Comencem l’ itinerari d’aquest mes estiuenc a la part alta de la Colònia Montserrat, on hi ha un grup de cases en un entorn privilegiat, a mig camí entre la Floresta i la Rierada. Venint des de la Floresta al primer revolt pronunciat que trobem, veurem una petita plaça amb un camí de terra que entra cap el fons, el prendrem i començarem la nostra caminada. Al cap d’ aproximadament dos minuts ens trobarem en una explanada, hi ha tres camins, deixarem el principal per agafar un corriol que s’obre just davant nostre entre la boscúria.

La riera

Els primers minuts són de descens. Haurem d’estar a l’aguait de no lliscar massa amb les pedres erosionades per l’aigua que baixa de tant en tant. Estem entrant en una de les zones més increïbles de la muntanya, on la frescor de l’aigua es veu reflectida en la vegetació i en l’ambient, el canvi de temperatura es nota molt conforme anem apropant-nos a la riera. Bé és cert que la ventada de l’any passat i la nevada d’aquest darrer mes de març ha castigat especialment a aquesta zona de la muntanya. Seguirem baixant fins per fi arribar a la riera.

Ambient de ribera

Ens trobem a la part baixa de la Riera de Vallvidrera, sense cap mena de dubte el curs d’aigua més important del Parc i l’únic que raja durant tot l’any. Agafarem un caminet que transcorre al costat mateix de la riera, fixem-nos en la frondositat dels seus arbres i espècies. És sorprenent el que l’aigua pot fer en un entorn, hem entrat de ple en un ambient de ribera, i en poc temps hem passat d’una zona més seca a un altre plena de tonalitats cromàtiques molt diferents. Hi veurem encanyissades, falgueres, verns, i com no la sempre atractiva cua de cavall. La nostra caminada seguirà pel camí que voreja la riera, gaudint de l’entorn fresc tan desitjat pels caminants en aquest mes de juliol. A més les intenses pluges d’aquests darrers mesos han fet que gaudeixi d’un cabdal d’aigua constant.

El pont romànic i la Torre Modolell

Continuarem el nostre camí fins trobar un pont romànic de grans dimensions, la riera passa just per sota. Aquest pont uneix la zona boscosa d’on venim amb les cases de l’altra banda, el creuarem i anirem direcció a la Torre Modolell. Tot i que actualment es troba en molt mal estat la visita s’ho mereix, heu de saber que les seves parets amaguen una bonica història d’amor. Els Modolell foren una família força influent al terme de Sant Just d’Esvern, però en Josep Modolell, l’hereu, s’enamorà de la filla dels masovers de la Torre Blanca de Sant Feliu de Llobregat, la Narcisa. Això no va agradar gens a la família i el va desheretar deixant tot el seu patrimoni en favor del seu germà, en Gaspar Modolell. En Josep tan sols es va quedar amb la propietat de Can Modolell. Aquest erigí la torre en homenatge a la seva estimada, la Narcisa. Tots dos varen viure a Can Modolell fins al final de les seves vides. Davant la torre, és maco poder recordar que tant ahir con avui es pot renunciar a tot per amor. Hem acabat el nostre itinerari i només ens queda continuar per la pista forestal que ens durà a la carretera de la Rierada a Molins de Rei. Un cop aquí hem de pujar amunt per retornar al nostre punt de sortida, o bé agafar el molins bus que ens portarà fins a la estació de la Floresta.

El pollancre és segurament una de les espècies d’arbres més elegants que hi ha a la naturalesa. Es diu que és un arbre aristocràtic. D’aspecte afuat, està dotat d’una elasticitat fins i tot dansaire, que el permet gronxar-se de banda a banda al ritme del vent, com si saludés a banda i banda de l’escenari.

Arbre de ràpid creixement

El pollancre és un arbre caducifoli de la família de les Salicàcies. Un dels fets més destacables és la seva alçada, ja que pot assolir fins als 30 metres. Es un arbre majestuós i bonic. Té una escorça grisenca. Les branques creixen arrapades al tronc i les seves fulles són ovades, triangulars o amb forma de rombe. Es disposen en la branca de forma força alterna i gaudeixen d’un verd molt lluent. A més, les distingirem perquè tenen el marge dentat i les dents arrodonides.

Floreix habitualment entre el febrer i el març. Al pollancre li agrada viure ben a prop de corrents d’aigua, en ambients ben humits. Ho fa normalment a les vores dels rius, llacs i embassaments, formant part dels boscos de ribera, tant apreciats a Collserola. No acostuma a habitar dels 1300 metres per sobre el nivell del mar. A més, una de les seves característiques principals és el seu ràpid creixement. Es una espècie que acostuma a viure molts de temps, ja que alguns exemplars poden superar els 200 anys. Viu principalment a tot el continent europeu i el nord Africà. Existeixen però algunes varietats com el Populus nigra, el canadensis, l’alba o el tremula, etc., cadascuna amb les seves característiques distintes.

Com ja hem comentat, és un arbre de ràpid creixement, ja que la seva tala es pot portar a terme ja als quinze anys. Aquest és el factor que converteix el pollancre en un dels arbres més utilitzats per aprofitar la seva fusta, que s’utilitza per fabricar pasta de paper. Es tova i lleugera però fràgil. En medicina natural s’empra per sanar la bronquitis. Avui en dia, el pollancre ornamenta amb gran elegància parcs i jardins ja que presenta una aparença elegant i vistosa.

El mascle de la libèl·lula imposa els seus drets sobre un territori proper a l’ aigua, i ho defensa feroçment de tots els seus rivals. Quan arriba la femella, el mascle modifica el seu estil de vol. Així, realitza una exhibició per a cortejar a la seva companya. Després, la femella arqueja el seu abdomen cap a endavant per a reunir els seus òrgans sexuals i es produeix la fertilització.

Els Anisòpters:

Els anisòpters (Anisòptera, del grec “anisos “”desigual” i pteros, “ales”).
Es coneixen amb el nom comú de libèl·lules, encara que aquest terme,es sol utilitzar
també en un sentit més ampli per a designar a tots els odonats (del grec odontos, “dent”).
Són un ordre d’insectes amb unes 5.500 espècies actuals, que inclou formes tan conegudes com les libèl·lules i els cavallets del diable. Els adults mostren un aspecte molt característic, amb un cap més ample que la resta del cos, un abdomen llarg i prim i quatre ales membranoses transparents. Viuen associats a ambients aquàtics, que són necessaris per al desenvolupament de les seves nimfes. Els odonats, juntament amb els efemeròpters, formaven l’ antic grup dels paleòpters, caracteritzats per no poder plegar les ales sobre l’ abdomen.

Un gran depredador

El cicle de vida de les libèl·lules, des de la fase d’ou fins a la mort en edat adulta, és d’entre sis mesos i fins a sis o set anys. En ocasions, les femelles posen ous entre les petites esquerdes del fang o la molsa. Passen la major part de la seva vida com larves sota l’aigua respirant a través d’ agalles, Les larves són uns depredadors feroços, els quals, mitjançant la màscara, (braç retràctil) que tenen sota la boca, cacen altres animals: capgrossos, peixos i fins i tot altres larves de libèl·lula. En la fase adulta (voladora), les espècies majors poden arribar a viure fins a quatre mesos.
El cos fràgil i les ales llargues i primes fan de la libèl·lula un dels insectes més veloços. A diferència de la majoria dels insectes, aquestes baten les seves ales anteriors i posteriors de manera alternada per a controlar millor el vol. Posseeixen una vista excel·lent, gràcies a la peculiar estructura dels seus ulls: al voltant de 30.000 facetes amatents de tal forma que li permeten aproximadament 360º de camp visual. Aquests ulls, en general, s’ajunten en la part posterior del cap i li permeten veure a la seva presa des d’una distància de fins a 12m. La libèl·lula no pot caminar per la posició frontal de les potes, però la forma de “canastra” d’ aquestes, li permet atrapar a la seva presa.
S’ha descobert recentment que les libèl·lules empren la il·lusió òptica per a aguaitar a altres insectes que envaeixen el seu territori. Es poden moure de tal forma,que es projecten a si mateixes com un objecte estàtic mentre ataquen amb rapidesa a les seves víctimes. Aquests descobriments il·lustren per primera vegada,com utilitzen tècniques complexes de camuflatge durant l’atac aeri.