En primer lloc posarem al foc una cassola, preferentment de terra, amb un bon raig d’oli. Introduirem el conill trossejat en bocins per a que es vagi rostint. Un cop ja el veiem que està rostit afegirem les cebes tallades en quatre trossos junt amb un cap d’alls sense pelar. Ho taparem i ho deixarem a foc lent per a que es vagi fent lentament, aproximadament mitja hora.

Observarem que la ceba ja està quasi bé feta, aleshores hi posarem mig tomàquet vermell i pebre en gra. Ho tornarem a tapar fins que veiem que tot està més o menys tovet, i li tirarem la quantitat d’aigua suficient fins que cobreixi el conill. De nou tornem a tapar-ho, sobretot a foc lent. Passat un quart d’hora introduirem dos o tres branquetes de farigola i un raig de vinagre (la mida: una tasseta de cafè).
Ara haurem d’esperar a que es consumeixi l’aigua que hem afegit, més o menys la meitat, a foc lent, és el secret per a que aquest plat sigui deliciós!. Ha arribat l’hora de tastar el seu suc pel punt de sal i de vinagre, aquí el paper ja li correspon al cuiner en qüestió, diuen que “sobre gustos no hay nada escrito”. Un cop llest ja el podeu servir a taula. Bon profit. Si voleu deixar-lo preparat pel dia següent, aquest plat millora ¡!.

Ingredients (4 persones)

1 conill d’1kg
3 cebes grosses
Pebre en gra
½ tomàquet
1 cap d’all
Oli
Farigola
Vinagre
Aigua
Sal

Si quan decidiu preparar aquest plat és temps de caça, canvieu el conill per un conill de bosc, veure com canvia el seu gust, perquè tot i ser bo encara és millor.

Amb unes grans orelles tacades de color negre a les seves puntes, i un cos llarg i estilitzat que li permeten agafar velocitats de 50 a 60 Km/h estem davant d’un dels animals mes ràpids de la serra de Collserola, “la lepus europaeus” o dit d’ un altre forma “ la llebre comuna”.

La Llebre i el Conill

Tant el conill com la llebre són espècies bastant habituals a Collserola, tot i que en els darrers anys degut a la pèrdua dels seus habitats preferits, com podrien ser els camps de conreu, la seva presencia ha disminuït força.
No es difícil diferenciar-los, ja que la llebre té les orelles molt més grans que les del conill. Aquestes tenen un taca de color negre a les seves punxes, i plegades en davant sobrepassen l’extrem del musell. Si ens hi fixem en les seves potes del darrere veurem que també són més grosses que les del conill, i quan corren, no aixequen la cua, i per tant pel darrera se’ls veu de color fosc, mentre que el conill aixeca la cua cap amunt mostrant el color blanc de sota.
També els diferencia que la llebre és un animal totalment salvatge, mentre que el conill amb algunes de les seves variants, el podem trobar com animals de granja e inclòs com animal de companyia.

El seus costums

La llebre és un animal nocturn, que difícilment veurem durant el dia, a excepció que aquest es vegi amenaçat. No fa cap mena de cau, i descansa en petites depressions del terreny, entre les herbes o plantes, es fàcil passar-hi ben a prop i no veure-la.
Amb les seves costums nocturnes, la seva activitat es multiplica i és quan resulta més fàcil creuar- se amb algun exemplar sobretot amb el cotxe, ja que aquestes s’enlluernen i es queden parades durant uns instants. Quan l’empaiten corre a velocitats que poden arribar fins als 60 Km/h, canviant bruscament la seva direcció en forma de ziga-zaga.
Les llebres són animals exclusivament herbívors, tenen un olfacte excel·lent que conjuntament amb els seus grans bigotis s’ajuden per buscar l’aliment.

El seu habitat i cries

Com ja hem dit la llebre prefereix viure a zones amb poc sotabosc i properes a camps de conreu, o a pinedes i boscos poc frondosos. Les seves cries quan neixen al contrari dels conills ja neixen amb els ulls oberts, aquests són grans i de color groc. Un altre característica és que neixen amb pèl, de color grisos i de vegades amb tonalitats groguenques, i amb el ventre de color blanc. Les seves dimensions no solen arribar al mig metro a l’edat adulta, i el seu pes oscil·la entre els quatre i sis quilos.

Així doncs:
Orelles grans amb la punxa negre, Llebre.
Orelles petites i cul blanc, Conill.

Als residents de Vallvidrera se’ls anomena “Llebrencs”, són moltes les histories que envolten aquest nom: diuen que prové d’una desviació del gentilici “Vallvidrerrenc”, però nosaltres ens quedarem amb un altre rondalla que ens explica que fa molts anys la gent corria com a llebres per les muntanyes de Vallvidrera per poder arribar a l’hora el dia de mercat……..