El mandariner és un arbre pertanyent a la família de les rutàcies; que poden adoptar formes d’herbes, arbusts i petits arbres i disposa d’una gran varietat d’espècies. El mandariner és originari de la Xina, i rep el seu nom gràcies al color de la vestimenta dels governants mandarins. Des d’aleshores, ha anat patint progressivament nombroses modificacions a causa de la selecció natural i a la barreja d’espècies produïdes per l’home o per la pròpia natura. Es diu que la gran dispersió que ha fet del mandariner una espècie molt estesa ha estat causada fonamentalment per grans moviments migratoris dels últims 2000 anys. El mandariner és un arbre petit, acostuma a anar d’entre 2 a 5 metres d’alçada. Té un tronc generalment torçat, amb branquetes anguloses. Les fulles, tenen el marge serrat per sobre la base i són de color verd fosc brillant a l’anvers i un verd groguenc al revers. Hem de dir que els mandariners necessiten molta cura i, és clar, unes condicions climatològiques especials. Un clima temperat l’afavoreix, i prop del mediterrani aconsegueix créixer amb el que necessita. A Collserola, sembla difícil aconseguir tots aquests requisits, però res més lluny de la realitat, doncs existeixen certes zones amb un clima realment únic on hi creixen mandariners capaços de donar-nos unes mandarines grans i delicioses.

Quin fruit!

Es tracta d’una de les fruites de major producció en tot el món. Les seves principals virtuts són que gaudeix d’un contingut d’aigua superior a la majoria de cítrics, amb una gran quantitat de vitamina C i amb una aportació calòrica del 49%. També parlem d’un aliment altament antioxidant, per la qual cosa és bona per evitar diferents malalties. A més, conté molt potassi, necessari per al correcte desenvolupament del metabolisme cel•lular. Conté també, alts nivells de calci pels ossos i fibra, que pot evitar malalties cardiovasculars, l’estrenyiment i l’ obesitat. Un dels problemes en que es troba el consumidor final de la mandarina és una peça petita, pàl•lida, sense sabor. Però tot i la costosa feina que es realitza per aconseguir les mandarines ecològiques, a Collserola en podem trobar de molt bones; doncs compten amb una cura i unes condicions naturals excel•lents, que permeten trobar-nos unes mandarines sense llavors i plenes de suc.

Un fruit ideal per a tota la família:

Les propietats i característiques de la mandarina fan d’ella un fruit ideal per a tota la família. Per als més grans, suposa una injecció de vitamines i aliments que permeten la prevenció de riscos de malalties i aporta moltíssim a l’estabilitat de l’organisme. Per als més petits, constitueix un element bàsic en la dieta per tal d’aconseguir molts dels nutrients necessaris per gaudir d’una salut immillorable. A més, el seu sabor dolç, fresc i agradable és una atracció per als més petits, que l’accepten com una fruita realment divertida de menjar. Cal esmentar també que la mandarina ecològica ens permet assegurar-nos que consumim un aliment totalment natural i sa. Hem de tenir en compte que, alhora, contribuïm a mantenir el nostre entorn d’una manera equilibrada i natural. En definitiva, estem parlant d’una fruita realment boníssima.

Mandarines Can Carlets patrocina aquest reportatge.
Apadrina un arbre.
Informa’t 93.427.10.52 www.cancarlets.com

Aquest passat mes de Març el temps ha volgut acomiadar l’hivern amb una intensa jornada de neu. Les previsions meteorològiques pel dia 8 ja l’anunciaven i els mapes que ens mostraven estaven plens de núvols i volves per tot arreu. L’encert de la nevada ens va sorprendre a tots de bon matí a Collserola. Devien ser les set més o menys quan varem deixar d’escoltar els sons de la muntanya i l’ambient es va quedar immers en un silenci absolut. La pluja que queia es va anar convertint amb neu i en poques hores les volves es varen anar fent més grans fins omplir de blanc tot el paisatge. Amb el pas de les hores el gruix de neu va superar els nivells d’altres nevades, aquesta ha estat la nevada més intensa en un mes de març des del 1964. De ben segur que no el recordarem pas per les seves conegudes dites:

“Aigua de març, herba als sembrats”.
“El sol de març porta refredats”.
“Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós”.
“Quan pel març trona, l’ametlla és bona”.

De la nit al matí semblava com si haguéssim canviat de ciutat, el paisatge verdós de la nostra muntanya més aviat semblava una postal d’un poble dels Pirineus!!. I és que va nevar durant dotze hores sense parar. Les conseqüències d’aquest “monstre meteorològic”, tal i com va comentar el meteoròleg Alfred Picó en un article, varen ser moltes: problemes en la xarxa viària, varies carreteres es varen haver de tallar; el servei dels ferrocarrils també es va veure afectat, va ser molta la gent que en tornar de treballar a la tarda es va haver de quedar a l’estació unes quantes hores; molts arbres varen perdre brancatge o varen caure a terra per la molta neu dipositada en les seves branques. Heu de pensar que amb la ventada de l’any passat molts varen quedar tocats i amb aquest nou temporal ja no han aguantat. D’altra banda afortunadament els danys han estat quasi tots materials.

L’aspecte positiu

Qui més recordarà aquest passat 8 de Març és la mainada que estava esveradíssima, del tot normal, perquè enlloc d’un dia d’escola varen poder disfrutar jugant amb la neu al costat de casa seva. Molts varen agafar els seus trineus fent-los lliscar per qualsevol de les moltes baixades que hi ha en aquesta banda de muntanya. Els ninots de neu varen aparèixer com si fossin bolets, amb les seves bufandes i el seu nas fet de pastanaga. Desprès de la neu però, sempre arriben les inevitables plaques de gel que es formen en baixar les temperatures i que fan caure a més d’un! A l’endemà el sol va aparèixer per recordar-nos que la primavera està a punt d’arribar!! d’aquí uns anys parlarem de la nevada del Març del 2010!!.

Les calçotades han esdevingut amb el pas dels anys un autèntic fenomen gastronòmic i una excusa perfecte per menjar en grans colles. Com s’havia d’imaginar aquell pagès de Valls, anomenat “Xat de Benaiges”, la magnitud de tal descobriment!!!. Heu de saber que a les darreries del segle XIX, es diu que aquest solitari camperol se li va acudir coure a les brases uns brots tendres d’una ceba vella i que també va ser ell mateix l’ inventor de la salsa que ha arribat a nosaltres amb algunes variants. La veritat és que el millor dels calçots no és el calçot en si mateix sinó tot allò que l’acompanya i les ganes de passar-ho molt bé. Així doncs és ben cert que la calçotada a més a més té una vella i ancestral tradició molt arrelada a casa nostra.
A la ciutat de Valls, fa més de 100 anys que es celebren, la primera Gran Festa de la Calçotada es va iniciar l’any 1982. Pels que ja coneixeu els trets d’aquesta menja popular i pels que encara no l’heu tastat, si us acosteu a qualsevol dels restaurants que omplen de vida la nostra serra haureu donat el primer pas per quedar-vos del tot enganxats a aquesta tradició.

Els elements gastronòmics bàsics d’una calçotada ja els coneixeu, però com es preparen els calçots?

La seva preparació és tot un ritual, primer es comença tallant una mica les fulles verdes i les arrels. El foc, diu la tradició que s’ha de fer amb sarments o rodals de vinya. Un cop encès el foc va fent la seva feina i les flames cada cop són més vives. És l’hora de coure els calçots. Posarem els calçots damunt les graelles, sempre tenint cura de que no es toquin els uns amb els altres. Durant aquesta operació cal retirar les graelles del foc un parell o tres de vegades, per procedir a girar els calçots un a un.
Quan són cuits estan tous de la punta i negres de la part de fora. Ara es guarden ben embolicats amb papers de diaris per tal de mantenir l’escalfor, ja que els calçots s’han de menjar calents. A continuació es porten a la taula encara embolicats i col•locats en una teula.

Els comensals els reben ja preparats per gaudir-ne, cadascun amb el seu corresponent pitet concebit especialment per aquest esdeveniment, tot i això segur que més d’un s’embrutarà!! però l’àpat s’ho val. Un altre gran protagonista a la taula és la salsa que acompanya al calçot, “la salvitxada”. Hem de tenir en compte que com cada cuiner disposa al seu gust, també trobarem en molts casos un altre salsa que juga un paper molt important en aquestes celebracions, parlem de la salsa romesco.
Ara només cal agafar ben fort les fulles verdes i tibar amb decisió de la punta per treure les capes superficials del calçot, mullar l’extrem a la salsa i assaborir!!.
Les principals notes que composen la salsa són:
una bona picada d’ametlla i avellana torrada, tomàquets, dents d’all, una mica de pebre vermell, una fulla de menta, vinagre, oli i sal….. La llesca de pa ens serveix d’acompanyament i alhora reté el degoteig de la salsa. Els calçots es mengem tradicionalment de peu, la quantitat depèn de cada comensal.
Les begudes que acompanyen l’àpat són el vi i el cava, els porrons ben plens van de mà en mà reclamats pels calçotaires. Les brases que queden s’aprofiten per coure la carn i la llonganissa .

La Rumba del Calçot

Pels qui no la conegueu heu de saber que aquesta cançó sobre la calçotada ens arriba des de la comarca de l’Anoia, interpretada per una banda de vuit músics “ Terratombats”. A continuació us citarem un tros d’aquesta rumba engrescadora que us farà entrar la gana:

Una cita obligatòria
pel amant del bon menjar
per trobar-te amb la colla
i amb qui es vulgui atipar

Has de perdre la vergonya
i les mans t’has d’embrutar
això és la calçotada
i la volem reivindicar

Per fer una calçotada
necessites un bon servei
que permet bona foguera
i una cuita al moment.

També cal la salvitxada
Per donar un toc personal
I recorda que a la taula
el pitet és essencial..

Terratombats, “Que no et prengui el pèl”

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

Any rere any són molts els comensals que esperen poder degustar un dels menjars més típics i coneguts de Catalunya: “els calçots”. Aquesta ceba tendra i blanca, que un cop cuita desprèn aquella olor dolceta tan inconfusible, ens convida un cop més a gaudir d’una veritable festa gastronòmica popular: “la calçotada”. Actualment tenim a l’abast molta informació sobre tot allò que representa el calçot, la seva història i els seus orígens, la salsa que l’acompanya, la forma de cuinar-ho i un munt de curiositats més. Us farem esmena d’una frase que hem llegit en el pròleg d’un llibre “La Cuina del Calçot” de Joan Jofre i Agustí Garcia (edicions Cossetània), que diu així: “El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten de la terra i em fan mirar el cel”, de Bigas Luna, conegut director i guionista del cinema espanyol.

Temporada calçotaire

Aquest any el temps ha esdevingut un factor molt important alhora d’avançar la temporada calçotaire. Les altes temperatures i les pluges passades han estat la clau per a que es presenti òptima, es preveu que aquest any es recullin un milió més que en el any 2005 (dades extretes de la Indicació Geogràfica Protegida del Calçot de Valls). De fet ja fa setmanes que podem trobar calçots als mercats de la nostra ciutat, o menús especials als restaurants, però la veritable temporada comença tot just l’últim diumenge de gener. És a la ciutat de Valls, on arrenca amb “la Gran festa de la Calçotada”. Però perquè anar tan lluny si nosaltres tenim tan a prop de casa nostra un munt de possibilitats que triar!!. Aquí a la serra de Collserola trobarem molts restaurants que també s’han especialitzat en aquesta menja tan popular. Són molts els restauradors que coincideixen en assenyalar la calçotada com un acte de celebració, un ritual entre amics de gaudi i alegria. De fet diu la tradició que no s’han de menjar mai en soledat, la paraula calçotada no s’entén sense companyonia.

La calçotada

Tot el que necessitem per celebrar una bona calçotada són en primer lloc els calçots, la salsa, la carn de xai, les botifarres, un bon pa de pagès, el vi o el cava, les postres i una bona brasa. Aquests elements bàsics els podem trobar aquí a Collserola sense necessitat de fer tants kilòmetres. Si decidiu triar aquesta opció no us decebran, ja tenen a punt els rodals de vinya o els sarments per preparar un bon foc i posar les seves graelles ben plenes de calçots.

Un brot de ceba blanca

Els calçots s’obtenen d’una varietat de ceba tendre i poc bulbosa, que destaca per la seva dolçor. El seu procés de cultiu té dues fases ben diferenciades que tot i ser ben senzilles duren més d’un any. La primera fase comença amb la sembra de llavor de la ceba blanca a finals d’any, durant els mesos d’octubre, novembre i desembre. Un cop les cebetes ja han crescut i són prou fortes, s’arrenquen i es replanten, coincidint normalment al començament de la primavera. S’acaba l’estiu i arriba l’hora d’arrencar els bulbs. La segona fase començarà al voltant de la segona quinzena de setembre, quan es planten de nou tallant la seva part superior perquè creixin més espaiats, i procurant que quedin mig enterrats. A mesura que els brots surten es van calçant dues o tres vegades, és a dir, es colguen amb terra. És aquesta acció la que li ha donat el seu nom, el fet d’anar calçant ha originat la paraula coneguda per tothom.

Propietats del calçot

El calçot té moltes propietats alimentícies, conté un alt contingut en vitamines i minerals iguals a les de la ceba. A més són bons per tal de previndre constipats i ens aporten elements indispensables com potassi, ferro i àcid fòlic entre d’altres. Se li atribueixen propietats diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques.

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

Ja fa més d’un any que un diari de Barcelona publicava la notícia “El mercado municipal de Vallvidrera abre a diario una sola parada” i afirmava que l’únic producte fresc que es podia comprar era la carn, així com que l’espai comercial desapareixeria per instal•lar nous equipaments”.

Ja estem al 2010 i com diu el refrany “any nou, vida nova”, així que en aquest mes de Gener parlarem d’aquest edifici emblemàtic i molt estimat a Vallvidrera. El mercat està situat al bell mig del poble amb la seva característica silueta.

Un xic d’història

Aquest edifici fou dissenyat pels arquitectes de renom Bonaventura Bassegoda i Musté i Adolf Florensa, important restaurador de monestirs com el de Poblet, o de castells com el de Perelada. L’edifici està fet amb murs de formigó amb totxanes i cobertura de teules àrabs, amb una nau interior molt gran i lluminosa. És un espai del tot acollidor amb parades de carn, de peix, de llegums i fins i tot hi ha una font de color verd al mig, espai que des de fa més de 55 anys feia servir la gent per anar-hi a comprar els millors productes de la contrada. Fou inaugurat un 17 de maig de l’any 1953 per tal de cobrir les necessitats d’aquells que hi vivien cada dia. A l’acte es va comptar amb la presència del tinent d’alcaldia-delegat d‘hisenda, Sr Ibañez Farran i delegat d’Abastos (com s’anomenava abans als mercats) Sr Compte Pi i el rector de Vallvidrera Don José Maria Olivares beneint l’edifici. Com se sol dir ha plogut molt des d’aleshores i l’ última parada que quedava oberta va haver de tancar l’any passat. També hi havia un bar fins fa ben poc, regentat per un home i una dona molt amables i dit de pas es menjava força bé.

Passat, present i futur

Però ara tot allò ja és passat, no gaire llunyà, i ja forma part dels records d’aquells que el varen conèixer en la seva màxima activitat. Aquest mercat donarà pas a la “modernitat”, o dit d’una altra manera, donarà pas a un nou equipament que encara desconeixem. De fet aquest passat mes de Novembre des de l’AVV Vallvidrera s’ha volgut fer una consulta en la que el veïnat ha participat opinant amb diferents propostes per tornar a omplir de vida aquest emblemàtic edifici. Al llarg d’aquest any que acabem d’estrenar sabrem quin serà aquest nou equipament!!.Esperem que aquesta nova etapa sigui pròspera i útil per aquesta part de Collserola tan acollidora com és Vallvidrera.

Text: Dany Alvarez

A vegades la serra de Collserola ens pot sorprendre amb joies amagades com la capella de la que aquest mes de Desembre parlarem i de la seva llegenda. Aquesta llegenda diu així:. Mort el seu pare Benet, en Marià Jaume Veleta va continuar l’ofici d’apotecari desplaçant-se en el seu cavall pels diferents pobles per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar-los, degudament tractats.
En un dels seus viatges que va realitzar cap a Barcelona va succeir una cosa misteriosa; el seu cavall sortint de Sant Cugat en lloc d’anar pel torrent de LLaceres va agafar un altre camí sense obeir les seves ordres. L’animal es va aturar, va esbufegar, va bramar i gratar a terra amb la pota davantera i va mirar fixament uns matolls que hi havia a terra.
Tot desconcertat en Jaume va baixar i va veure que darrera d’aquells matolls hi havia un crucifix.
Va decidir deixar-lo, però tot seguit va avisar a l’abat de Sant Cugat que va decidir portar-lo a l’església. Les veus de la troballa varen córrer per tot el poble i tothom va voler ajudar. Però vet aquí que el crucifix es va tornar tan pesat que no es podia quasi moure i varen creure que allà és on es volia quedar, així que van decidir construir una ermita en el mateix punt.

La festa d‘ inauguració va tenir lloc un diumenge a la tarda del dos de maig de l’any 1745 amb tota la gent i religiosos del poble.
És una ermita de planta rectangular (4X6), amb un petit porxo que serveix d’aixopluc pels qui van a visitar-la.
Té una campana i a dalt una creu i al costat dret de la paret una inscripció. Fou restaurada a l’any 1999 donant-li l’aspecte del color ocre actual.
Destaquen les pintures murals fetes per en Josep Grau Garriga a l’any 1956 i la rajoleta feta a l’any 1953 amb uns versos que diuen així: Els seus goigs foren publicats a l’any 1918. S’ aixeca al peu de l’antic camí de Barcelona (crta Rabassada ), on hi havia la Creu de LLaceres en terrenys de la dona d’en Jaume Veleta, al terme de Sant Cugat del Vallès, al final del nucli urbà de la població.

Els líquens són un mutualisme, estable en el temps i ecològicament obligat, de fongs, algues i bacteris. Aquesta simbiosi es troba en equilibri amb el medi, i dóna al conjunt d’aquests tres elements, la capacitat de colonitzar ambients extrems, on d’altra manera, cadascun dels membres individualment no podria sobreviure. Aquesta aliança, en la qual organismes ben diferents viuen en comunitat, nosaltres la percebem com un sol organisme.

Els podem trobar per tot arreu i sobre qualsevol tipus de substrat. Tant els veurem en àrees urbanes com a les selves tropicals. El seu territori pot anar des de vora mar fins a les regions alpines, passant pels deserts.
Però és a les regions de clima extrem on es fan clarament més evidents, pel fet que no hi ha cap altre organisme macroscòpic que tingui la capacitat de colonització que tenen els líquens. Així per exemple, a l’alta muntanya els veurem a les roques que sobresurten de les neus perpètues, on les plantes no poden viure. Als sòls desèrtics, els líquens formen crostes permanents tot l’any, on algunes plantes només poden créixer durant uns mesos.

Més a prop nostre, els podem observar a les teulades de les cases i a les baranes dels jardins. La imatge ens recorda una taca de pintura, barreja de colors carbassa i groc. També els podem trobar al bosc, sobre l’escorça dels arbres, com un bigoti al tronc dels pins. De líquens, n’hi ha de molts colors, sovint molt vius: vermells, grocs o verds. Tenen formes molt diverses i poden arribar a viure centenars d’anys.
La mitologia grega ens descriu Khimaira (Χίμαιρα) com un monstre combinació de tres animals: cos de cabra, part posterior de serp o dragó i cap de lleó. Actualment aquesta paraula es fa servir per descriure coses que tenen atributs combinats procedents de fonts diferents. El liquen és, doncs, una quimera.

Aquest mes parlarem dels bolets tòxics mes freqüents a Collserola, tot i que no gaire abundants, si que podríem trobar espècies força perilloses e inclòs letals, és per això que hem d’anar amb molta cura a l’hora d’anar a buscar bolets o bé acompanyats per algun expert boletaire.

Farinera borda

El més temut i letal de tots els bolets, és el causant de quasi totes les morts per intoxicació de bolets a tot l’estat. El seu barret és inicialment acampanat, passant més tard a ser pla d’uns 10 a 15 cm de diàmetre, d’un color verdós oliva i de vegades groguenc. El seu peu és de color blanc i amb una anella que l’envolta. És inholor i la seva carn al tall és de color blanc. La ingestió d’un sol bolet pot causar la mort. Els símptomes comencen a aparèixer a les 8-9 hores d’haver-los menjat, provocant vòmits, deshidratació i mal de cap. Més tard i desprès d’una aparent recuperació als dos o tres dies apareixen els símptomes definitius: problemes als ronyons i al fetge amb falta de micció, hemorràgies, paràlisis dels membres, convulsions, coma i mort. Tan sols un tractament ràpid en les primeres hores desprès de la seva ingestió, pot salvar la vida de la persona amb un tractament complex que pot comportar inclòs el transplantament de fetge.

Mataparent

Del gènere dels boletus és bastant fàcil de diferenciar, a Collserola és molt poc freqüent però alguns exemplars s’hi veuen. No és dels bolets més tòxics, provoca diarrees i vòmits que es manifesten poques hores desprès d’haver-los ingerit. El seu barret convex és bastant gran, de 20 a 30 cm, de color crema o gris pàl•lid, sec i lleugerament vellut al tacte, n’hi han d’altres varietats de mataparents de color rosa o violaci amb els porus vermells, o grocs. La millor manera de diferenciar-los és al tall, aquest un cop tallat, la seva carn es torna blava, cosa que no passa amb els ceps.

Xampinyó pudent o bola de neu pudenta

Aquest bolet és molt fàcil de confondre’l amb el xampinyó de bosc, donat que visualment no s’aprecien gaires diferències. El seu barret és de color blanc en forma de bola i aplanant-se desprès, les seves làmines són d’un to rosat per passar al color amarronat en edat adulta.
La manera més fàcil per diferenciar-lo serà al tall o al tacte. Immediatament aquest agafa un to groguenc i desprèn una olor a gas o fenol realment desagradable.
L’equivocació de tan sols un exemplar (força difícil) en un cistell de xampinyons ens pot espatllar tot un bon dinar, donat el seu sabor i la pudor que desprèn.

Lepiotas

Aquest darrer mes us varem parlar dels apagallums (macrolepiota) com un bolet força bo, especialment fet a la brasa o en remenats. Aquesta vegada li toca el torn a las lepiotas (Lepiota helveola, Lepiota brunneo-incarnata) en molts casos mortals amb símptomes molt similars als de la farinera borda. Hi ha diversos tipus de lepiotas, però la característica principal per no patir confusió amb l’ apagallums és la seva mida, aquestes no solen passar dels 10 a 15cm d’alçada. Sovint solen aparèixer en prats e inclòs al jardins de les cases o en parcs infantils, per això és important tenir cura dels nens que tenen el mal costum d’endur-se tot a la boca.

Durant aquests dos mesos, octubre i novembre, parlarem del bolets més comuns a la serra de Collserola i que sense allunyar-nos gaire de casa en un bon any podrem trobar amb abundància. Com ja és sabut no tots els anys són iguals de prolífers en la seva aparició, però també volem destacar que això també succeeix depenent de les seves varietats.

Apagallums
Es un dels primers en aparèixer donant pas a l’ inici de temporada. Es el més gran de tots els bolets, arribant a mesurar fins a 40cm d’alçada. El seu barret aplanat pot arribar als 30cm, escamat de taques marrons. Les seves làmines són blanques i apretades, i el seu peu és tigrat amb els mateixos tons del barret. De l’ apagallums només es menja el barret, ja que el seu peu resulta ser força estellós. A la cuina el prepararem en un remenat de bolets o també és ideal per fer-lo a la brasa.

Xampinyó de bosc
El seu barret és de color blanc, sovint tacat i escamat. Inicialment apareix com una bola, aplanant-se desprès. Les seves làmines són rosades tot just comença a créixer per passar al color marró fosc quan és més gran. El seu peu és de color blanc. El xampinyó de bosc és un bolet molt apreciat en altres països, com a França, el seu sabor és considerat deliciós. Creix habitualment en zones obertes com podrien ser els prats o voreres de camins.

Rovelló
Aquest és el preferit per excel•lència i un dels grans desapareguts del boscos de Collserola, que només els més coneixedors i matiners de la muntanya són capaços de trobar. Es de color ataronjat, similar al color de l’òxid, d’aquí prové el seu nom ( rovellat ). Quan són joves tenen el barret convex i prenen la forma d’embut en estat adult. El seu tall desprèn un líquid color vinós, que més tard passa a ser verd. Les seves làmines són apretades i del mateix color que el seu barret. El peu del mateix color sol està tacat de color verd igual que el barret. Els més inexperts el poden confondre amb les lleteroles (no comestibles), però heu de saber que aquestes al tallar-les desprenen un líquid blanc que las fa inconfusibles.

Carlet o escarlet
Bolet d’aparició irregular a la serra depenent dels anys. L’any 2006 es trobaven carlets a totes bandes, i es tornava amb els cistells ben plens. La seva carn és consistent, de sabor una mica amarg, però ideal per a preparar estofats o bé per a fer en remenats de bolets. El seu color és rosat amb taques més intenses d’un color vi. Les làmines blanques o més rosades ens indiquen que són una mica vells. El seu peu és de color blanc i tacat de color rosat i vi.

Trompeta de la mort
Bolet de carn membranosa i molt fràgil en forma de trompeta. El seu barret és buit fins a la base, en forma similar a la d’un embut, de color grisós amb la base més fosca quasi bé arribant a negre. Sempre apareix en grups formant petits ramillets, la seva olor és afruitada recordant-nos a l’aroma del préssec. Es ideal per a menjar amb truita o bé per deixar-lo assecar i guardar-lo per condimentar els nostres plats.

Llànega negra
Es un dels bolets d’aparició tardana, el trobarem més bé cap al mes de novembre. El seu barret és carnós, de forma convexa i el seu color és d’un gris verdós i està recobert d’un mucílag. Les seves làmines són blanques i regulars. El seu peu blanc sol està escamat amb taques del color del barret. Es un dels bolets més apreciats a Catalunya pel seu sabor intens.

Ou de reig
Es un dels bolets més apreciats a Catalunya, de l’espècie amanita caesarea, era també un bolet molt apreciat pels romans. El seu barret de color taronja viu, és una mica acanalat. La seva carn és tendra i de color blanc, excepte sota la cutícula i a l’ exterior del peu, on és d’ un color groc molt similar al del rovell d’ ou i amb la volva blanca a la part baixa del peu. A la cuina és molt apreciat, considerat com un bolet excel•lent pel seu gust dolç i la seva olor suau . Heu d’anar molt en compte amb aquest bolet perquè es pot confondre amb la “farinera borda” (Amanita phalloides). La majoria d’intoxicacions mortals en tot l’estat venen donades per la confusió e ingestió d’aquesta espècie de bolet no gaire comú als nostres boscos.

Rossinyol
Aquest bolet el solem trobar sempre en petits grups. El seu color ataronjat el fa inconfusible. Les seves làmines del mateix color estan separades i el seu peu clareja una mica arribant a tonalitats més groguenques. Es un bolet excel•lent i molt buscat, amb la particularitat de que no es corca mai podent d’aquesta forma collir-los tots, joves i vells, amb tota tranquil•litat perquè no trobarem cap sorpresa!.

Cep
Bolet no gaire abundat a Collserola, però de gran valor culinari. Es pot menjar cru acompanyant ensalades, carns o saltejats. El seu barret és hemisfèric i rugós i la seva tonalitat és tirant a marró, castany. Manca de làmines (és un boletus) i la forma del seu peu és molt particular perquè és quasi ovoide, de color blanc, tacat de tonalitats marrons. A finals d’estiu i a la tardor si les condicions són favorables es troben en fagedes, rouredes i alzinars.

Uns dels vestigis potser més antics del pas de l’home per Collserola, és a la cova de l’or datat del neolític antic, uns 6000 anys aC.

La llegenda

Aquesta petita cova està envoltada de misteris i llegendes, la més coneguda i que li dóna nom ens explica que Anníbal va explotar en aquest lloc, una rica mina d’or, amb set boques d’entrada i diverses galeries que la comunicaven, i una gran plaça central a l’interior de la cova. També existeix un altre llegenda que ens diu que un fabulós i gegantí drac atemoria a petits i grans per tota la contrada. Aquest s’amagava a la cova de l’or i quan sortia en les nits de tempestes i sense lluna feia la por entre tots els habitants de la serra.

La cova

Aquesta cova està situada a la vessant sud de la muntanya, es troba dins dels terrenys que explota l’empresa Valenciana de Cementos Portland S.A., més coneguda popularment com la “sanson “. Un cop acabi la concessió administrativa l’empresa ha promès adequar el millor possible la muntanya. L’entrada a la cova està situada aproximadament a un metre del nivell de terra i té una cavitat d’un metre d’alt per uns vuitanta d’ample, la seva orientació en nord-est i amb una llargada de vint-i-cinc metres. Pels qui vulgueu saber més trobareu un apunt al catàleg espeleològic de Catalunya amb la referència B-02-01-01 cota 375, massís de Santa Creu d’Olorda.

Els seus habitants

Com ja hem esmentat abans la cova va ser habitada de manera continuada des de fa uns 6000 anys abans de crist fins pràcticament a l’edat de ferro, quan l’home ja va abandonar la vida a les coves definitivament. L’any 1953 el senyor Enric Madorell, que posteriorment esdevindria director del museu de Molins de Rei encara inexistent a l’època, va dirigir una expedició per explorar la cova. Al fons d’una petita escletxa varen trobar el que va resultar ser un vas de ceràmica de l’època neolítica, així com ganivets de sílex i diversos estris d’os. Exploracions posteriors han permès recuperar grans quantitats d’estris i confirmar així la continuïtat de l’ocupació de la cova fins l’edat de ferro. Una de les exploracions més importants va ser a l’any 1979, impulsada aquest cop pel museu de Molins de Rei i dirigida per l’arqueòleg Oriol Granados. Com és natural la major exposició d’estris trobats a la cova de l’or la podrem veure al museu de Molins de Rei.