Enguany s’ha celebrat la 3ª edició de la Fira Agrícola de Collserola a la plaça del centre cívic Vázquez Montalbán. Emmarcada dins el programa de festes de Vallvidrera ha tornat a ser un èxit de participació. El bon temps ens va acompanyar per passar un matí entretinguts coneixent els nombrosos cultius que segueixen del tot vius a Collserola.

I és que allò que va començar com un petit projecte de la mà d’en Damià Gibernet (organitzador de la 1ª Fira Agrícola de Collserola) s’està desenvolupant a marxes forçades!!. En aquesta passada edició organitzada novament per les AVV Mont d’Orsà i AVV de Mas Sauró, varem tenir l’oportunitat de trobar-nos amb la gent de Can Carlets i les seves mandarines ecològiques; també hi eren la Cooperativa l’Olivera, amb els seus vins i olis carregats d’ànima social; no hi podia faltar la Cooperativa de consum de Can Pujades; la gent de Kan Pasqual, els de Can Vilagut i els de Can Masdeu, els de Can Piella i els de Can Mandó amb el seu important banc de llavors; també varem poder parlar amb els ja assidus de Can Castellví, i podríem continuar unes ratlles més enumerant aquells que es varen sumar a aquesta interessant proposta del tot ecològica, però si els voleu conèixer ja ho sabeu a la 4t edició, que de ben segur que n’hi haurà, us hi apropeu!!.
No prou satisfets mostrant i venent allò que els dóna la terra també varen organitzar tallers, exposicions i xerrades, i fins i tot es va projectar un documental, “ A Tornallom”, sobre la lluita de la Punta a València. Al llarg de la jornada un pensament comú es deixava sentir mig amagat entre tomàquets, verdures, mel o fruits secs, la seva motivació pel que fan va més enllà de l’aspecte material, te‘n adones al xerrar amb un i desprès amb l’altre. Nosaltres posarem el nostre granet de sorra amb aquest article que recolza aquest afany per a la conservació dels espais naturals, a Collserola hi trobem l’exemple més proper, sobretot pels que hi vivim cada dia.

El continu abandó dels principis ecològics presents en les construccions tradicionals que havien estat fruit de l’experiència col·lectiva e històrica i els quals varen tenir la seva clau en el baix cost energètic així com en el seu aprofitament intel·ligent de les condicions naturals, han estat substituïts per sistemes tècnics que es basen en un consum energètic intensiu i galopant, possible en societats avançades i que basen la seva economia en el creixement pel creixement a costa d’uns recursos naturals que falsament s’han considerat inesgotables.
Per una banda no es paga la veritable factura de consum energètic, i per un altre s’hipoteca als usuaris residencials amb uns costos fixes que els condicionen social i econòmicament.
És per tant temps de que entenem que no podem superar la capacitat d’ acollida del nostre medi natural, del nostre territori, que elements com l’aigua són recursos naturals finits; que la fauna i la flora són i s’han de constituir en els autèntics bioindicadors d’un creixement que a totes llums ha de tenir en aquestes coordenades la seves referències de control per a un creixement sostenible. S’imposa una actitud de responsabilitat que permeti aturar la insostenibilitat sobre el compromís de deixar a les futures generacions el planeta, el nostre entorn natural en les condicions que nosaltres varem heretar.

-Comprometem-nos amb el Planeta.
-Ús racional de l’energia. Baixem la nostra factura energètica real.
-Obtinguem mecanismes d’autosuficiència

Una casa sostenible és una construcció necessariament Bioclimàtica.

Principis Bioclimàtics

Aquests principis com hem comentat són hereus de la tradició constructiva, els principis bioclimàtics han estat redescoberts desprès de la primera crisi del petroli. Aquests centren la seva efectivitat en primera instància en l’elecció de la forma de l’edifici, a la seva implantació, en la disposició dels espais interiors i en l’orientació del lloc: clima, vents dominants, qualitat del sòl, topografia, assolellament i vistes.

Autonomia i menys costos

Els volums han de ser compactes per limitar les circulacions i la superfície de la façana (origen de les principals pèrdues tèrmiques). La façana nord opaca concentra accés i locals de servei (banys, rebost, cuina). Mentre la cara sud es fa permeable (buits grans) i es faculta amb l’aliança d’arbres de fulla caduca (Roure, lledoner, baladre, etc..) per a una correcta protecció a l’estiu, mentre que a l’hivern el sol pot penetrar lliurement a l’interior. Elements massissos com el formigó o d’obra de fàbrica proporcionen inèrcia tèrmica, acumulant a l’hivern el calor del sol durant el dia i restituint-lo durant la nit; a l’estiu sota l’empara d’ombra natural dels arbres de fulla caduca mantenint l’interior fresc. El fet de tenir en compte aquests factors i valorar l’energia solar “passiva” augmenta l’autonomia de l’edifici i disminueix el consum d’energia sense sobre costos significatius.

De ben segur que molts de nosaltres sabem part de la història d’aquest emblemàtic edifici construït a principis del segle XX. Pels qui no la conegueu heu de saber que un temps ençà fou conegut com a Hotel Ideal Pavilion, hotel de renom en una època en que la burgesia catalana mirava amb bons ulls tot allò que tenia aire estranger.

Fa un segle bona part de Collserola era un lloc ideal per construir hotels de categoria (citem l’hotel Panorama, l’hotel del Casino de l’Arrabassada, l’hotel Florida). Aquests oferien als seus clients unes excel.lents instal.lacions ubicades fora de la ciutat, en plena natura, amb unes vistes esplèndides, i on els aires frescos els permetien gaudir de jornades saludables.
Costa d’imaginar que donada l’època de la que parlem quasi bé estès millor comunicada que ara: la gent s’hi podia moure amb certa facilitat donat que ho podien fer amb el funicular, amb el mina-grot i amb el tramvia, l’actual tramvia blau. El propietari de l’Ideal, un important empresari que venia del món tèxtil, Don Pablo San Salvador, va fer d’aquell edifici un hotel que acolliria a la selecta burgesia catalana del moment. Per tal fi va rehabilitar les seves instal.lacions, el seu resultat va ser un edifici de quatre plantes que presumia de grans jardins i d’un important punt de trobada, una canxa de tennis, activitat en auge entre la societat benestant barcelonina.
Anys més tard (1929-1936) les seves nombroses habitacions acolliren una escola anomenada “La Selva”, fou un important internat religiós femení que fins i tot hi construiria una capella. Sigui com sigui aquest edifici va anar adaptant-se al seu temps i amb l’esclat de la guerra civil passaria a ser un orfenat, més tard acolliria un sanatori. Finalment fou tancat i deteriorant-se, fins que novament ressorgí per convertir-se en vivendes d’estiueig. Es va rehabilitar tot l’edifici, va desaparèixer el sostre de ceràmica, les grans finestres ovalades, els grans menjadors amb els seus “halls” de benvinguda per tenir l’aparença que avui dia ens mostra.
Avui dia l’Ideal Pavillon és un edifici on hi conviuen famílies.

El coneixement de la muntanya del Tibidabo per part de la societat benestant de Barcelona, no es va donar fins a principis del segle XX, amb l’arribada de la revolució industrial. La transformació d’una societat fonamentalment agrícola va generar l’aparició de les classes mitges, molt actives en el desenvolupament d´un nou model de ciutat, tot això combinat amb l’ inici de tres grans obres al mateix punt: l’Observatori Fabra (1904), el temple del Sagrat Cor (1902) i el Parc d’Atraccions (1901), varen donar l’ impuls necessari al fins llavors poc conegut cim del Tibidabo.

Dr Andreu, l’impulsor

El doctor Salvador Andreu i Grau, arran de l’èxit amb la comercialització dels seus productes farmacèutics, es va dedicar també a realitzar diverses accions tant urbanístiques com socials, com per exemple la reconstrucció del Liceu. Però fou al 1899, durant una de les tantes vetllades de caire social que es realitzaven a casa seva, quan se li va brindar l’oportunitat d’adquirir una gran finca anomenada Frare Blanch. Aquesta finca s’estenia des del Passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo. Així doncs es va fundar la Societat Anónima Tibidabo, formada per importants homes de l’època, en Teodor Roviralta o en Manel Arnús entre d’altres. Al poc temps s’iniciaren les obres per l’ urbanització del Tibidabo.

Transports, el mitjà imprescindible

El primer pas que es va dur a terme per part de la societat va ser l’adequació del gran torrent de la part baixa de la finca del Frare Blanc, per poder ser urbanitzada. Ja des dels seus inicis els promotors s’adonaren de la gran importància del transport per tal de poder comunicar tota aquesta gran extensió amb Barcelona. El 29 d’octubre del 1901 s’inaugura el Tramvia Blau i el Funicular, sent aquest el primer en funcionar a tota Espanya. Aquesta visió permetrà el desenvolupament de la muntanya, així com un punt de sortida de bona part de la societat barcelonina per poder visitar-la. Poc desprès varen arribar les primeres atraccions al Tibidabo.

La Colònia

Situada ben a prop del Parc d’Atraccions la colònia Tibidabo, també anomenada Cal Totxo, va començar a construir-se a l’any 1912,dissenyada per l’arquitecte Arnau Calvet, és un petit conjunt de cases unifamiliars, moltes d’elles d’estil modernista. La parcel•lació fou peculiar pels seus carrers amb forts desnivells i carrerons estrets. Amb el pas del temps li han donat un gran valor urbanístic i arquitectònic, actualment el conjunt de la Colònia està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat. Molts dels seus residents són descendents d’antics treballadors del parc.

La Torre d’Aigua

La Societat General d’Aigües va decidir (1902) edificar en el cim del Tibidabo aquesta torre, també coneguda com a Torre Dos Rius per emmagatzemar 200 m3 d’aigua i poder abastir la Colònia del Dr. Andreu. L’arquitecte Josep Amargós i Samaranch (1849-1918) va projectar una construcció esvelta, d’inspiració renaixentista, d’uns 53 m aproximadament.

El mandariner és un arbre pertanyent a la família de les rutàcies; que poden adoptar formes d’herbes, arbusts i petits arbres i disposa d’una gran varietat d’espècies. El mandariner és originari de la Xina, i rep el seu nom gràcies al color de la vestimenta dels governants mandarins. Des d’aleshores, ha anat patint progressivament nombroses modificacions a causa de la selecció natural i a la barreja d’espècies produïdes per l’home o per la pròpia natura. Es diu que la gran dispersió que ha fet del mandariner una espècie molt estesa ha estat causada fonamentalment per grans moviments migratoris dels últims 2000 anys. El mandariner és un arbre petit, acostuma a anar d’entre 2 a 5 metres d’alçada. Té un tronc generalment torçat, amb branquetes anguloses. Les fulles, tenen el marge serrat per sobre la base i són de color verd fosc brillant a l’anvers i un verd groguenc al revers. Hem de dir que els mandariners necessiten molta cura i, és clar, unes condicions climatològiques especials. Un clima temperat l’afavoreix, i prop del mediterrani aconsegueix créixer amb el que necessita. A Collserola, sembla difícil aconseguir tots aquests requisits, però res més lluny de la realitat, doncs existeixen certes zones amb un clima realment únic on hi creixen mandariners capaços de donar-nos unes mandarines grans i delicioses.

Quin fruit!

Es tracta d’una de les fruites de major producció en tot el món. Les seves principals virtuts són que gaudeix d’un contingut d’aigua superior a la majoria de cítrics, amb una gran quantitat de vitamina C i amb una aportació calòrica del 49%. També parlem d’un aliment altament antioxidant, per la qual cosa és bona per evitar diferents malalties. A més, conté molt potassi, necessari per al correcte desenvolupament del metabolisme cel•lular. Conté també, alts nivells de calci pels ossos i fibra, que pot evitar malalties cardiovasculars, l’estrenyiment i l’ obesitat. Un dels problemes en que es troba el consumidor final de la mandarina és una peça petita, pàl•lida, sense sabor. Però tot i la costosa feina que es realitza per aconseguir les mandarines ecològiques, a Collserola en podem trobar de molt bones; doncs compten amb una cura i unes condicions naturals excel•lents, que permeten trobar-nos unes mandarines sense llavors i plenes de suc.

Un fruit ideal per a tota la família:

Les propietats i característiques de la mandarina fan d’ella un fruit ideal per a tota la família. Per als més grans, suposa una injecció de vitamines i aliments que permeten la prevenció de riscos de malalties i aporta moltíssim a l’estabilitat de l’organisme. Per als més petits, constitueix un element bàsic en la dieta per tal d’aconseguir molts dels nutrients necessaris per gaudir d’una salut immillorable. A més, el seu sabor dolç, fresc i agradable és una atracció per als més petits, que l’accepten com una fruita realment divertida de menjar. Cal esmentar també que la mandarina ecològica ens permet assegurar-nos que consumim un aliment totalment natural i sa. Hem de tenir en compte que, alhora, contribuïm a mantenir el nostre entorn d’una manera equilibrada i natural. En definitiva, estem parlant d’una fruita realment boníssima.

Mandarines Can Carlets patrocina aquest reportatge.
Apadrina un arbre.
Informa’t 93.427.10.52 www.cancarlets.com

Aquest passat mes de Març el temps ha volgut acomiadar l’hivern amb una intensa jornada de neu. Les previsions meteorològiques pel dia 8 ja l’anunciaven i els mapes que ens mostraven estaven plens de núvols i volves per tot arreu. L’encert de la nevada ens va sorprendre a tots de bon matí a Collserola. Devien ser les set més o menys quan varem deixar d’escoltar els sons de la muntanya i l’ambient es va quedar immers en un silenci absolut. La pluja que queia es va anar convertint amb neu i en poques hores les volves es varen anar fent més grans fins omplir de blanc tot el paisatge. Amb el pas de les hores el gruix de neu va superar els nivells d’altres nevades, aquesta ha estat la nevada més intensa en un mes de març des del 1964. De ben segur que no el recordarem pas per les seves conegudes dites:

“Aigua de març, herba als sembrats”.
“El sol de març porta refredats”.
“Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós”.
“Quan pel març trona, l’ametlla és bona”.

De la nit al matí semblava com si haguéssim canviat de ciutat, el paisatge verdós de la nostra muntanya més aviat semblava una postal d’un poble dels Pirineus!!. I és que va nevar durant dotze hores sense parar. Les conseqüències d’aquest “monstre meteorològic”, tal i com va comentar el meteoròleg Alfred Picó en un article, varen ser moltes: problemes en la xarxa viària, varies carreteres es varen haver de tallar; el servei dels ferrocarrils també es va veure afectat, va ser molta la gent que en tornar de treballar a la tarda es va haver de quedar a l’estació unes quantes hores; molts arbres varen perdre brancatge o varen caure a terra per la molta neu dipositada en les seves branques. Heu de pensar que amb la ventada de l’any passat molts varen quedar tocats i amb aquest nou temporal ja no han aguantat. D’altra banda afortunadament els danys han estat quasi tots materials.

L’aspecte positiu

Qui més recordarà aquest passat 8 de Març és la mainada que estava esveradíssima, del tot normal, perquè enlloc d’un dia d’escola varen poder disfrutar jugant amb la neu al costat de casa seva. Molts varen agafar els seus trineus fent-los lliscar per qualsevol de les moltes baixades que hi ha en aquesta banda de muntanya. Els ninots de neu varen aparèixer per tot arreu, amb les seves bufandes i el seu nas fet de pastanaga. Desprès de la neu però, sempre arriben les inevitables plaques de gel que es formen en baixar les temperatures i que fan caure a més d’un! A l’endemà el sol va aparèixer per recordar-nos que la primavera està a punt d’arribar!! d’aquí uns anys parlarem de la nevada del Març del 2010!!.

Les calçotades han esdevingut amb el pas dels anys un autèntic fenomen gastronòmic i una excusa perfecte per menjar en grans colles. Com s’havia d’imaginar aquell pagès de Valls, anomenat “Xat de Benaiges”, la magnitud de tal descobriment!!!. Heu de saber que a les darreries del segle XIX, es diu que aquest solitari camperol se li va acudir coure a les brases uns brots tendres d’una ceba vella i que també va ser ell mateix l’ inventor de la salsa que ha arribat a nosaltres amb algunes variants. La veritat és que el millor dels calçots no és el calçot en si mateix sinó tot allò que l’acompanya i les ganes de passar-ho molt bé. Així doncs és ben cert que la calçotada a més a més té una vella i ancestral tradició molt arrelada a casa nostra.
A la ciutat de Valls, fa més de 100 anys que es celebren, la primera Gran Festa de la Calçotada es va iniciar l’any 1982. Pels que ja coneixeu els trets d’aquesta menja popular i pels que encara no l’heu tastat, si us acosteu a qualsevol dels restaurants que omplen de vida la nostra serra haureu donat el primer pas per quedar-vos del tot enganxats a aquesta tradició.

Els elements gastronòmics bàsics d’una calçotada ja els coneixeu, però com es preparen els calçots?

La seva preparació és tot un ritual, primer es comença tallant una mica les fulles verdes i les arrels. El foc, diu la tradició que s’ha de fer amb sarments o rodals de vinya. Un cop encès el foc va fent la seva feina i les flames cada cop són més vives. És l’hora de coure els calçots. Posarem els calçots damunt les graelles, sempre tenint cura de que no es toquin els uns amb els altres. Durant aquesta operació cal retirar les graelles del foc un parell o tres de vegades, per procedir a girar els calçots un a un.
Quan són cuits estan tous de la punta i negres de la part de fora. Ara es guarden ben embolicats amb papers de diaris per tal de mantenir l’escalfor, ja que els calçots s’han de menjar calents. A continuació es porten a la taula encara embolicats i col•locats en una teula.

Els comensals els reben ja preparats per gaudir-ne, cadascun amb el seu corresponent pitet concebit especialment per aquest esdeveniment, tot i això segur que més d’un s’embrutarà!! però l’àpat s’ho val. Un altre gran protagonista a la taula és la salsa que acompanya al calçot, “la salvitxada”. Hem de tenir en compte que com cada cuiner disposa al seu gust, també trobarem en molts casos un altre salsa que juga un paper molt important en aquestes celebracions, parlem de la salsa romesco.
Ara només cal agafar ben fort les fulles verdes i tibar amb decisió de la punta per treure les capes superficials del calçot, mullar l’extrem a la salsa i assaborir!!.
Les principals notes que composen la salsa són:
una bona picada d’ametlla i avellana torrada, tomàquets, dents d’all, una mica de pebre vermell, una fulla de menta, vinagre, oli i sal….. La llesca de pa ens serveix d’acompanyament i alhora reté el degoteig de la salsa. Els calçots es mengem tradicionalment de peu, la quantitat depèn de cada comensal.
Les begudes que acompanyen l’àpat són el vi i el cava, els porrons ben plens van de mà en mà reclamats pels calçotaires. Les brases que queden s’aprofiten per coure la carn i la llonganissa .

La Rumba del Calçot

Pels qui no la conegueu heu de saber que aquesta cançó sobre la calçotada ens arriba des de la comarca de l’Anoia, interpretada per una banda de vuit músics “ Terratombats”. A continuació us citarem un tros d’aquesta rumba engrescadora que us farà entrar la gana:

Una cita obligatòria
pel amant del bon menjar
per trobar-te amb la colla
i amb qui es vulgui atipar

Has de perdre la vergonya
i les mans t’has d’embrutar
això és la calçotada
i la volem reivindicar

Per fer una calçotada
necessites un bon servei
que permet bona foguera
i una cuita al moment.

També cal la salvitxada
Per donar un toc personal
I recorda que a la taula
el pitet és essencial..

Terratombats, “Que no et prengui el pèl”

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

Any rere any són molts els comensals que esperen poder degustar un dels menjars més típics i coneguts de Catalunya: “els calçots”. Aquesta ceba tendra i blanca, que un cop cuita desprèn aquella olor dolceta tan inconfusible, ens convida un cop més a gaudir d’una veritable festa gastronòmica popular: “la calçotada”. Actualment tenim a l’abast molta informació sobre tot allò que representa el calçot, la seva història i els seus orígens, la salsa que l’acompanya, la forma de cuinar-ho i un munt de curiositats més. Us farem esmena d’una frase que hem llegit en el pròleg d’un llibre “La Cuina del Calçot” de Joan Jofre i Agustí Garcia (edicions Cossetània), que diu així: “El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten de la terra i em fan mirar el cel”, de Bigas Luna, conegut director i guionista del cinema espanyol.

Temporada calçotaire

Aquest any el temps ha esdevingut un factor molt important alhora d’avançar la temporada calçotaire. Les altes temperatures i les pluges passades han estat la clau per a que es presenti òptima, es preveu que aquest any es recullin un milió més que en el any 2005 (dades extretes de la Indicació Geogràfica Protegida del Calçot de Valls). De fet ja fa setmanes que podem trobar calçots als mercats de la nostra ciutat, o menús especials als restaurants, però la veritable temporada comença tot just l’últim diumenge de gener. És a la ciutat de Valls, on arrenca amb “la Gran festa de la Calçotada”. Però perquè anar tan lluny si nosaltres tenim tan a prop de casa nostra un munt de possibilitats que triar!!. Aquí a la serra de Collserola trobarem molts restaurants que també s’han especialitzat en aquesta menja tan popular. Són molts els restauradors que coincideixen en assenyalar la calçotada com un acte de celebració, un ritual entre amics de gaudi i alegria. De fet diu la tradició que no s’han de menjar mai en soledat, la paraula calçotada no s’entén sense companyonia.

La calçotada

Tot el que necessitem per celebrar una bona calçotada són en primer lloc els calçots, la salsa, la carn de xai, les botifarres, un bon pa de pagès, el vi o el cava, les postres i una bona brasa. Aquests elements bàsics els podem trobar aquí a Collserola sense necessitat de fer tants kilòmetres. Si decidiu triar aquesta opció no us decebran, ja tenen a punt els rodals de vinya o els sarments per preparar un bon foc i posar les seves graelles ben plenes de calçots.

Un brot de ceba blanca

Els calçots s’obtenen d’una varietat de ceba tendre i poc bulbosa, que destaca per la seva dolçor. El seu procés de cultiu té dues fases ben diferenciades que tot i ser ben senzilles duren més d’un any. La primera fase comença amb la sembra de llavor de la ceba blanca a finals d’any, durant els mesos d’octubre, novembre i desembre. Un cop les cebetes ja han crescut i són prou fortes, s’arrenquen i es replanten, coincidint normalment al començament de la primavera. S’acaba l’estiu i arriba l’hora d’arrencar els bulbs. La segona fase començarà al voltant de la segona quinzena de setembre, quan es planten de nou tallant la seva part superior perquè creixin més espaiats, i procurant que quedin mig enterrats. A mesura que els brots surten es van calçant dues o tres vegades, és a dir, es colguen amb terra. És aquesta acció la que li ha donat el seu nom, el fet d’anar calçant ha originat la paraula coneguda per tothom.

Propietats del calçot

El calçot té moltes propietats alimentícies, conté un alt contingut en vitamines i minerals iguals a les de la ceba. A més són bons per tal de previndre constipats i ens aporten elements indispensables com potassi, ferro i àcid fòlic entre d’altres. Se li atribueixen propietats diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques.

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

Ja fa més d’un any que un diari de Barcelona publicava la notícia “El mercado municipal de Vallvidrera abre a diario una sola parada” i afirmava que l’únic producte fresc que es podia comprar era la carn, així com que l’espai comercial desapareixeria per instal•lar nous equipaments”.

Ja estem al 2010 i com diu el refrany “any nou, vida nova”, així que en aquest mes de Gener parlarem d’aquest edifici emblemàtic i molt estimat a Vallvidrera. El mercat està situat al bell mig del poble amb la seva característica silueta.

Un xic d’història

Aquest edifici fou dissenyat pels arquitectes de renom Bonaventura Bassegoda i Musté i Adolf Florensa, important restaurador de monestirs com el de Poblet, o de castells com el de Perelada. L’edifici està fet amb murs de formigó amb totxanes i cobertura de teules àrabs, amb una nau interior molt gran i lluminosa. És un espai del tot acollidor amb parades de carn, de peix, de llegums i fins i tot hi ha una font de color verd al mig, espai que des de fa més de 55 anys feia servir la gent per anar-hi a comprar els millors productes de la contrada. Fou inaugurat un 17 de maig de l’any 1953 per tal de cobrir les necessitats d’aquells que hi vivien cada dia. A l’acte es va comptar amb la presència del tinent d’alcaldia-delegat d‘hisenda, Sr Ibañez Farran i delegat d’Abastos (com s’anomenava abans als mercats) Sr Compte Pi i el rector de Vallvidrera Don José Maria Olivares beneint l’edifici. Com se sol dir ha plogut molt des d’aleshores i l’ última parada que quedava oberta va haver de tancar l’any passat. També hi havia un bar fins fa ben poc, regentat per un home i una dona molt amables i dit de pas es menjava força bé.

Passat, present i futur

Però ara tot allò ja és passat, no gaire llunyà, i ja forma part dels records d’aquells que el varen conèixer en la seva màxima activitat. Aquest mercat donarà pas a la “modernitat”, o dit d’una altra manera, donarà pas a un nou equipament que encara desconeixem. De fet aquest passat mes de Novembre des de l’AVV Vallvidrera s’ha volgut fer una consulta en la que el veïnat ha participat opinant amb diferents propostes per tornar a omplir de vida aquest emblemàtic edifici. Al llarg d’aquest any que acabem d’estrenar sabrem quin serà aquest nou equipament!!.Esperem que aquesta nova etapa sigui pròspera i útil per aquesta part de Collserola tan acollidora com és Vallvidrera.

Text: Dany Alvarez

A vegades la serra de Collserola ens pot sorprendre amb joies amagades com la capella de la que aquest mes de Desembre parlarem i de la seva llegenda. Aquesta llegenda diu així:. Mort el seu pare Benet, en Marià Jaume Veleta va continuar l’ofici d’apotecari desplaçant-se en el seu cavall pels diferents pobles per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar-los, degudament tractats.
En un dels seus viatges que va realitzar cap a Barcelona va succeir una cosa misteriosa; el seu cavall sortint de Sant Cugat en lloc d’anar pel torrent de LLaceres va agafar un altre camí sense obeir les seves ordres. L’animal es va aturar, va esbufegar, va bramar i gratar a terra amb la pota davantera i va mirar fixament uns matolls que hi havia a terra.
Tot desconcertat en Jaume va baixar i va veure que darrera d’aquells matolls hi havia un crucifix.
Va decidir deixar-lo, però tot seguit va avisar a l’abat de Sant Cugat que va decidir portar-lo a l’església. Les veus de la troballa varen córrer per tot el poble i tothom va voler ajudar. Però vet aquí que el crucifix es va tornar tan pesat que no es podia quasi moure i varen creure que allà és on es volia quedar, així que van decidir construir una ermita en el mateix punt.

La festa d‘ inauguració va tenir lloc un diumenge a la tarda del dos de maig de l’any 1745 amb tota la gent i religiosos del poble.
És una ermita de planta rectangular (4X6), amb un petit porxo que serveix d’aixopluc pels qui van a visitar-la.
Té una campana i a dalt una creu i al costat dret de la paret una inscripció. Fou restaurada a l’any 1999 donant-li l’aspecte del color ocre actual.
Destaquen les pintures murals fetes per en Josep Grau Garriga a l’any 1956 i la rajoleta feta a l’any 1953 amb uns versos que diuen així: Els seus goigs foren publicats a l’any 1918. S’ aixeca al peu de l’antic camí de Barcelona (crta Rabassada ), on hi havia la Creu de LLaceres en terrenys de la dona d’en Jaume Veleta, al terme de Sant Cugat del Vallès, al final del nucli urbà de la població.