De ben segur que molts de nosaltres sabem part de la història d’aquest emblemàtic edifici construït a principis del segle XX. Pels qui no la conegueu heu de saber que un temps ençà fou conegut com a Hotel Ideal Pavilion, hotel de renom en una època en que la burgesia catalana mirava amb bons ulls tot allò que tenia aire estranger.

Fa un segle bona part de Collserola era un lloc ideal per construir hotels de categoria (citem l’hotel Panorama, l’hotel del Casino de l’Arrabassada, l’hotel Florida). Aquests oferien als seus clients unes excel.lents instal.lacions ubicades fora de la ciutat, en plena natura, amb unes vistes esplèndides, i on els aires frescos els permetien gaudir de jornades saludables.
Costa d’imaginar que donada l’època de la que parlem quasi bé estès millor comunicada que ara: la gent s’hi podia moure amb certa facilitat donat que ho podien fer amb el funicular, amb el mina-grot i amb el tramvia, l’actual tramvia blau. El propietari de l’Ideal, un important empresari que venia del món tèxtil, Don Pablo San Salvador, va fer d’aquell edifici un hotel que acolliria a la selecta burgesia catalana del moment. Per tal fi va rehabilitar les seves instal.lacions, el seu resultat va ser un edifici de quatre plantes que presumia de grans jardins i d’un important punt de trobada, una canxa de tennis, activitat en auge entre la societat benestant barcelonina.
Anys més tard (1929-1936) les seves nombroses habitacions acolliren una escola anomenada “La Selva”, fou un important internat religiós femení que fins i tot hi construiria una capella. Sigui com sigui aquest edifici va anar adaptant-se al seu temps i amb l’esclat de la guerra civil passaria a ser un orfenat, més tard acolliria un sanatori. Finalment fou tancat i deteriorant-se, fins que novament ressorgí per convertir-se en vivendes d’estiueig. Es va rehabilitar tot l’edifici, va desaparèixer el sostre de ceràmica, les grans finestres ovalades, els grans menjadors amb els seus “halls” de benvinguda per tenir l’aparença que avui dia ens mostra.
Avui dia l’Ideal Pavillon és un edifici on hi conviuen famílies.

En els segles XVI i XVII, les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials feren esclatar el fenomen del bandolerisme. Cal distingir però, entre el que volia resoldre conflictes entre famílies aristocràtiques, i el popular, nascut de la misèria i la marginació. En aquella època, la serra de Collserola és el teló de fons de la ciutat de Barcelona i, per tant, zona de refugi per aquells que volen atacar les planes circumdants i sobretot els traginers, pagesos particulars que van i venen de la capital catalana.

Els llibres parroquials de Sant Cugat del Vallès registren 36 morts violentes entre els anys 1573 i 1625, la major part d’elles de viatgers que travessaven la serra per raons del seu ofici. Hi ha, per exemple, un notari, un prevere, tres sastres, un corder, i sobretot mossos i criats. Però també foren assaltades algunes masies de muntanya, com és el cas de can Gordi, o de la plana del Vallès, can Vulpelleres, can Calders, can Fatjó de Ferrussons.
L’armament dels bandolers era divers. Abundaven les armes de foc. Així per exemple en l’assalt a can Gordi, portaven un arcabús. També hi ha cites que fan constar mort per escopetada, però el més usual és que es registri com a causa de la mort “un tir (o més d’un) de pedrenyal”, és a dir, de pistola. En una d’aquests cites, es parla d’un tret de “gropeta” o pistola que es portava penjada de la sella del cavall. No hi manquen, tampoc, els morts de punyalades o coltellades, ja fos per evitar descobrir la posició, ja per manca de recursos per comprar una arma millor. Fins i tot el forner de Sant Medir fou occit d’un cop de garrot i el 1633 i el 1642 trobem dos morts de “pedrades”.
El bandolerisme reapareix al segle XIX, com a conseqüència de les guerres carlines que generen grups irregulars i que sovint assalten masies o esdevenen lladres de camí ral en anys de pau. Quan s’inaugura la carretera de Gràcia a Sant Cugat, l’any 1877, una de les primeres mesures que cal prendre és ubicar una garita de mossos d’esquadra a l’Arrabassada, per protegir als viatgers, els quals ben sovint organitzen caravanes per a poder fer-hi front.

Text: Dòmenec Miquel (Historiador)

El nostre itinerari aquest cop començarà a Barcelona, al parc del laberint d’ Horta. Aquest parc bé es mereix una visita, sobretot si anem amb canalla podrem perdre’ns pel laberint durant un bona estona. També ens podrem apropar a la torre Subirana, reformada al 1850, d’estil neoàrab i que ens recorda un castell de prínceps, fades i bruixots.

Castell Fortí

Un cop hem sortit del laberint en dirigirem muntanya amunt seguint les indicacions del GR-6 (camí de gran recorregut), anem direcció Castell Fortí. Aquest edifici fortificat no ens ho ha posat gens fàcil, perquè la veritat és que hem trobat molt poca informació. Actualment és mig enrunat, es mantenen en peu un parell de parets laterals i una construcció circular que suposem era la torre de guaita. El bosc amb el pas dels anys li està guanyant la darrera batalla. Es troba a 265 metres d’alçada, i es creu que formava part d’una fortalesa medieval construït per la defensa de la ciutat. Remodelat i reconstruït es va mantindre fins a les primeries del segle XIX i el seu declivi aparegué amb la derrota de Ramon Cabrera a la primera guerra carlina.

Turó de la Magarola o del Maltall

Ja hem deixat enrere Castell Fortí, continuarem caminant pel GR-6 direcció al turó de la Magarola. El nostre camí sempre ascendent ens durà dels 265 metres als 429 metres de desnivell. Aquí trobarem una plataforma que alberga els mesos de setembre i octubre les instal•lacions d’observació per la migració de les aus rapinyaires. Aquesta activitat que es realitza al Parc de Collserola des de l’any 1988, és oberta a tothom que hi vulgui participar per observar els pas d’aquestes aus en direcció a zones més càlides. És un indret privilegiat que es troba dins la ruta coneguda com a Via Litoral de migració cap a l’ Àfrica.

Últim pas: Sant Cebrià

Ara ens dirigirem cap el turó de Sant Cebrià (455 metres), des d’aquest punt divisarem el final del nostre recorregut, l’ermita i la font de Sant Cebrià. Si mirem una mica més enllà podrem veure com destaquen els camps de fruiters de la masia de Can Carlets, projecte d’agricultura ecològica engegat farà uns anys i que a l’actualitat comercialitzen a domicili sota comanda. Començarem a baixar i ens dirigirem cap a la gossera municipal. Un cop l’hem deixat enrere sortirem a la carretera de l’arrabassada, concretament al conegut revolt de la paella. Al mateix revolt hi trobarem un corriol que ens portarà en primer lloc a la font de la llet, per arribar desprès a l’ermita de Sant Cebrià (s. XIII). Un cop visitada iniciarem el camí de retorn, ara ja per la part baixa de Collserola, pel barri d’ Horta i anirem direcció a Les Llars Mundet, instal•lació construïda durant la dictadura gràcies a la donació d’ un empresari català establert a Mèxic. Una mica més endavant arribarem al nostre punt de sortida, el Parc del Laberint d’ Horta.

edomm constructorapatrocina aquest reportatge
www.eddom.es

Fins farà pocs anys el coneixement de la ciutadania de la serra de Collserola era bastant minsa, només calia preguntar als diferents visitants per descobrir que aquests només coneixien la Collserola que els hi era més propera. Així dons els barcelonins eren autèntics experts en la carretera de les Aigües i rodalies, però quan se’ls mencionava per la Torre Negra, la Rierada o l’ermita de la Salut del Papiol, res de res. El cas era el mateix amb el veïns de Sant Cugat, o de Cerdanyola, per citar dos localitats. I a excepció d’uns quants apassionats la resta gaudia en certes ocasions per anar-hi amb els nens a la vora de casa quan no es tenia res millor a fer. O bé com l’horta del pati del darrera de casa, però tot això està canviant: el treball de divulgació, millora i protecció dels diferents espais, tant com la participació activa de la ciutadania, ens mostra un parc viu, i que en les seves reduïdes dimensions gaudeix d’una gran riquesa, tant climàtica, faunística o vegetal, restes arqueològiques com el poblat ibèric de Can Oliver habitat des del 550 A.C fins l’ any 50 D.C, la pedra dels sacrificis o restes més recents com el gran Casino de l’ Arrabassada. També trobem ermites i parròquies, unes més amagades que d’altres, inclòs els més inquiets descobriran que Santa Creu de l’Olorda va ser municipi independent fins al 1916.
La riquesa gastronòmica és un altre plat fort a la serra, on poder gaudir de bona teca ben a prop de les millors excursions e itineraris. Tot plegat fa de Collserola un parc diferent i al mateix temps un repte, amb una gran densitat de població i de visitants, envoltat de quasi 3.000.000 milions de persones. Aconseguir la preservació d’aquest espai per al gaudi de totes les generacions futures és un esforç de tots.

Visc a Collserola.
Visc al Parc Natural.