El pollancre és segurament una de les espècies d’arbres més elegants que hi ha a la naturalesa. Es diu que és un arbre aristocràtic. D’aspecte afuat, està dotat d’una elasticitat fins i tot dansaire, que el permet gronxar-se de banda a banda al ritme del vent, com si saludés a banda i banda de l’escenari.

Arbre de ràpid creixement

El pollancre és un arbre caducifoli de la família de les Salicàcies. Un dels fets més destacables és la seva alçada, ja que pot assolir fins als 30 metres. Es un arbre majestuós i bonic. Té una escorça grisenca. Les branques creixen arrapades al tronc i les seves fulles són ovades, triangulars o amb forma de rombe. Es disposen en la branca de forma força alterna i gaudeixen d’un verd molt lluent. A més, les distingirem perquè tenen el marge dentat i les dents arrodonides.

Floreix habitualment entre el febrer i el març. Al pollancre li agrada viure ben a prop de corrents d’aigua, en ambients ben humits. Ho fa normalment a les vores dels rius, llacs i embassaments, formant part dels boscos de ribera, tant apreciats a Collserola. No acostuma a habitar dels 1300 metres per sobre el nivell del mar. A més, una de les seves característiques principals és el seu ràpid creixement. Es una espècie que acostuma a viure molts de temps, ja que alguns exemplars poden superar els 200 anys. Viu principalment a tot el continent europeu i el nord Africà. Existeixen però algunes varietats com el Populus nigra, el canadensis, l’alba o el tremula, etc., cadascuna amb les seves característiques distintes.

Com ja hem comentat, és un arbre de ràpid creixement, ja que la seva tala es pot portar a terme ja als quinze anys. Aquest és el factor que converteix el pollancre en un dels arbres més utilitzats per aprofitar la seva fusta, que s’utilitza per fabricar pasta de paper. Es tova i lleugera però fràgil. En medicina natural s’empra per sanar la bronquitis. Avui en dia, el pollancre ornamenta amb gran elegància parcs i jardins ja que presenta una aparença elegant i vistosa.

El mascle de la libèl·lula imposa els seus drets sobre un territori proper a l’ aigua, i ho defensa feroçment de tots els seus rivals. Quan arriba la femella, el mascle modifica el seu estil de vol. Així, realitza una exhibició per a cortejar a la seva companya. Després, la femella arqueja el seu abdomen cap a endavant per a reunir els seus òrgans sexuals i es produeix la fertilització.

Els Anisòpters:

Els anisòpters (Anisòptera, del grec “anisos “”desigual” i pteros, “ales”).
Es coneixen amb el nom comú de libèl·lules, encara que aquest terme,es sol utilitzar
també en un sentit més ampli per a designar a tots els odonats (del grec odontos, “dent”).
Són un ordre d’insectes amb unes 5.500 espècies actuals, que inclou formes tan conegudes com les libèl·lules i els cavallets del diable. Els adults mostren un aspecte molt característic, amb un cap més ample que la resta del cos, un abdomen llarg i prim i quatre ales membranoses transparents. Viuen associats a ambients aquàtics, que són necessaris per al desenvolupament de les seves nimfes. Els odonats, juntament amb els efemeròpters, formaven l’ antic grup dels paleòpters, caracteritzats per no poder plegar les ales sobre l’ abdomen.

Un gran depredador

El cicle de vida de les libèl·lules, des de la fase d’ou fins a la mort en edat adulta, és d’entre sis mesos i fins a sis o set anys. En ocasions, les femelles posen ous entre les petites esquerdes del fang o la molsa. Passen la major part de la seva vida com larves sota l’aigua respirant a través d’ agalles, Les larves són uns depredadors feroços, els quals, mitjançant la màscara, (braç retràctil) que tenen sota la boca, cacen altres animals: capgrossos, peixos i fins i tot altres larves de libèl·lula. En la fase adulta (voladora), les espècies majors poden arribar a viure fins a quatre mesos.
El cos fràgil i les ales llargues i primes fan de la libèl·lula un dels insectes més veloços. A diferència de la majoria dels insectes, aquestes baten les seves ales anteriors i posteriors de manera alternada per a controlar millor el vol. Posseeixen una vista excel·lent, gràcies a la peculiar estructura dels seus ulls: al voltant de 30.000 facetes amatents de tal forma que li permeten aproximadament 360º de camp visual. Aquests ulls, en general, s’ajunten en la part posterior del cap i li permeten veure a la seva presa des d’una distància de fins a 12m. La libèl·lula no pot caminar per la posició frontal de les potes, però la forma de “canastra” d’ aquestes, li permet atrapar a la seva presa.
S’ha descobert recentment que les libèl·lules empren la il·lusió òptica per a aguaitar a altres insectes que envaeixen el seu territori. Es poden moure de tal forma,que es projecten a si mateixes com un objecte estàtic mentre ataquen amb rapidesa a les seves víctimes. Aquests descobriments il·lustren per primera vegada,com utilitzen tècniques complexes de camuflatge durant l’atac aeri.