Començarem aquest plat rostint la carn de vedella tallada( la salarem abans de rostir-la) en una cassola de fang. Afegirem una ceba grossa a làmines i 6 dents d’all sense pelar. Hi posarem també grans de pebre sencer per donar-li un tast diferent al plat. Ho deixarem a foc lent per a que la ceba es faci poc a poc fins que la veiem ben transparent. Quan estigui llesta afegirem aigua fins que cobreixi la carn, més o menys, ho deixarem a foc lent mitja hora aproximadament. Mentre aprofitarem per preparar els bolets que tallarem a trossos. Els saltejarem en una paella i un cop llestos els deixarem a banda. Hi posarem dos o tres branquetes de farigola i un altre de romaní mentre l’aigua es va reduint. Tastarem el punt de sal, a gust sempre de cadascú. Passat aquest temps afegirem el got de vi i tornarem a deixar-ho a foc lent fins que la carn estigui ben tova
( ½ hora aproximadament). Ara afegirem els bolets que havíem deixat a banda. Ho remenarem i passats tres minuts el plat ja està llest per servir a taula. Bon profit.

Ingredients (4 persones)

1kg de carn de vedella
1 ceba Grossa
6 dents d’all
Pebre en gra
Bolets: (en temporada) rovellons, trompetes negres, carlets.
Dos o tres branquetes de farigola
Una branca de romaní
Vi negre
Sal i Oli

Aquest mes parlarem dels bolets tòxics mes freqüents a Collserola, tot i que no gaire abundants, si que podríem trobar espècies força perilloses e inclòs letals, és per això que hem d’anar amb molta cura a l’hora d’anar a buscar bolets o bé acompanyats per algun expert boletaire.

Farinera borda

El més temut i letal de tots els bolets, és el causant de quasi totes les morts per intoxicació de bolets a tot l’estat. El seu barret és inicialment acampanat, passant més tard a ser pla d’uns 10 a 15 cm de diàmetre, d’un color verdós oliva i de vegades groguenc. El seu peu és de color blanc i amb una anella que l’envolta. És inholor i la seva carn al tall és de color blanc. La ingestió d’un sol bolet pot causar la mort. Els símptomes comencen a aparèixer a les 8-9 hores d’haver-los menjat, provocant vòmits, deshidratació i mal de cap. Més tard i desprès d’una aparent recuperació als dos o tres dies apareixen els símptomes definitius: problemes als ronyons i al fetge amb falta de micció, hemorràgies, paràlisis dels membres, convulsions, coma i mort. Tan sols un tractament ràpid en les primeres hores desprès de la seva ingestió, pot salvar la vida de la persona amb un tractament complex que pot comportar inclòs el transplantament de fetge.

Mataparent

Del gènere dels boletus és bastant fàcil de diferenciar, a Collserola és molt poc freqüent però alguns exemplars s’hi veuen. No és dels bolets més tòxics, provoca diarrees i vòmits que es manifesten poques hores desprès d’haver-los ingerit. El seu barret convex és bastant gran, de 20 a 30 cm, de color crema o gris pàl•lid, sec i lleugerament vellut al tacte, n’hi han d’altres varietats de mataparents de color rosa o violaci amb els porus vermells, o grocs. La millor manera de diferenciar-los és al tall, aquest un cop tallat, la seva carn es torna blava, cosa que no passa amb els ceps.

Xampinyó pudent o bola de neu pudenta

Aquest bolet és molt fàcil de confondre’l amb el xampinyó de bosc, donat que visualment no s’aprecien gaires diferències. El seu barret és de color blanc en forma de bola i aplanant-se desprès, les seves làmines són d’un to rosat per passar al color amarronat en edat adulta.
La manera més fàcil per diferenciar-lo serà al tall o al tacte. Immediatament aquest agafa un to groguenc i desprèn una olor a gas o fenol realment desagradable.
L’equivocació de tan sols un exemplar (força difícil) en un cistell de xampinyons ens pot espatllar tot un bon dinar, donat el seu sabor i la pudor que desprèn.

Lepiotas

Aquest darrer mes us varem parlar dels apagallums (macrolepiota) com un bolet força bo, especialment fet a la brasa o en remenats. Aquesta vegada li toca el torn a las lepiotas (Lepiota helveola, Lepiota brunneo-incarnata) en molts casos mortals amb símptomes molt similars als de la farinera borda. Hi ha diversos tipus de lepiotas, però la característica principal per no patir confusió amb l’ apagallums és la seva mida, aquestes no solen passar dels 10 a 15cm d’alçada. Sovint solen aparèixer en prats e inclòs al jardins de les cases o en parcs infantils, per això és important tenir cura dels nens que tenen el mal costum d’endur-se tot a la boca.

La proposta d’itinerari d’aquest mes està pensat per gaudir amb família d’un petit itinerari que ens amaga alguna que altre sorpresa.

Sol i aire: punt de sortida.

Començarem la nostra caminada a la petita urbanització sol i aire, situada a la carretera de l’arrabassada, dins el terme municipal de Sant Cugat del Vallès. Agafarem el trencall que indica l’entrada a la urbanització, i anirem baixant fins al final on trobarem una carena que prohibeix el pas als vehicles rodats i que duu a una pista forestal. Al final de la urbanització hi ha el nucli zoològic Cal Castillo. L’accés és gratuït i és un lloc ben especial per la mainada, perquè podran veure de ben a prop animals tremendament mansos, com ases, ovelles, cavalls nans, etc.

De camí al pantà

Sortint del nucli zoològic agafarem la pista forestal direcció al pantà de Can Borrell. Aquesta és una pista planera i ample, una breu passejada d’uns trenta minuts on les diferències climàtiques i de vegetació, força acusades, com a moltes zones de Collserola, serà un dels detalls que potser més ens cridi l’ atenció. Així doncs podrem veure espècies vegetals com l’arboç o la ginesta pròpies de zones de solei, o heures i molts esbarzers més pròpies de zones ombrívoles. Això és degut a que el pantà es troba en un fondal , donant-se en les seves proximitats vegetacions i alhora fauna típicament de ribera. Si decidiu fer aquesta petita excursió aquests propers mesos d’octubre o novembre, no oblideu agafar un petit cistell, ja que podreu trobar algunes sorpreses agradables en forma de bolets, cireretes de bosc o unes branquetes de romaní i farigola per condimentar el s vostres plats.

El pantà de Can Borrell

Aquest pantà subministrava antigament l’aigua a la masia i als camps de Can Borrell. Avui dia amb l’arribada de les canalitzacions de l’aigua a la masia, aquest pantà ha caigut en l’abandó i el desús. Els caps de setmana però és habitual trobar-se grups de gent al seu voltant fent una passejada pels seus voltants. Es un pantà petit, la seva presa no deu fer més d’uns sis metres d’alçada i la profunditat d’uns tres metres a la part més fonda. En anys molt plujosos el nivell pot arribar a sobrepassar la presa, i vesar cap a la riera. Els seus marges com estan plens de branques i troncs arrossegats per les pluges dels diferents torrents que van a parar al pantà i el nodreixen d’aigua.

El 13 de setembre de l’any 2006 una família que passejava per la vora del pantà va trucar al telèfon d’emergències del 112 !!havien vist un cocodril al pantà de Can Borrell!. El cas és que enlloc de sortir corrent varen decidir capturar-lo i trucar als agents rurals. El cocodril va mossegar a un dels membres de la família durant l’ intent, tot i que el mal no va ser de gaire importància, el trasbals segur que se’l van endur. Va ser traslladat al centre de recuperació d’anfibis i rèptils de Catalunya a Masquefa.
El cocodril trobat era un “caimán crocodylus”, jove de quasi un metre de llargada, però que en edat adulta pot arribar amb facilitat als dos metres i mig.

La Pelu de Sant Cugat patrocina aquest reportatge

Durant aquests dos mesos, octubre i novembre, parlarem del bolets més comuns a la serra de Collserola i que sense allunyar-nos gaire de casa en un bon any podrem trobar amb abundància. Com ja és sabut no tots els anys són iguals de prolífers en la seva aparició, però també volem destacar que això també succeeix depenent de les seves varietats.

Apagallums
Es un dels primers en aparèixer donant pas a l’ inici de temporada. Es el més gran de tots els bolets, arribant a mesurar fins a 40cm d’alçada. El seu barret aplanat pot arribar als 30cm, escamat de taques marrons. Les seves làmines són blanques i apretades, i el seu peu és tigrat amb els mateixos tons del barret. De l’ apagallums només es menja el barret, ja que el seu peu resulta ser força estellós. A la cuina el prepararem en un remenat de bolets o també és ideal per fer-lo a la brasa.

Xampinyó de bosc
El seu barret és de color blanc, sovint tacat i escamat. Inicialment apareix com una bola, aplanant-se desprès. Les seves làmines són rosades tot just comença a créixer per passar al color marró fosc quan és més gran. El seu peu és de color blanc. El xampinyó de bosc és un bolet molt apreciat en altres països, com a França, el seu sabor és considerat deliciós. Creix habitualment en zones obertes com podrien ser els prats o voreres de camins.

Rovelló
Aquest és el preferit per excel•lència i un dels grans desapareguts del boscos de Collserola, que només els més coneixedors i matiners de la muntanya són capaços de trobar. Es de color ataronjat, similar al color de l’òxid, d’aquí prové el seu nom ( rovellat ). Quan són joves tenen el barret convex i prenen la forma d’embut en estat adult. El seu tall desprèn un líquid color vinós, que més tard passa a ser verd. Les seves làmines són apretades i del mateix color que el seu barret. El peu del mateix color sol està tacat de color verd igual que el barret. Els més inexperts el poden confondre amb les lleteroles (no comestibles), però heu de saber que aquestes al tallar-les desprenen un líquid blanc que las fa inconfusibles.

Carlet o escarlet
Bolet d’aparició irregular a la serra depenent dels anys. L’any 2006 es trobaven carlets a totes bandes, i es tornava amb els cistells ben plens. La seva carn és consistent, de sabor una mica amarg, però ideal per a preparar estofats o bé per a fer en remenats de bolets. El seu color és rosat amb taques més intenses d’un color vi. Les làmines blanques o més rosades ens indiquen que són una mica vells. El seu peu és de color blanc i tacat de color rosat i vi.

Trompeta de la mort
Bolet de carn membranosa i molt fràgil en forma de trompeta. El seu barret és buit fins a la base, en forma similar a la d’un embut, de color grisós amb la base més fosca quasi bé arribant a negre. Sempre apareix en grups formant petits ramillets, la seva olor és afruitada recordant-nos a l’aroma del préssec. Es ideal per a menjar amb truita o bé per deixar-lo assecar i guardar-lo per condimentar els nostres plats.

Llànega negra
Es un dels bolets d’aparició tardana, el trobarem més bé cap al mes de novembre. El seu barret és carnós, de forma convexa i el seu color és d’un gris verdós i està recobert d’un mucílag. Les seves làmines són blanques i regulars. El seu peu blanc sol està escamat amb taques del color del barret. Es un dels bolets més apreciats a Catalunya pel seu sabor intens.

Ou de reig
Es un dels bolets més apreciats a Catalunya, de l’espècie amanita caesarea, era també un bolet molt apreciat pels romans. El seu barret de color taronja viu, és una mica acanalat. La seva carn és tendra i de color blanc, excepte sota la cutícula i a l’ exterior del peu, on és d’ un color groc molt similar al del rovell d’ ou i amb la volva blanca a la part baixa del peu. A la cuina és molt apreciat, considerat com un bolet excel•lent pel seu gust dolç i la seva olor suau . Heu d’anar molt en compte amb aquest bolet perquè es pot confondre amb la “farinera borda” (Amanita phalloides). La majoria d’intoxicacions mortals en tot l’estat venen donades per la confusió e ingestió d’aquesta espècie de bolet no gaire comú als nostres boscos.

Rossinyol
Aquest bolet el solem trobar sempre en petits grups. El seu color ataronjat el fa inconfusible. Les seves làmines del mateix color estan separades i el seu peu clareja una mica arribant a tonalitats més groguenques. Es un bolet excel•lent i molt buscat, amb la particularitat de que no es corca mai podent d’aquesta forma collir-los tots, joves i vells, amb tota tranquil•litat perquè no trobarem cap sorpresa!.

Cep
Bolet no gaire abundat a Collserola, però de gran valor culinari. Es pot menjar cru acompanyant ensalades, carns o saltejats. El seu barret és hemisfèric i rugós i la seva tonalitat és tirant a marró, castany. Manca de làmines (és un boletus) i la forma del seu peu és molt particular perquè és quasi ovoide, de color blanc, tacat de tonalitats marrons. A finals d’estiu i a la tardor si les condicions són favorables es troben en fagedes, rouredes i alzinars.