El coneixement de la muntanya del Tibidabo per part de la societat benestant de Barcelona, no es va donar fins a principis del segle XX, amb l’arribada de la revolució industrial. La transformació d’una societat fonamentalment agrícola va generar l’aparició de les classes mitges, molt actives en el desenvolupament d´un nou model de ciutat, tot això combinat amb l’ inici de tres grans obres al mateix punt: l’Observatori Fabra (1904), el temple del Sagrat Cor (1902) i el Parc d’Atraccions (1901), varen donar l’ impuls necessari al fins llavors poc conegut cim del Tibidabo.

Dr Andreu, l’impulsor

El doctor Salvador Andreu i Grau, arran de l’èxit amb la comercialització dels seus productes farmacèutics, es va dedicar també a realitzar diverses accions tant urbanístiques com socials, com per exemple la reconstrucció del Liceu. Però fou al 1899, durant una de les tantes vetllades de caire social que es realitzaven a casa seva, quan se li va brindar l’oportunitat d’adquirir una gran finca anomenada Frare Blanch. Aquesta finca s’estenia des del Passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo. Així doncs es va fundar la Societat Anónima Tibidabo, formada per importants homes de l’època, en Teodor Roviralta o en Manel Arnús entre d’altres. Al poc temps s’iniciaren les obres per l’ urbanització del Tibidabo.

Transports, el mitjà imprescindible

El primer pas que es va dur a terme per part de la societat va ser l’adequació del gran torrent de la part baixa de la finca del Frare Blanc, per poder ser urbanitzada. Ja des dels seus inicis els promotors s’adonaren de la gran importància del transport per tal de poder comunicar tota aquesta gran extensió amb Barcelona. El 29 d’octubre del 1901 s’inaugura el Tramvia Blau i el Funicular, sent aquest el primer en funcionar a tota Espanya. Aquesta visió permetrà el desenvolupament de la muntanya, així com un punt de sortida de bona part de la societat barcelonina per poder visitar-la. Poc desprès varen arribar les primeres atraccions al Tibidabo.

La Colònia

Situada ben a prop del Parc d’Atraccions la colònia Tibidabo, també anomenada Cal Totxo, va començar a construir-se a l’any 1912,dissenyada per l’arquitecte Arnau Calvet, és un petit conjunt de cases unifamiliars, moltes d’elles d’estil modernista. La parcel•lació fou peculiar pels seus carrers amb forts desnivells i carrerons estrets. Amb el pas del temps li han donat un gran valor urbanístic i arquitectònic, actualment el conjunt de la Colònia està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat. Molts dels seus residents són descendents d’antics treballadors del parc.

La Torre d’Aigua

La Societat General d’Aigües va decidir (1902) edificar en el cim del Tibidabo aquesta torre, també coneguda com a Torre Dos Rius per emmagatzemar 200 m3 d’aigua i poder abastir la Colònia del Dr. Andreu. L’arquitecte Josep Amargós i Samaranch (1849-1918) va projectar una construcció esvelta, d’inspiració renaixentista, d’uns 53 m aproximadament.

El nostre itinerari comença al desvio que trobarem concretament a la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, el que trenca en direcció a la escola judicial. Es pot arribar també amb l’autobús nº111 des de la plaça de Vallvidrera. O fins i tot un altre opció podria ser amb el nostre propi vehicle, ja que trobem força espai per aparcar. Iniciem la caminada per la mateixa carretera on ens deixa l’autobús i travessem per davant del quartell de bombers. En pocs metres i abans d’arribar a l’escola judicial, trobarem a la nostra esquerra la carena que barra el pas als vehicles rodats i que ens indica que hem començat la nostra excursió. És un camí de suau descens, tot vorejat de xiprers. Aquest és un camí molt menys conegut i transitat que el de la carretera de les aigües, i si el dia escollit per fer l’excursió és clar, les vistes que veurem de Barcelona seran fantàstiques.

L’Observatori Fabra i el funicular.

Durant tota la primera part de la nostra caminada, l’Observatori Fabra ens vigilarà de ben a prop. L’estem vorejant per la seva part baixa, encara que avui dia l’accés a l’edifici és per la carretera de Vallvidrera al Tibidabo. En un principi s’entrava per aquesta vessant, proba de la qual és la porta principal de l’edifici que es troba encarada a Barcelona i al mar. Aquest impressionant edifici dedicat a l’observació i divulgació astronòmica, meteorològica i sismològica, data de l’any 1904. Us fem un apunt interessant per a que sapigueu potser una mica més d’història. El seu nom el porta degut a que el Marquès d’Alella, en Camil Fabra i Fontanills, va fer un important donatiu en aquella època, de 250.000 pessetes (1.500€) per la seva construcció. Una mica potser més savis, nosaltres seguirem pel mateix camí fins arribar a una desviació que senyalitza els vivers de Can Borni. En aquest moment, el camí de bona amplada es fa una mica més enfiladís. En poca estona arribem a un pont, és un pas elevat que travessa per sobre de les vies del funicular del Tibidabo. Us recomanem que si aneu amb la quitxalla o sols, tant se val, sempre és millor esperar uns minuts fins que aparegui el funicular, perquè just on ens trobem, està el desdoblament de les vies on coincideixen els dos trens. Sorprèn en mig de la calma de la muntanya, la contaminació acústica que hi genera, ja que en el moment que es posa en marxa el funicular, l’estarem sentint molt abans de poder veure’l.

La font i el viver de Can Borni.

Són molt significatius els testimonis que s’han deixat amb el pas del temps i que trobarem per tot el camí. Representats amb indicadors de granit i senyalitzacions, tots dos esbargits per aquesta banda de la muntanya. No obstant, la part barcelonina de Collserola, està i ha estat sotmesa sempre a la gran pressió de la ciutat. Estem arribant al final del nostre itinerari i al mateix camí trobarem la font de Can Borni. És una font de gran broc, raja aigua en abundància tot l’any. Hi ha habilitats uns bancs de pedra modernistes que la flanquegen a ambdós costats, aquesta font conjuntament amb el viver, van ser dissenyades per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981). Tot plegat resulta ser un bon lloc per descansar una estona, i poder relaxar-se amb el sorolls tan especials que provoquen el gotegi continu d‘aigua. Aquesta font és troba pràcticament a pocs metres dels vivers de Can Borni. Hem finalitzat el recorregut i pels qui vulguin, recomanem visitar Can Borni. Per tornar ho podem fer per on hem vingut, o bé per la carretera de Vallvidrera que ha estat remodelada recentment, han fet una via de passejada bastant ample i que millora molt la mobilitat a peu per aquesta banda de la muntanya.

En Gabriel Campo Cunchillos marxa del Fabra, la casa dels seus pares, l’any 1929. Busca un pis al carrer del Camp i s’hi instal·la amb la seva dona i els seus fills. Tanmateix pujarà al Fabra diàriament, sempre en transport públic, per fer amb puntualitat l’observació meteorològica del matí i també els diumenges pels àpats familiars on es retrobava amb tota la família.

Història amb detalls

D’aquella època tenen bon record els fills d’en Gabriel, la Margarida i l’ Antonio Campo, que sortosament encara avui en dia ens poden explicar aquests fets tan entranyables; com quan pujaven fins a la font de la Llicorella (avui dia colgada entre terra i arbustos pendent de recuperar) a fer un berenar tot contemplant la ciutat, o l’afició fotogràfica del seu pare que ens ha permès retrobar les imatges que us mostrem en aquest article.
L’esclat de la Guerra Civil no va aturar l’activitat científica de l’ Observatori Fabra.
L’edifici va esdevenir en diverses ocasions un petit camp de refugiats per alguns dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències i la família Campo en va ser l’amfitriona d’aquella gent atemorida.
Per als nens dels Campo la terrassa de l’edifici era un mirador tristament privilegiat per contemplar el bombardeig de la ciutat, des de la seguretat de la distància. Aquella imatge els quedà per sempre gravada a la memòria.

Vincles d’ amistat
L’any 1948 mor Gabriel Campo Pérez, el primer conserge que va tenir l’ Observatori. Des d’aleshores el seu fill Santiago ocupà el seu lloc. Per aque
lla època la relació entre l’ Observatori Fabra i els mecànics del funicular del Tibidabo i del Tramvia blau era molt estreta. Sovint aquests col·laboraven
en les tasques de manteniment dels mecanismes del telescopi i la cúpula.
Els vincles d’amistat eren forts.
D’aquesta manera la filla d’en Santiago, la Maria, coneix en Domingo Vera, amb qui es va acabar casant. El matrimoni es queda a viure al Fabra, i el seu fill Joan Antoni, com la Maria mateix, també hi va néixer.

Reconegut a tot l’estat per les seves famoses píndoles per a la tos, amaga un inquiet personatge que va transformar per sempre la fisonomia de Collserola, fent del parc d’atraccions del Tibidabo la seva obra més característica , però no la única.

El Dr. Andreu i el cim del Tibidabo.

Salvador Andreu fou un eminent empresari de la burgesia catalana de finals de segle XIX i les primeries del segle XX.
A l’ any 1899 va ser quan va començar la seva relació amb la serra de Collserola, juntament amb un grup d’inversors va fundar la societat “ Tibidabo S.a.” . Varen adquirir la finca del frare Blanc propietat de la família Parés Cayrol, i amb altres finques més petites varen formar una mena d’urbanització residencial per a la burgesia Barcelonina al cim del Tibidabo.
A l’ any 1901 per tal de poder atreure als barcelonins a la muntanya, (en aquells temps que corrien era quasi tant com viatjar al pol sud o a l’ Àfrica), posen en funcionament el tramvia blau i el funicular del Tibidabo, que van ser les primeres atraccions de la muntanya. Més tard es va parcel·lar la finca i es veneren els lots, negoci força lucratiu per a la societat, i que va deixar com a testimoni autèntics monuments del modernisme a la serra i a la part alta de Barcelona, com són:
“la torre Ignacio Portabella”, ”la Casa Roviralta”, o “la Casa Fornells”, totes elles a l’avinguda tibidabo.
Va ser aleshores quan Salvador Andreu es va dedicar en cos i anima a multiplicar les atraccions del parc del Tibidabo, com l’atalaia o l’avió, símbols avui dia d’aquest parc d’atraccions, primer d’Espanya i un dels primers d’Europa a la seva època. Són un fidel testimoni de quan l’economia i la burgesia catalana eren el motor d’Espanya.

Hnos. Almansa patrocina personatges de Collserola
www.hnos-almansa.net