Com arribar?
Ens hem de situar al pantà de Vallvidrera, considerat una joia de l’enginyeria del segle XIX a Barcelona i construït per l’arquitecte Elies Rogent. Un cop estem al pantà hem d’agafar el camí de la dreta que està asfaltat i que passa davant mateix d’un antic bar-berenador i una casa de color groc que es diu Cal Tura. Al final d’aquest camí ens trobem la pista, ara ja de terra i hem d’agafar a mà dreta un corriol que puja cap a la muntanya. Després de caminar uns 100 metres aproximadament ens trobem una petita bassa que hi ha al costat d’un canyissar. Hem d’agafar el camí de la dreta que continua i pujar per unes escales de pedra d’una antiga construcció, i al final a la llera del riu en una zona molt emboscada la trobarem.

De formes ben senzilles….

És una construcció de totxo arrebossat. El seu frontal és acabat amb rajoles de ceràmica blanques. En el seu interior hi és el broc petit i una pica molt antiga de pedra circular ran de terra. Ambdós costats de la font hi ha seients rectangulars. De vegades raja aigua, tot i que molta es perd sota terra i molts porcs senglars van per refrescar-se, raó per la qual sovint el terra dels voltants està molt revoltat.

Tex i fotografies: Dani Alvarez

-Venda de llenya
-Servei a Domicili
-Treballs Forestals
-Tala i esporça
-Jardineria

Telf: 661902045

Una pedra màgica
En aquest llibre els protagonistes són quatre nens, la Maria, l’ Oriol, el Jan i el Vladimir, que somien convertir-se de grans en els bandolers més temuts de Catalunya. L’aventura comença un dia en què els seus pares decideixen quedar per fer una excursió per Collserola. Però aquesta no serà gens avorrida, perquè la Maria té una pedra màgica que els farà viatjar en el temps. Els portarà fins l’any 1847 on coneixeran el capità Arban que viatja dins d’un globus aerostàtic. Les aventures discorren en llocs diversos però coneguts per tots nosaltres, és una interessant manera d’introduir-los en el món de la lectura i alhora fer-los viure aquestes aventures (però sense pedra màgica!!) amb la mateixa excursió que ens descriuen. Al final del llibre trobareu la ruta de l’excursió perquè si us decidiu hi aneu tots plegats, i alhora convertir-vos en membre del Club dels quatre bandolers. Ara bé haureu de fer-vos una fotografia al final del recorregut per aconseguir el carnet del CLUB!!

El llibre està escrit per Enric Gomà i il•lustrat per Lluïsot.

Mata el sol, mata la lluna,
Rellotges de molla de pa,
Tinc un any a cada mà
Podrits com una pruna

Surt el sol, surt la lluna,
rellotges de molla de pa,
al meu any vull tornar
a cavall d’una duna.

Fragment extret del llibre “Els Quatre Bandolers a Collserola”, Publicacions de l’ Abadia de Montserrat

Els diumenges d’hivern el Parc de Collserola organitza visites a la Feixa de Can Coll

La feixa de Can Coll

Antiga feixa de conreu disposada per a l’observació dels ocells hivernants. Consta de cinc aguaits fets amb estructura metàl•lica i coberts amb roba de camuflatge, 5 menjadores, una petita bassa artificial, una zona conreada amb cereals i una altra zona amb una plantació d’arbres de fructificació tardana: magraners, oliveres, figueres i arboços.

Les menjadores, una excel•lent oportunitat per al naturalisme amateur i l’experiència didàctica.

Més enllà del seu interès puntual com a suport d’alimentació hivernal, qualsevol complex amb menjadores i punts d’aigua, ofereix immillorables condicions per a l’observació dels ocells comuns dels nostres camps, boscos i jardins. Aprendre a observar, detectar espècies diferents, començar a identificar-les, adonar-se de les maneres de fer dels ocells a l’hora d’alimentar-se, veure interaccions entre els individus …..en definitiva, l’oportunitat de gaudir de la proximitat vital d’aquests petits animals.

Visites guiades

Una activitat de diumenge per a tota la família, que vol apropar al coneixement de la fauna salvatge de Collserola. D’octubre a març podeu passar una estona observant els ocells des d’uns amagatalls, aprofitant el gran nombre d’aquests animals que es mouen pels boscos i conreus de Can Coll durant els mesos d’hivern. Trobareu servei de préstec de binocles i fitxes d’identificació.

Horari Feixa: De 11:00 a 13:30 hores
Més informació:
93 280 35 52 Dilluns a Dissabte de 9:30 a 15h.
93 692 03 96 Diumenge de 9:30 a 15h
També al Centre d’ Informació hi trobareu una petita instal•lació amb menjadora per poder observar els ocells durant l’ hivern.

Es tracta d’un petit ocell de cua llarga i sovint aixecada. A l’època hivernal, presenta un plomatge fosc i grisós, amb les parts inferiors granatoses i molt vistoses. A l’estiu el cap adquireix un color pissarrós. La femella és més fosca. El mascle assaja la construcció “de nius de prova”, tot i que el niu definitiu el construirà la femella, en brucs, en llentiscles o en estepes, a base de petites arrels i tiges, decorant-ho amb teles d’aranya. Viu i àgil es mou entre les brolles tal i com ho fan el tallarol o les tallaretes. És fàcil confondre-la amb el Tallarol capnegre, Sylvia melanocephala, però aquest prefereix una vegetació menys espessa, a diferència de la nostra protagonista que busca major cobertura.

Reproducció

La posta es produeix entre els mesos d’ Abril a Juny, i consta d’ entre tres i quatre ous de color blanc trencat, tacats de color gris o pigmentats de color verd. La incubació l’acostuma a dur a terme la femella, tot i que les cries seran alimentades per els dos progenitors.

Distribució

Aquest ocell bel•licós i territorial que habita en terrenys oberts i zones degradades de matolls i brucs, a l’ hivern, s’apropa a les ciutats probablement degut a la seva sensibilitat al fred. La població a Catalunya es calcula en 20.138–72.125 parelles. Espècie politípica de la que en la Península s’hi troben diverses subespècies: la nominal, es troba al Nord Est Peninsular i a les Illes Balears; daviforniensis es troba en el Nord Oest ; i toni es troba en el Centre i Sur. Les subespècies es podrien situar en diferents graus d’amenaça al estar més localitzades geogràficament.

Ocell protegit:
Amenaces i conservació Aquesta espècie s’ha vist afavorida per l’absentisme de l’agricultura de muntanya. Recordem que els seus hàbits el porten a ocupar zones sense conrear on la vegetació encara no ha estat substituïda per grans masses forestals. Alhora els incendis forestals, la roturació del terreny i l’ urbanisme sense criteri ecològic, en definitiva la transformació del paisatge, són les majors dificultats per a la conservació d’aquesta espècie.

Estats legals

Catàleg nacional
-Interès especial
Conveni de Berna
-Annex II
Conveni de Bonn
-Annex II
Directiva d’aus
-Annex I

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea referida a la conservació de fauna i flora silvestres, també anomenada Directiva d’ Hàbitats. Ha de permetre assolir els objectius establerts per el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.

A l’extrem sud-oriental de la comarca del Vallès Occidental es troba, dins del terme de Valldoreix, les restes de l’antic castell de Canals. Situat dalt d’un turó, es pot veure una paret de 14,70 metres de llargada per 8,50 metres d’alçada, orientada d’est a oest. La base del mur té a la part baixa un gruix màxim de 92 centímetres i a la part superior un gruix de 55 centímetres. D’aquest mur destaquen les fileres d’obertures on encaixaven les jàsseres de fusta i els utilitzats per muntar la bastida de construcció i el forat d’una finestra. En el conjunt destaquen també altres parets de poca alçada, alguns dels quals semblen definir una estructura rectangular. L’aparell dels murs és realitzat amb pedra rodada, amb les cares desbastades a cop de maceta, disposades en fileres horitzontals molt uniformes.

Un passat llunyà

Durant les campanyes d’excavació arqueològica dels anys 2002 i 2003 es van descobrir restes d’altres murs perimetrals i d’una torre de defensa anterior al castell. Un altre element a destacar és una gran pedra natural en forma d’arcada, treballada per la seva part inferior i adossada a una estructura de terra cuita. Aprop del castell es troben les restes d’un antic molí, al torrent de Canals, situat al peu del turó del castell. Dins les col•leccions del Museu de Valldoreix hi ha algunes restes d’aquest conjunt, destacant una clau de ferro, possiblement de la porta del castell, i alguns trossos de tegulae utilitzats en la fonamentació del castell, que juntament amb un as romà d’Adrià (117-138 d.c.) trobat a prop dels camps de conreu del castell ens podrien testimoniar presència romana a l’indret.

Castell estratègic

El nom Canals, és d’origen toponímic i es troba documentat per primera vegada l’any 986 en una permuta d’una peça de terra. En alguns documents es fa referència al color de la terra de la zona, vermellosa, i es parla del lloc de Canals Roges. El castell, tot i que per aquesta zona hem de parlar de casa forta, estava situat a un lloc de gran importància estratègica, donat que dominava el pas natural des del riu Llobregat fins a les elevacions de la serra de Collserola. El seu emplaçament no va ser a l’atzar, i la seva equidistància amb les altres cases fortes de la zona, com el Castell de Rubí (Sant Genís de Can Casanoves, castrum Riorubeo), el Castell de El Papiol, el Castell d’Olorda, el Castell Ricart (Torre Negra), el Castell de Fumet i el Castellciuró; entorn als 4 kilòmetres demostra una clara intenció política-militar per part dels comtes de Barcelona. Cal remarcar que des del Castell de Canals es podia veure, fa alguns anys, el Castell de Rubí i per tant comunicar-se amb ell. La primera menció com a castell és de l’any 1160, en el jurament de fidelitat que Bertran de Canals fa al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Al segle XIII, el 1243 el rei Jaume I concedeix la jurisdicció del castell i de la vil•la de Canals i la quadra de la Vall de Lors a Adelaida de Canals. Aquest castell estarà lligat a la família Canals fins el 1306 quan l’abat de Sant Cugat Ponç Burguet el comprà. Alguns dels senyors del castell participaren a la conquesta de Mallorca i de València.