La riera

Els primers minuts són de descens. Haurem d’estar a l’aguait de no lliscar massa amb les pedres erosionades per l’aigua que baixa de tant en tant. Estem entrant en una de les zones més increïbles de la muntanya, on la frescor de l’aigua es veu reflectida en la vegetació i en l’ambient, el canvi de temperatura es nota molt conforme anem apropant-nos a la riera. Bé és cert que la ventada de l’any passat i la nevada d’aquest darrer mes de març ha castigat especialment a aquesta zona de la muntanya. Seguirem baixant fins per fi arribar a la riera.

Ambient de ribera

Ens trobem a la part baixa de la Riera de Vallvidrera, sense cap mena de dubte el curs d’aigua més important del Parc i l’únic que raja durant tot l’any. Agafarem un caminet que transcorre al costat mateix de la riera, fixem-nos en la frondositat dels seus arbres i espècies. És sorprenent el que l’aigua pot fer en un entorn, hem entrat de ple en un ambient de ribera, i en poc temps hem passat d’una zona més seca a un altre plena de tonalitats cromàtiques molt diferents. Hi veurem encanyissades, falgueres, verns, i com no la sempre atractiva cua de cavall. La nostra caminada seguirà pel camí que voreja la riera, gaudint de l’entorn fresc tan desitjat pels caminants en aquest mes de juliol. A més les intenses pluges d’aquests darrers mesos han fet que gaudeixi d’un cabdal d’aigua constant.

El pont romànic i la Torre Modolell

Continuarem el nostre camí fins trobar un pont romànic de grans dimensions, la riera passa just per sota. Aquest pont uneix la zona boscosa d’on venim amb les cases de l’altra banda, el creuarem i anirem direcció a la Torre Modolell. Tot i que actualment es troba en molt mal estat la visita s’ho mereix, heu de saber que les seves parets amaguen una bonica història d’amor. Els Modolell foren una família força influent al terme de Sant Just d’Esvern, però en Josep Modolell, l’hereu, s’enamorà de la filla dels masovers de la Torre Blanca de Sant Feliu de Llobregat, la Narcisa. Això no va agradar gens a la família i el va desheretar deixant tot el seu patrimoni en favor del seu germà, en Gaspar Modolell. En Josep tan sols es va quedar amb la propietat de Can Modolell. Aquest erigí la torre en homenatge a la seva estimada, la Narcisa. Tots dos varen viure a Can Modolell fins al final de les seves vides. Davant la torre, és maco poder recordar que tant ahir con avui es pot renunciar a tot per amor. Hem acabat el nostre itinerari i només ens queda continuar per la pista forestal que ens durà a la carretera de la Rierada a Molins de Rei. Un cop aquí hem de pujar amunt per retornar al nostre punt de sortida, o bé agafar el molins bus que ens portarà fins a la estació de la Floresta.

El mandariner és un arbre pertanyent a la família de les rutàcies; que poden adoptar formes d’herbes, arbusts i petits arbres i disposa d’una gran varietat d’espècies. El mandariner és originari de la Xina, i rep el seu nom gràcies al color de la vestimenta dels governants mandarins. Des d’aleshores, ha anat patint progressivament nombroses modificacions a causa de la selecció natural i a la barreja d’espècies produïdes per l’home o per la pròpia natura. Es diu que la gran dispersió que ha fet del mandariner una espècie molt estesa ha estat causada fonamentalment per grans moviments migratoris dels últims 2000 anys. El mandariner és un arbre petit, acostuma a anar d’entre 2 a 5 metres d’alçada. Té un tronc generalment torçat, amb branquetes anguloses. Les fulles, tenen el marge serrat per sobre la base i són de color verd fosc brillant a l’anvers i un verd groguenc al revers. Hem de dir que els mandariners necessiten molta cura i, és clar, unes condicions climatològiques especials. Un clima temperat l’afavoreix, i prop del mediterrani aconsegueix créixer amb el que necessita. A Collserola, sembla difícil aconseguir tots aquests requisits, però res més lluny de la realitat, doncs existeixen certes zones amb un clima realment únic on hi creixen mandariners capaços de donar-nos unes mandarines grans i delicioses.

Quin fruit!

Es tracta d’una de les fruites de major producció en tot el món. Les seves principals virtuts són que gaudeix d’un contingut d’aigua superior a la majoria de cítrics, amb una gran quantitat de vitamina C i amb una aportació calòrica del 49%. També parlem d’un aliment altament antioxidant, per la qual cosa és bona per evitar diferents malalties. A més, conté molt potassi, necessari per al correcte desenvolupament del metabolisme cel•lular. Conté també, alts nivells de calci pels ossos i fibra, que pot evitar malalties cardiovasculars, l’estrenyiment i l’ obesitat. Un dels problemes en que es troba el consumidor final de la mandarina és una peça petita, pàl•lida, sense sabor. Però tot i la costosa feina que es realitza per aconseguir les mandarines ecològiques, a Collserola en podem trobar de molt bones; doncs compten amb una cura i unes condicions naturals excel•lents, que permeten trobar-nos unes mandarines sense llavors i plenes de suc.

Un fruit ideal per a tota la família:

Les propietats i característiques de la mandarina fan d’ella un fruit ideal per a tota la família. Per als més grans, suposa una injecció de vitamines i aliments que permeten la prevenció de riscos de malalties i aporta moltíssim a l’estabilitat de l’organisme. Per als més petits, constitueix un element bàsic en la dieta per tal d’aconseguir molts dels nutrients necessaris per gaudir d’una salut immillorable. A més, el seu sabor dolç, fresc i agradable és una atracció per als més petits, que l’accepten com una fruita realment divertida de menjar. Cal esmentar també que la mandarina ecològica ens permet assegurar-nos que consumim un aliment totalment natural i sa. Hem de tenir en compte que, alhora, contribuïm a mantenir el nostre entorn d’una manera equilibrada i natural. En definitiva, estem parlant d’una fruita realment boníssima.

Mandarines Can Carlets patrocina aquest reportatge.
Apadrina un arbre.
Informa’t 93.427.10.52 www.cancarlets.com

Recorregut de l’excursió

Punt de sortida: Estació del FGC de Les Planes
Punt d’arribada: Estació de RENFE de Molins de Rei
Dificultat: Senderisme per pistes amples, per corriols estrets i per camins poc marcats i molt emboscats, amb algunes pujades i baixades bastant inclinades, que en el cas d’estar humides o mullades hi ha la possibilitat de poder relliscar. Hi ha arbres caiguts que ens barren el camí i que caldrà passar fent equilibri i prenent precaucions. En total recorrerem 15 Km.
Horari de caminar: 4 hores i 22 minuts
Material: Cantimplora, binocles, llanterna, brúixola, botes o sabatilles esportives amb sola gravada. Pantalons llargs i roba usada per caminar per les zones arbustives. Els pals també aniran bé.
Mapa: “Serra de Collserola”. Ed. Alpina.
Dades GPS: Mapa amb el track i els waypoints de les fonts, arxiu del track, arxiu dels waypoints i perfil de l’excursió.

Llistat de fonts de l’excursió:

Font dels Verns o dels Caçadors
Font del Mas Guimbau
Font de Can Castellví
Font del Bon Pastor
Font del Pastor
Font de Campreciós
Font de l’Espinegar
Mina de la Cascada
Font dels Calvets
Font del Ferro
Font de Can Rabella
Font del Jan

Nota

Fes Fonts Fent Fonting no té cap mena de responsabilitat sobre les persones ni les coses davant de qualsevol incident, accident, pèrdua o altres danys o perjudicis que es puguin ocasionar abans, durant o com a conseqüència de l’excursió. Si esteu interessats ja respondreu per correu electrònic a 4efes4@gmail.com

Eddom constructora patrocina aquest itinerari
www.eddom.es

L’espai d’interpretació del pantà de Vallvidrera, ubicat a la planta baixa de la recentment restaurada Casa del guarda, oferirà al visitant una exposició, els continguts de la qual fan referència al procés històric de la construcció de la presa, a la creació del Mina-Grott i el Lake Valley Park, a la posterior recuperació d’aquesta singular obra arquitectònica del segle XIX pel Consorci del Parc de Collserola i a l’adequació de l’àmbit del pantà per potenciar la fauna atès que és un hàbitat idoni per als amfibis i per a la fauna i vegetació típica d’ambients humits. També, farà les funcions de punt d’informació per a la divulgació del Parc de Vallvidrera i els seus entorns, el qual inclou la Font de la Budellera, la Vil•la Joana (Museu Verdaguer), el Centre d’Informació del Parc, l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, el pantà de Vallvidrera i els torrents de l’Espinagosa i d’en Llevallol. Aquesta zona està comunicada amb itineraris a peu i en bicicleta que enllacen els indrets i punts d’interès abans esmentats.
L’espai d’interpretació del pantà estarà obert al públic els diumenges al matí, mentre que durant la resta de la setmana s’hi faran visites guiades que sortiran del Centre d’Informació.
La presa del pantà de Vallvidrera, obra d’Elías Rogent, va ser construïda el 1864 per dur l’aigua a la vila de Sarrià, en aquells moments independent de Barcelona. L’aigua es feia arribar a través d’una galeria excavada que travessava la muntanya i que es coneix com la Minagrot. Més endavant, el 1908, amb l’objecte de crear un parc d’esbarjo –el Lake Valley Park– als voltants del pantà es va utilitzar aquesta galeria per fer-hi passar un trenet elèctric que servís de mitjà de transport pels barcelonins que volien accedir a la serra amb més comoditat. Des de la casa del guarda, situada al peu del dic del pantà, s’accedia a una galeria perimetral que ressegueix la base del dic, el qual té 50 m de longitud, 3 m d’amplada i una altura de 16 m. El mateix edifici va fer les funcions de bar–restaurant del Lake Valley Park. El 1999 el Consorci del Parc de Collserola va aprovar el projecte de restauració del pantà per preservar aquesta excepcional obra que forma part del patrimoni arquitectònic i de la història de la serra.

A 15 min a peu des de:
L’estació dels FGC del Baixador de Vallvidrera.
La carretera (BV-1418) de Vallvidrera a Sant Cugat, km.5
Text i fotografies: Consorci Parc de Collserola

“Aigua de març, herba als sembrats”.
“El sol de març porta refredats”.
“Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós”.
“Quan pel març trona, l’ametlla és bona”.

De la nit al matí semblava com si haguéssim canviat de ciutat, el paisatge verdós de la nostra muntanya més aviat semblava una postal d’un poble dels Pirineus!!. I és que va nevar durant dotze hores sense parar. Les conseqüències d’aquest “monstre meteorològic”, tal i com va comentar el meteoròleg Alfred Picó en un article, varen ser moltes: problemes en la xarxa viària, varies carreteres es varen haver de tallar; el servei dels ferrocarrils també es va veure afectat, va ser molta la gent que en tornar de treballar a la tarda es va haver de quedar a l’estació unes quantes hores; molts arbres varen perdre brancatge o varen caure a terra per la molta neu dipositada en les seves branques. Heu de pensar que amb la ventada de l’any passat molts varen quedar tocats i amb aquest nou temporal ja no han aguantat. D’altra banda afortunadament els danys han estat quasi tots materials.

L’aspecte positiu

Qui més recordarà aquest passat 8 de Març és la mainada que estava esveradíssima, del tot normal, perquè enlloc d’un dia d’escola varen poder disfrutar jugant amb la neu al costat de casa seva. Molts varen agafar els seus trineus fent-los lliscar per qualsevol de les moltes baixades que hi ha en aquesta banda de muntanya. Els ninots de neu varen aparèixer com si fossin bolets, amb les seves bufandes i el seu nas fet de pastanaga. Desprès de la neu però, sempre arriben les inevitables plaques de gel que es formen en baixar les temperatures i que fan caure a més d’un! A l’endemà el sol va aparèixer per recordar-nos que la primavera està a punt d’arribar!! d’aquí uns anys parlarem de la nevada del Març del 2010!!.

Text: Dòmenec Miquel (Historiador)

Aquest petit amfibi anomenat discoglòssid per tenir la llengua en forma de disc, escassament supera els 5cm de longitud. Presenta una coloració dorsal de tonalitats grisenques amb unes lleugeres motes de color verdós i un puntejat lateral amb tonalitats rogenques. Els seus ulls prominents de color daurat i pupil•la vertical, més aviat semblen el capritx d’un orfebre que el resultat de l’evolució.
De voltes amb la llengua i a diferència d’altres granotes i gripaus no és protràctil, és a dir, no pot ser projectada fora de la boca per a capturar les seves presses. Mascles i femelles a penes es diferencien, tot i que les femelles són lleugerament més grans que els mascles.

Reproducció

El més destacat d’aquests animals es relaciona amb la seva estratègia reproductora. Al final de l’ hivern o a principis de la primavera s’inicia el cel. Des dels seus amagatalls sota les pedres, en l’ interior de troncs a l’empara d’altres oquedats, els mascles emeten una senyal acústica, un característic i repetitiu so que serveix a les femelles gràvides per a localitzar-los. Les veus del xot (Otus scops) una petita rapaç nocturna i del tòtil poden arribar a confondre’s.

Aparellament
En el moment del seu aparellament i durant el seu encontre el mascle subjecta a la femella per darrera amb un abraç inguinal o “amplexus” estimulant la seva zona genital amb les seves potes posteriors. Minuts més tard aquesta allibera una massa d’ous que ell fecunda i que acabarà situant al voltant de les seves potes i del seu dors. Aquest “cinturó embrionari” l’incrementarà amb successius aparellaments i ho transportarà fins a completar el seu desenvolupament i posterior eclosió ja dins l’aigua. El seu nom específic en llatí “obstetricans” fa referència precisament a aquest comportament. Portarà i mantindrà humida la posta al llarg d’un mes; els seus hàbits preferentment crepusculars i nocturns contribuiran a tal fi. S’alimenta de tot tipus d’insectes: llombrius, bavoses i d’altres artròpodes. Les larves són omnívores. Les femelles gràvides mostren agressivitat entre elles en la competència pels mascles, tot i això no són territorials, podent arribar a compartir varis individus el mateix refugi.

Estats legals

Catàleg nacional
-Interès especial
Conveni de Berna
-Annex II
Conveni de Bonn
-Annex II
Directiva d’aus
-Annex I

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea
referida a la conservació de fauna i flora silvestres,
també anomenada Directiva d’ Hàbitats.
Ha de permetre assolir els objectius establerts per
el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a
la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

La Font de Santa Bàrbara

Aquesta font es troba dins l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, espai creat durant els anys 1988-93. Aquest és un lloc tranquil per passejar, del tot acollidor i molt visitat els cap de setmana. Hi trobem un restaurant, un aparcament, taules de fusta per fer pic-nic, una gran explanada amb moltes possibilitats d’esbarjo: on poder jugar, córrer i saltar. La trobarem al fons de l’àrea de lleure i està formada per dues parets molt grans i gruixudes de pedra vista que s’ajunten en angle recte. En la paret del frontal hi ha el tub de bronze (ara no hi és) i al costat dret veurem en una planxa de ferro l’any de la seva restauració, l’any 1993, al mateix lloc on hi existia l’original, abans d’aigua natural, ara canalitzada per l’ Ajuntament.
És una font que quasi sempre porta aigua, penseu que de vegades s’inunda la bassa quasi rectangular on cau l’aigua.
Abans aquest lloc era una antiga teuleria i durant els anys 60 es varen construir unes casetes ( “poblado” se’n deia abans) per als treballadors de les primeres obres dels túnels de Vallvidrera. Aquest espai se’l coneixia per “Poblado de Santa Bàrbara”, el qual li va donar nom a la font.
Per arribar-hi hem d’agafar la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat km 4.7 BV 1418 i desviar-nos on posa restaurant LA PINYA 2. També ens podem apropar amb els ferrocarrils, si baixem a l’estació del Baixador de Vallvidrera l’àrea de lleure està a 500 metres.
Pels qui es quedin amb ganes de més, molt a prop trobareu l’església de Santa Maria de Vallvidrera amb el seu campanar. És un paratge molt bonic on poder gaudir de la serra i escoltar l’aigua com brolla per tot arreu…
Tex i fotografies: Dany Alvarez

Les calçotades han esdevingut amb el pas dels anys un autèntic fenomen gastronòmic i una excusa perfecte per menjar en grans colles. Com s’havia d’imaginar aquell pagès de Valls, anomenat “Xat de Benaiges”, la magnitud de tal descobriment!!!. Heu de saber que a les darreries del segle XIX, es diu que aquest solitari camperol se li va acudir coure a les brases uns brots tendres d’una ceba vella i que també va ser ell mateix l’ inventor de la salsa que ha arribat a nosaltres amb algunes variants. La veritat és que el millor dels calçots no és el calçot en si mateix sinó tot allò que l’acompanya i les ganes de passar-ho molt bé. Així doncs és ben cert que la calçotada a més a més té una vella i ancestral tradició molt arrelada a casa nostra.
A la ciutat de Valls, fa més de 100 anys que es celebren, la primera Gran Festa de la Calçotada es va iniciar l’any 1982. Pels que ja coneixeu els trets d’aquesta menja popular i pels que encara no l’heu tastat, si us acosteu a qualsevol dels restaurants que omplen de vida la nostra serra haureu donat el primer pas per quedar-vos del tot enganxats a aquesta tradició.

Els elements gastronòmics bàsics d’una calçotada ja els coneixeu, però com es preparen els calçots?

La seva preparació és tot un ritual, primer es comença tallant una mica les fulles verdes i les arrels. El foc, diu la tradició que s’ha de fer amb sarments o rodals de vinya. Un cop encès el foc va fent la seva feina i les flames cada cop són més vives. És l’hora de coure els calçots. Posarem els calçots damunt les graelles, sempre tenint cura de que no es toquin els uns amb els altres. Durant aquesta operació cal retirar les graelles del foc un parell o tres de vegades, per procedir a girar els calçots un a un.
Quan són cuits estan tous de la punta i negres de la part de fora. Ara es guarden ben embolicats amb papers de diaris per tal de mantenir l’escalfor, ja que els calçots s’han de menjar calents. A continuació es porten a la taula encara embolicats i col•locats en una teula.

Els comensals els reben ja preparats per gaudir-ne, cadascun amb el seu corresponent pitet concebit especialment per aquest esdeveniment, tot i això segur que més d’un s’embrutarà!! però l’àpat s’ho val. Un altre gran protagonista a la taula és la salsa que acompanya al calçot, “la salvitxada”. Hem de tenir en compte que com cada cuiner disposa al seu gust, també trobarem en molts casos un altre salsa que juga un paper molt important en aquestes celebracions, parlem de la salsa romesco.
Ara només cal agafar ben fort les fulles verdes i tibar amb decisió de la punta per treure les capes superficials del calçot, mullar l’extrem a la salsa i assaborir!!.
Les principals notes que composen la salsa són:
una bona picada d’ametlla i avellana torrada, tomàquets, dents d’all, una mica de pebre vermell, una fulla de menta, vinagre, oli i sal….. La llesca de pa ens serveix d’acompanyament i alhora reté el degoteig de la salsa. Els calçots es mengem tradicionalment de peu, la quantitat depèn de cada comensal.
Les begudes que acompanyen l’àpat són el vi i el cava, els porrons ben plens van de mà en mà reclamats pels calçotaires. Les brases que queden s’aprofiten per coure la carn i la llonganissa .

La Rumba del Calçot

Pels qui no la conegueu heu de saber que aquesta cançó sobre la calçotada ens arriba des de la comarca de l’Anoia, interpretada per una banda de vuit músics “ Terratombats”. A continuació us citarem un tros d’aquesta rumba engrescadora que us farà entrar la gana:

Una cita obligatòria
pel amant del bon menjar
per trobar-te amb la colla
i amb qui es vulgui atipar

Has de perdre la vergonya
i les mans t’has d’embrutar
això és la calçotada
i la volem reivindicar

Per fer una calçotada
necessites un bon servei
que permet bona foguera
i una cuita al moment.

També cal la salvitxada
Per donar un toc personal
I recorda que a la taula
el pitet és essencial..

Terratombats, “Que no et prengui el pèl”

Reportatge patrocinat per:
Can Cortès, Can Borrell, Xerolivè, Can Sardà, Can Tintorer, La Masia de Can Portell, Les Moreres, Asador Casa Juaco, Can Martí, Can Casas, Can Castellvi, Font de las Planas, Can Marles.

Castell Fortí

Un cop hem sortit del laberint en dirigirem muntanya amunt seguint les indicacions del GR-6 (camí de gran recorregut), anem direcció Castell Fortí. Aquest edifici fortificat no ens ho ha posat gens fàcil, perquè la veritat és que hem trobat molt poca informació. Actualment és mig enrunat, es mantenen en peu un parell de parets laterals i una construcció circular que suposem era la torre de guaita. El bosc amb el pas dels anys li està guanyant la darrera batalla. Es troba a 265 metres d’alçada, i es creu que formava part d’una fortalesa medieval construït per la defensa de la ciutat. Remodelat i reconstruït es va mantindre fins a les primeries del segle XIX i el seu declivi aparegué amb la derrota de Ramon Cabrera a la primera guerra carlina.

Turó de la Magarola o del Maltall

Ja hem deixat enrere Castell Fortí, continuarem caminant pel GR-6 direcció al turó de la Magarola. El nostre camí sempre ascendent ens durà dels 265 metres als 429 metres de desnivell. Aquí trobarem una plataforma que alberga els mesos de setembre i octubre les instal•lacions d’observació per la migració de les aus rapinyaires. Aquesta activitat que es realitza al Parc de Collserola des de l’any 1988, és oberta a tothom que hi vulgui participar per observar els pas d’aquestes aus en direcció a zones més càlides. És un indret privilegiat que es troba dins la ruta coneguda com a Via Litoral de migració cap a l’ Àfrica.

Últim pas: Sant Cebrià

Ara ens dirigirem cap el turó de Sant Cebrià (455 metres), des d’aquest punt divisarem el final del nostre recorregut, l’ermita i la font de Sant Cebrià. Si mirem una mica més enllà podrem veure com destaquen els camps de fruiters de la masia de Can Carlets, projecte d’agricultura ecològica engegat farà uns anys i que a l’actualitat comercialitzen a domicili sota comanda. Començarem a baixar i ens dirigirem cap a la gossera municipal. Un cop l’hem deixat enrere sortirem a la carretera de l’arrabassada, concretament al conegut revolt de la paella. Al mateix revolt hi trobarem un corriol que ens portarà en primer lloc a la font de la llet, per arribar desprès a l’ermita de Sant Cebrià (s. XIII). Un cop visitada iniciarem el camí de retorn, ara ja per la part baixa de Collserola, pel barri d’ Horta i anirem direcció a Les Llars Mundet, instal•lació construïda durant la dictadura gràcies a la donació d’ un empresari català establert a Mèxic. Una mica més endavant arribarem al nostre punt de sortida, el Parc del Laberint d’ Horta.

edomm constructorapatrocina aquest reportatge
www.eddom.es