància. Com ja és sabut no tots els anys són iguals de prolífers en la seva aparició, però també volem destacar que això també succeeix depenent de les seves varietats.
Candela de Bruc o Pampa
Aquest bolet poc conegut als nostres boscos, és molt apreciat pels boletaires experts, la raó la trobem a la seva semblança en gust i textura amb el rovelló, de fet hi ha qui opina que les pampes, nom popular amb el que també es coneix a aquesta espècie, superen pel seu sabor al apreciat rovelló.
El seu barret inicialment és punxegut, es va aplanant conforme va creixent i manté una petita mamella al centre que només desapareix en els exemplars més grans, on el seu barret adopta la forma d’embut, arribant als 25cm de diàmetre; el seu peu és gruixut i massís, amb una desproporció considerable entre el peu (més gran) i el barret en els exemplars més joves.
De color blanc brut o beige, les seves làmines descenen cap el peu, molt apretades i del mateix color que el barret.

Apagallums
Es un dels primers en aparèixer donant pas a l’ inici de temporada. Es el més gran de tots els bolets, arribant a mesurar fins a 40cm d’alçada. El seu barret aplanat pot arribar als 30cm, escamat de taques marrons. Les seves làmines són blanques i apretades, i el seu peu és tigrat amb els mateixos tons del barret. De l’ apagallums només es menja el barret, ja que el seu peu resulta ser força estellós. A la cuina el prepararem en un remenat de bolets o també és ideal per fer-lo a la brasa.

Xampinyó de bosc
El seu barret és de color blanc, sovint tacat i escamat. Inicialment apareix com una bola, aplanant-se desprès. Les seves làmines són rosades tot just comença a créixer per passar al color marró fosc quan és més gran. El seu peu és de color blanc. El xampinyó de bosc és un bolet molt apreciat en altres països, com a França, el seu sabor és considerat deliciós. Creix habitualment en zones obertes com podrien ser els prats o voreres de camins.

Rovelló
Aquest és el preferit per excel•lència i un dels grans desapareguts del boscos de Collserola, que només els més coneixedors i matiners de la muntanya són capaços de trobar. Es de color ataronjat, similar al color de l’òxid, d’aquí prové el seu nom ( rovellat ). Quan són joves tenen el barret convex i prenen la forma d’embut en estat adult. El seu tall desprèn un líquid color vinós, que més tard passa a ser verd. Les seves làmines són apretades i del mateix color que el seu barret. El peu del mateix color sol està tacat de color verd igual que el barret. Els més inexperts el poden confondre amb les lleteroles (no comestibles), però heu de saber que aquestes al tallar-les desprenen un líquid blanc que las fa inconfusibles.

Carlet o escarlet
Bolet d’aparició irregular a la serra depenent dels anys. L’any 2006 es trobaven carlets a totes bandes, i es tornava amb els cistells ben plens. La seva carn és consistent, de sabor una mica amarg, però ideal per a preparar estofats o bé per a fer en remenats de bolets. El seu color és rosat amb taques més intenses d’un color vi. Les làmines blanques o més rosades ens indiquen que són una mica vells. El seu peu és de color blanc i tacat de color rosat i vi.

Trompeta de la mort
Bolet de carn membranosa i molt fràgil en forma de trompeta. El seu barret és buit fins a la base, en forma similar a la d’un embut, de color grisós amb la base més fosca quasi bé arribant a negre. Sempre apareix en grups formant petits ramillets, la seva olor és afruitada recordant-nos a l’aroma del préssec. Es ideal per a menjar amb truita o bé per deixar-lo assecar i guardar-lo per condimentar els nostres plats.

Llànega negra
Es un dels bolets d’aparició tardana, el trobarem més bé cap al mes de novembre. El seu barret és carnós, de forma convexa i el seu color pot variar des d’un marró fosc al color tabac i està recobert d’un mucílag. Les seves làmines són blanques i regulars. El seu peu blanc sol està escamat amb taques del color del barret. Es un dels bolets més apreciats a Catalunya pel seu sabor intens.

Ou de reig
Es un dels bolets més apreciats a Catalunya, de l’espècie amanita caesarea, era també un bolet molt apreciat pels romans. El seu barret de color taronja viu, és una mica acanalat. La seva carn és tendra i de color blanc, excepte sota la cutícula i a l’ exterior del peu, on és d’ un color groc molt similar al del rovell d’ ou i amb la volva blanca a la part baixa del peu. A la cuina és molt apreciat, considerat com un bolet excel•lent pel seu gust dolç i la seva olor suau . Heu d’anar molt en compte amb aquest bolet perquè es pot confondre amb la “farinera borda” (Amanita phalloides). La majoria d’intoxicacions mortals en tot l’estat venen donades per la confusió e ingestió d’aquesta espècie de bolet no gaire comú als nostres boscos.

Rossinyol
Aquest bolet el solem trobar sempre en petits grups. El seu color ataronjat el fa inconfusible. Les seves làmines del mateix color estan separades i el seu peu clareja una mica arribant a tonalitats més groguenques. Es un bolet excel•lent i molt buscat, amb la particularitat de que no es corca mai podent d’aquesta forma collir-los tots, joves i vells, amb tota tranquil•litat perquè no trobarem cap sorpresa!.

Cep
Bolet no gaire abundat a Collserola, però de gran valor culinari. Es pot menjar cru acompanyant ensalades, carns o saltejats. El seu barret és hemisfèric i rugós i la seva tonalitat és tirant a marró, castany. Manca de làmines (és un boletus) i la forma del seu peu és molt particular perquè és quasi ovoide, de color blanc, tacat de tonalitats marrons. A finals d’estiu i a la tardor si les condicions són favorables es troben en fagedes, rouredes i alzinars.

Ja som a la tardor tot i les altes temperatures que sembla ser que no volen marxar. És temps de que el bosc canviï la seva muda per un altre de més rogenca, amb un nombre infinit de marrons que vesteixin les fulles caigudes. És temps de castanyes, de moniatos, de cireretes de bosc i de bolets, de moltes espècies de bolets. Enguany però es fan esperar, la raó principal és la combinació de la bonança d’aquests darrers dies d’octubre i la manca de pluges, que ens ofereix un sotabosc sec, gens humit i ben buit d’aquests preuats fongs!!.

La tardor i les seves especialitats

La temporada de bolets que havia d’haver començat ja, ha estat fins ara ben dolenta, i els cistells han d’esperar molta estona si en volem trobar cap. Tant és així, que moltes de les fires i festes programades com cada any al llarg de tot el nostre territori català, han hagut d’improvisar i comprar per primer cop en molts anys els bolets si volien celebrar, com en el cas de Berga, un concurs amb tanta tradició!!!. Esperem doncs que al llarg d’aquest mes de novembre les pluges apareguin i ens deixin collir algun gustós pinetell, algun exquisit rovelló o algun delicat camagroc, potser també tinguem l’oportunitat de veure algun vistós apagallums, algun carnós escarlet o alguna trompeta de la mort, i si potser sense marxar gaire lluny d’aquí.

Aquest darrer any, tot s’ha de dir, va ser un any excepcionalment bo a Collserola. Varem tenir l’oportunitat de gaudir d’una temporada boletaire com feia anys no es recordava!!. Va ser molta la gent que va sortir a la muntanya a la recerca del rovelló, molts exemplars varen omplir les cistelles que esperaven l’inici de la temporada. I és que quan hom parla d’anar a buscar bolets, la gran majoria es refereix al rovelló, a aquest bolet de color ataronjat que s’amaga entre la pinassa. Aquell qui el descobreix sovint deixa anar un gran somriure, i alegra el seu dia quan el posa dins el cistell com si d’un tresor es tractés.

Però alguna vegada us heu preguntat què són els bolets?
Quin paper representen en el lloc on viuen?

Quan trobem un bolet estem veient la part visible d’un ésser viu que es desenvolupa sota terra, depenent de la seva espècie, sobre fusta, enmig de l’herba o amagat sota la fullaraca, aquest ésser viu se’n diu fong. Els bolets doncs són fongs, i a diferència dels vegetals no tenen clorofil·la (substància de color verd mitjançant la qual les plantes sintetitzen els aliments amb la llum), no tenen arrels, ni fulles. Aquests prenen la matèria orgànica d’altres éssers, que vius o morts, sempre es troben al seu voltant. Per fer aquest procés segreguen uns enzims que transformaran l’aliment en petites molècules que seran absorbides per les cèl·lules del fong. L’aigua i les sals minerals que necessita per viure les extreu del terreny on es troba. Així doncs tots els bolets són fongs, però heu de saber que no tots els fongs són bolets.
De fet n’hi ha molts que són microscòpics, però molt coneguts per tots nosaltres, parlem dels llevats, de les floridures o dels antibiòtics. Des de fa molt de temps se’ls ha utilitzat en la fermentació de productes alimentaris com el pa, la cervesa o el vi. Tot i que també molts d’aquests fongs són els responsables de que es facin malbé els aliments. Un altre de les funcions que duen a terme els fongs, amb els bacteris i acompanyats d’altres microorganismes, és la de descompondre la matèria orgànica del sòl, ajudant a restituir les sals minerals absorbides prèviament per les arrels de les plantes, jugant un paper molt important en els ecosistemes.
El fong està format per un aparell vegetatiu amb milers de filaments microscòpics, anomenats hifes, formant un conjunt que se’n diu miceli. El miceli creix en forma circular, arribant a formar cercles quasi perfectes, coneguts com erols. En condicions òptimes, és a dir, quan la temperatura i la humitat és la correcte, el miceli formarà el carpòfor (òrgan reproductor) o bolet , presentant una gran varietat de formes. Aleshores, les espores amb la seva dispersió, permetran la reproducció de l’espècie.

Esperem que arribin les pluges i la temporada boletaire ens regali unes jornades al bosc d’allò més entretingudes, bona collita!!!.

Si la dimensió social i cultural de la Cimera de Rio de Janeiro del 1992 sobre el Planeta va marcar un estat d’ànim d’una part de l’opinió pública global; la Cimera de Kyoto del 1996 va tenir una vocació més operativa. En aquesta conferència, els Caps d’Estat presents es varen comprometre a no superar ens els anys 2008 a 2012 l’emissió mitja dels gasos causants de l’efecte hivernacle respecte al 1990. Aquesta proposta significava una marxa enrere desprès d’un fre en la dinàmica existent de consum irrefrenable, marcant-ne uns objectius quantitatius que iniciessin un viratge en la nostra despesa energètica global.

Per complir amb aquests compromisos els països industrialitzats havien de seguir les següents recomanacions:
-Reducció del consum d’energia.
-Substitució de les energies fòssils per energies renovables.
-Fixació del carboni per la vegetació.

El redactat final de l’acord de Kyoto ha tingut una gran repercussió en el planejament territorial, l’urbanisme i l’arquitectura. I encara que amb una lentitud que no hem d’acceptar, i la vigència per ara d’interessos creats, el món global sap ja quin és el camí. Els prop de 2 milions d’empreses del sector de la construcció europees, i els seus onze milions de col·laboradors elaboren el marc físic en el que viuen i treballen 389 milions d’europeus. La construcció i el posterior ús dels edificis i cases té un impacte important al medi ambient: consumeixen al voltant del 50% dels recursos naturals, el 40% de l’energia i un 16% d’aigua.
La construcció i les demolicions d’edificis i cases produeixen més deixalles que el conjunt d’escombraries domèstiques. El compromís amb el desenvolupament sostenible en la construcció és una de les respostes més eficaces per reduir l’efecte hivernacle i la degradació de l’entorn ecològic.

Un habitatge construït avui dia consumeix la meitat de l’energia que un altre realitzat a principis dels seixanta. La calefacció i la producció d’aigua calenta representen encara la quarta part de l’energia consumida a Europa. Per invertir aquesta tendència hi ha que fomentar l’estalvi energètic mitjançant mesures Passives i Actives. Solucions enginyoses i pragmàtiques poden solucionar les nostres demandes energètiques, reemplaçant a equipaments sofisticats, cars i que continuen consumint energia.

En moltes ocasions el nostre parc immobiliari es troba lluny d’estar obsolet, i els seus suports es troben vigents a l’actualitat, encara que els seus programes espacials i els seus acabats interiors i exteriors deixen molt a desitjar per als nostres nivells de confort actuals. La renovació del mateix ha tingut en els últims temps un component clarament especulatiu d’augmentar volums i renovar plusvàlues. Amb les tècniques i mitjans actuals la majoria de suports constructius que responen a cànons de bona construcció, poden ser reformats amb garantia d’èxit energètic i d’estalvi; sense haver d’arribar a la seva demolició i substitució, no és temps per al balafiament, ni el planeta pot permetre’ns tanta energia tirada i amuntegada.
Es tracta doncs de valorar que l’energia que va ser necessària per aixecar una determinada construcció és una energia viable a l’actualitat. En aquest punt cal considerar allò que hem d’entendre per Suport d’una construcció i allò que no ho és. El Suport comprèn els elements de fonaments, estructura, tancaments de façana i coberta; els demes elements per la seva entitat efímera no són Suport; revestiments, paviments, falsos sostres, instal·lacions i fusteries; elements que podem i hem de canviar quan el seu estat no ens agradi, o la seva vida útil, el cas de les instal·lacions no responguin als nivells òptims.

Una actuació passiva d’estalvi energètic

S’imposa doncs posar en coneixement per part dels professionals i constructors, els sistemes i mitjans actuals que permetin millorar paràmetres d’eficiència energètica “passiva” sense haver d’arribar a la substitució parcial o total dels nostres suports arquitectònics. Al fil de tot el que hem explicat, volem assenyalar que els aïllaments de façana en particular són un element clau per reduir l’energia, i per tant, que el planeta i nosaltres mateixos estalviem costos.
Molts són els casos en els que les nostres cases estan conformades en façana per una sola fulla de ceràmica, de totxanes, i no disposen de càmera ni per suposat aïllament. En aquests casos una de les solucions aconsellables és la de procedir amb el sistema SATE (Sistema Aïllament Tèrmic per l’Exterior), bàsicament es tracta de col·locar una segona pell a la casa o edifici, amb qualificació de poca transmissió tèrmica; aquest materials poden ser de poliestirè expandit o panells de llana de fusta (de més a baix impacte ambiental), fixats mecànicament a la façana, i procedir desprès a un revoc de morter hidròfug o un monocapa, donant-li un nou efecte estètic a la nostra façana.
Aconseguim sense augmentar pràcticament cargues, millorar significativament el nostre nivell d’aïllament (Fred i calor), no permetem que les nostres parets s’enduguin a l’exterior la nostra calor de calefacció a
l’hivern, i per últim no perdem ni un cm2 del nostre espai útil interior, doncs l’actuació i per tant l’obra és per l’exterior.