En els segles XVI i XVII, les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials feren esclatar el fenomen del bandolerisme. Cal distingir però, entre el que volia resoldre conflictes entre famílies aristocràtiques, i el popular, nascut de la misèria i la marginació. En aquella època, la serra de Collserola és el teló de fons de la ciutat de Barcelona i, per tant, zona de refugi per aquells que volen atacar les planes circumdants i sobretot els traginers, pagesos particulars que van i venen de la capital catalana.

Els llibres parroquials de Sant Cugat del Vallès registren 36 morts violentes entre els anys 1573 i 1625, la major part d’elles de viatgers que travessaven la serra per raons del seu ofici. Hi ha, per exemple, un notari, un prevere, tres sastres, un corder, i sobretot mossos i criats. Però també foren assaltades algunes masies de muntanya, com és el cas de can Gordi, o de la plana del Vallès, can Vulpelleres, can Calders, can Fatjó de Ferrussons.
L’armament dels bandolers era divers. Abundaven les armes de foc. Així per exemple en l’assalt a can Gordi, portaven un arcabús. També hi ha cites que fan constar mort per escopetada, però el més usual és que es registri com a causa de la mort “un tir (o més d’un) de pedrenyal”, és a dir, de pistola. En una d’aquests cites, es parla d’un tret de “gropeta” o pistola que es portava penjada de la sella del cavall. No hi manquen, tampoc, els morts de punyalades o coltellades, ja fos per evitar descobrir la posició, ja per manca de recursos per comprar una arma millor. Fins i tot el forner de Sant Medir fou occit d’un cop de garrot i el 1633 i el 1642 trobem dos morts de “pedrades”.
El bandolerisme reapareix al segle XIX, com a conseqüència de les guerres carlines que generen grups irregulars i que sovint assalten masies o esdevenen lladres de camí ral en anys de pau. Quan s’inaugura la carretera de Gràcia a Sant Cugat, l’any 1877, una de les primeres mesures que cal prendre és ubicar una garita de mossos d’esquadra a l’Arrabassada, per protegir als viatgers, els quals ben sovint organitzen caravanes per a poder fer-hi front.

Text: Dòmenec Miquel (Historiador)

L’itinerari proposat per aquest mes de gener envolta tota la Vall de Sant Just Desvern, recorre un seguit de turons, masies i fonts, arribant quasi a les immediacions de Vallvidrera, pugen gaudir de les fantàstiques vistes que ens acompanyaran bona part del camí.

Punt de sortida

El nostre punt de sortida serà el poliesportiu municipal la Bonaigua de Sant Just Desvern que limita la zona urbana i on comença la zona forestal del parc de Collserola. Enfilarem la carretera que molt aviat es convertirà en pista forestal i la continuarem sense abandonar el camí. El nostre primer objectiu serà la Font de la Beca, restaurada farà uns anys és punt de trobada ineludible de molts excursionistes i de moltes famílies. Seguirem el nostre camí ara en direcció a Sant Pere Màrtir, la pista forestal té un marcat desnivell, però el camí es força ample i ben esplanat, així doncs ens facilita la nostra ascensió. Un cop a Sant Pere Màrtir en dirigirem cap el Turó d’en Cors, és una caminada molt bonica on les brolles i les màquies predominen en el camí. Al no tenir gran alçada ens permetrà gaudir de les vistes de Barcelona i la desembocadura del Llobregat. De camí al turó aquells que vulguin podran apropar-se a la Font del Ferro o a la Font del Rector, que aquest mes de gener i amb les intenses pluges d’aquest desembre els seus brocs treuen un bon raig d’aigua, ja que aquestes estan seques durant els mesos més calorosos de l’any.

El turó d’en Cors

Un cop arribat al turó d’en Cors el nostre proper objectiu serà el Coll de Can Cuiàs, per això haurem de travessar la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei. Anem fent via cap a Can Cuiàs, estem en les proximitats de Vallvidrera i la presència d’algunes cases ens ho confirmen. Deixarem a mà dreta el camí que duu a Can Llevallol i tornarem a creuar la carretera per endinsar-nos a la Vall de Sant Just Desvern. Aquesta ens queda just al davant nostre, amb la ciutat i l’edifici Walden omnipresent al final del nostre recorregut.

Direcció Can Fatjó

Ens dirigim direcció a Can Fatjó, masia del segle XIV, de gran bellesa i restaurada integrament l’any 1991. Hem baixat per una forta pendent fins arribar a la masia situada al damunt d’un turonet. En aquest instant podrem deixar volar la nostra imaginació fins un temps, d’un passat que tot i no sent gaire llunyà, estava ple de camps de conreu. Ens dirigirem cap a Can Carbonell i Can Vilà. El camí és ple de garrofers, d’ametllers i d’oliveres entre alzines i roures, i els pocs camps que encara es mantenen conreats. Estem arribant a la fi del nostre recorregut, i en pocs minuts si seguim la pista forestal sortirem de nou a les immediacions del poble de Sant Just Desvern.