Hi ha una rondalla molt estesa i coneguda en la que un dels protagonistes és un eriçó pacient i credul que s’associa amb una rabosa barruda, “la rabosa i l’eriçó” (d’Antoni M.Alcover), si teniu oportunitat val la pena de llegir-la als menuts de la casa.

L’eriçó comú o europeu ( erinaceus europaeus) és un mamífer de l’ordre dels insectívors i pertany a la família dels erinacèids. Es considerat l’ insectívor més gran d’Europa, ja que la seva mida pot arribar fins als 30cm de llargada ( sense incloure la cua) i el seu pes està al voltant d’1kg. Aquesta espècie s’estén per quasi tota Europa.

Descripció

Aquest animal terrestre té un aspecte arrodonit i massís, el cap sense coll i amb el musell agut. Les seves orelles són curtes i arrodonides, d’ulls petits molt foscos. Té tot el cos a excepció del ventre recobert de pues o espines protectores d’1mm de gruix i una llargada d’uns 2,5 cm. El seu ventre està recobert de pèls llargs i molt aspres. Les seves potes són curtes, amb cinc dits amb urpes ben fortes. La seva cua també és curta. El seu color generalment és marronós clar, amb tonalitats fosques. Viuen entre 7 i 10 anys. Es una espècie que sol ser víctima moltes vegades d’atropellaments a les nostres carreteres, degut a que quan l’eriçó detecta un perill es contrau de forma que s’enrotlla sobre el seu cos formant una bola i estén les espines, quedant-se totalment immòbil. Un altre aspecte també molt important per la seva supervivència és la destrucció dels seus hàbitats, ja sigui per la utilització d’insecticides contra plagues forestals o agrícoles, o bé per consumir els insectes que han mort intoxicats. Hem de pensar que com altres insectívors, l’eriçó juga un paper molt important en el control biològic d’insectes, cargols, bavoses, cucs, sent una espècie molt beneficiosa pels nostres boscos. D’altra banda l’eriçó també ha d’anar en compte amb els seus depredadors naturals: guineus, gossos, teixons, àguiles . La seva dieta és molt variada, caça i menja insectes, rèptils i mamífers petits, ous i pollets d’ocells que nien al terra. Ho complementa amb la ingesta de glans, baies i d’altres fruits aprofitant la temporada en que més abunden.

Hàbitat i costums

Habita en fagedes, conreus, vores de bosc, jardins i parcs, brolles, bardissars. En terrenys amb una bona cobertura vegetal , en llocs no massa freds i humits, on la possibilitat de trobar aliment i la construcció dels seus niu de cria i el seus caus on es refugia durant l’ hivern (d’octubre a abril) estigui cobert. Aquest somni hivernal es pot veure interromput tan sols en dies assoleiats. Fora de l’època de repòs sol disposar de varis nius fets de fullaraca, herbes dels que canvia amb freqüència per tal de passar desapercebut entre els seus depredadors. L’eriçó és un animal solitari i molt actiu al crepuscle i durant la nit. Té un olfacte molt desenvolupat, és un bon caminador i neda molt bé. Té dos períodes de zel, depenent molt de les condicions climàtiques. La gestació dura unes quatre setmanes i mitja, amb ventrades (dues a l’any) de dues a deu cries. Aquestes neixen cegues, amb les espines encara toves i sota la pell, d’un color rosat. En néixer pesen uns 15 grams i mesuren de 6 a 9 cms. Les cries al cap de dues setmanes obren els ulls i són alletades al llarg de 20 o 30 dies. La maduresa sexual l’assoleixen al cap d’un any, tot just han superat el primer hivern.

Amb unes grans orelles tacades de color negre a les seves puntes, i un cos llarg i estilitzat que li permeten agafar velocitats de 50 a 60 Km/h estem davant d’un dels animals mes ràpids de la serra de Collserola, “la lepus europaeus” o dit d’ un altre forma “ la llebre comuna”.

La Llebre i el Conill

Tant el conill com la llebre són espècies bastant habituals a Collserola, tot i que en els darrers anys degut a la pèrdua dels seus habitats preferits, com podrien ser els camps de conreu, la seva presencia ha disminuït força.
No es difícil diferenciar-los, ja que la llebre té les orelles molt més grans que les del conill. Aquestes tenen un taca de color negre a les seves punxes, i plegades en davant sobrepassen l’extrem del musell. Si ens hi fixem en les seves potes del darrere veurem que també són més grosses que les del conill, i quan corren, no aixequen la cua, i per tant pel darrera se’ls veu de color fosc, mentre que el conill aixeca la cua cap amunt mostrant el color blanc de sota.
També els diferencia que la llebre és un animal totalment salvatge, mentre que el conill amb algunes de les seves variants, el podem trobar com animals de granja e inclòs com animal de companyia.

El seus costums

La llebre és un animal nocturn, que difícilment veurem durant el dia, a excepció que aquest es vegi amenaçat. No fa cap mena de cau, i descansa en petites depressions del terreny, entre les herbes o plantes, es fàcil passar-hi ben a prop i no veure-la.
Amb les seves costums nocturnes, la seva activitat es multiplica i és quan resulta més fàcil creuar- se amb algun exemplar sobretot amb el cotxe, ja que aquestes s’enlluernen i es queden parades durant uns instants. Quan l’empaiten corre a velocitats que poden arribar fins als 60 Km/h, canviant bruscament la seva direcció en forma de ziga-zaga.
Les llebres són animals exclusivament herbívors, tenen un olfacte excel·lent que conjuntament amb els seus grans bigotis s’ajuden per buscar l’aliment.

El seu habitat i cries

Com ja hem dit la llebre prefereix viure a zones amb poc sotabosc i properes a camps de conreu, o a pinedes i boscos poc frondosos. Les seves cries quan neixen al contrari dels conills ja neixen amb els ulls oberts, aquests són grans i de color groc. Un altre característica és que neixen amb pèl, de color grisos i de vegades amb tonalitats groguenques, i amb el ventre de color blanc. Les seves dimensions no solen arribar al mig metro a l’edat adulta, i el seu pes oscil·la entre els quatre i sis quilos.

Així doncs:
Orelles grans amb la punxa negre, Llebre.
Orelles petites i cul blanc, Conill.

Als residents de Vallvidrera se’ls anomena “Llebrencs”, són moltes les histories que envolten aquest nom: diuen que prové d’una desviació del gentilici “Vallvidrerrenc”, però nosaltres ens quedarem amb un altre rondalla que ens explica que fa molts anys la gent corria com a llebres per les muntanyes de Vallvidrera per poder arribar a l’hora el dia de mercat……..