L’estepa blanca (cistus albidus) o “Jara estepa” en castellà, és un arbust de fulla perenne de la família de les cistàcies. És molt comú en els boscos mediterranis, i potser és l’estepa més estesa als Països Catalans. És una planta de la qual existeixen nombroses varietats.

Hàbitat

Creix en brolles i matollars que corresponen a la fase regressiva dels alzinars i altres boscos mediterranis. Prefereix sòls calcaris, tot i que també la trobarem en sòls neutres i en sòls àcids. És un arbust molt resistent que suporta bé les gelades no gaire fortes o les èpoques de sèquia. Precisament és aquesta la raó per la que cada cop es cultivi sovint com a planta ornamental. És una espècie forta que es caracteritza per la seva adaptació en molts tipus de sòls i amb unes flors d’atractiva vistositat cromàtica.

Característiques

Les seves fulles ovades i toves, són d’un color verd grisenc, cobertes per pèls blancs que al tocar-les ens recorden al vellut. L’estepa blanca deu al seu nom “albidus” (blanquinós en llatí) a l’aspecte cromàtic de les seves fulles sèssils (el terme sèssil se sol utilitzar en botànica per a expressar la falta d’ un òrgan que serveixi de peu o suport). Les seves flors de color rosa o morat són grans i vistoses, amb cinc pètals un xic arrugats i nombrosos estams grocs. Es coneix una varietat d’estepa blanca que té les seves flors blanques (estepa borrera, esteperola). Floreixen entre la primavera i l’estiu (d’abril a juny).

Curruca rabilarga (castellà)
Sylvia undata (Boddaert, 1783)

Es tracta d’un petit ocell de cua llarga i sovint aixecada. A l’època hivernal, presenta un plomatge fosc i grisós, amb les parts inferiors granatoses i molt vistoses. A l’estiu el cap adquireix un color pissarrós. La femella és més fosca. El mascle assaja la construcció “de nius de prova”, tot i que el niu definitiu el construirà la femella, en brucs, en llentiscles o en estepes, a base de petites arrels i tiges, decorant-ho amb teles d’aranya. Viu i àgil es mou entre les brolles tal i com ho fan el tallarol o les tallaretes. És fàcil confondre-la amb el Tallarol capnegre, Sylvia melanocephala, però aquest prefereix una vegetació menys espessa, a diferència de la nostra protagonista que busca major cobertura.

Reproducció

La posta es produeix entre els mesos d’ Abril a Juny, i consta d’ entre tres i quatre ous de color blanc trencat, tacats de color gris o pigmentats de color verd. La incubació l’acostuma a dur a terme la femella, tot i que les cries seran alimentades per els dos progenitors.

Distribució

Aquest ocell bel•licós i territorial que habita en terrenys oberts i zones degradades de matolls i brucs, a l’ hivern, s’apropa a les ciutats probablement degut a la seva sensibilitat al fred. La població a Catalunya es calcula en 20.138–72.125 parelles. Espècie politípica de la que en la Península s’hi troben diverses subespècies: la nominal, es troba al Nord Est Peninsular i a les Illes Balears; daviforniensis es troba en el Nord Oest ; i toni es troba en el Centre i Sur. Les subespècies es podrien situar en diferents graus d’amenaça al estar més localitzades geogràficament.

Ocell protegit:
Amenaces i conservació Aquesta espècie s’ha vist afavorida per l’absentisme de l’agricultura de muntanya. Recordem que els seus hàbits el porten a ocupar zones sense conrear on la vegetació encara no ha estat substituïda per grans masses forestals. Alhora els incendis forestals, la roturació del terreny i l’ urbanisme sense criteri ecològic, en definitiva la transformació del paisatge, són les majors dificultats per a la conservació d’aquesta espècie.

Estats legals

Catàleg nacional
-Interès especial
Conveni de Berna
-Annex II
Conveni de Bonn
-Annex II
Directiva d’aus
-Annex I

La Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea referida a la conservació de fauna i flora silvestres, també anomenada Directiva d’ Hàbitats. Ha de permetre assolir els objectius establerts per el Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a la Cimera de la Terra de Río de Janeiro.