En els segles XVI i XVII, les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials feren esclatar el fenomen del bandolerisme. Cal distingir però, entre el que volia resoldre conflictes entre famílies aristocràtiques, i el popular, nascut de la misèria i la marginació. En aquella època, la serra de Collserola és el teló de fons de la ciutat de Barcelona i, per tant, zona de refugi per aquells que volen atacar les planes circumdants i sobretot els traginers, pagesos particulars que van i venen de la capital catalana.

Els llibres parroquials de Sant Cugat del Vallès registren 36 morts violentes entre els anys 1573 i 1625, la major part d’elles de viatgers que travessaven la serra per raons del seu ofici. Hi ha, per exemple, un notari, un prevere, tres sastres, un corder, i sobretot mossos i criats. Però també foren assaltades algunes masies de muntanya, com és el cas de can Gordi, o de la plana del Vallès, can Vulpelleres, can Calders, can Fatjó de Ferrussons.
L’armament dels bandolers era divers. Abundaven les armes de foc. Així per exemple en l’assalt a can Gordi, portaven un arcabús. També hi ha cites que fan constar mort per escopetada, però el més usual és que es registri com a causa de la mort “un tir (o més d’un) de pedrenyal”, és a dir, de pistola. En una d’aquests cites, es parla d’un tret de “gropeta” o pistola que es portava penjada de la sella del cavall. No hi manquen, tampoc, els morts de punyalades o coltellades, ja fos per evitar descobrir la posició, ja per manca de recursos per comprar una arma millor. Fins i tot el forner de Sant Medir fou occit d’un cop de garrot i el 1633 i el 1642 trobem dos morts de “pedrades”.
El bandolerisme reapareix al segle XIX, com a conseqüència de les guerres carlines que generen grups irregulars i que sovint assalten masies o esdevenen lladres de camí ral en anys de pau. Quan s’inaugura la carretera de Gràcia a Sant Cugat, l’any 1877, una de les primeres mesures que cal prendre és ubicar una garita de mossos d’esquadra a l’Arrabassada, per protegir als viatgers, els quals ben sovint organitzen caravanes per a poder fer-hi front.

Text: Dòmenec Miquel (Historiador)