Hi ha una rondalla molt estesa i coneguda en la que un dels protagonistes és un eriçó pacient i credul que s’associa amb una rabosa barruda, “la rabosa i l’eriçó” (d’Antoni M.Alcover), si teniu oportunitat val la pena de llegir-la als menuts de la casa.

L’eriçó comú o europeu ( erinaceus europaeus) és un mamífer de l’ordre dels insectívors i pertany a la família dels erinacèids. Es considerat l’ insectívor més gran d’Europa, ja que la seva mida pot arribar fins als 30cm de llargada ( sense incloure la cua) i el seu pes està al voltant d’1kg. Aquesta espècie s’estén per quasi tota Europa.

Descripció

Aquest animal terrestre té un aspecte arrodonit i massís, el cap sense coll i amb el musell agut. Les seves orelles són curtes i arrodonides, d’ulls petits molt foscos. Té tot el cos a excepció del ventre recobert de pues o espines protectores d’1mm de gruix i una llargada d’uns 2,5 cm. El seu ventre està recobert de pèls llargs i molt aspres. Les seves potes són curtes, amb cinc dits amb urpes ben fortes. La seva cua també és curta. El seu color generalment és marronós clar, amb tonalitats fosques. Viuen entre 7 i 10 anys. Es una espècie que sol ser víctima moltes vegades d’atropellaments a les nostres carreteres, degut a que quan l’eriçó detecta un perill es contrau de forma que s’enrotlla sobre el seu cos formant una bola i estén les espines, quedant-se totalment immòbil. Un altre aspecte també molt important per la seva supervivència és la destrucció dels seus hàbitats, ja sigui per la utilització d’insecticides contra plagues forestals o agrícoles, o bé per consumir els insectes que han mort intoxicats. Hem de pensar que com altres insectívors, l’eriçó juga un paper molt important en el control biològic d’insectes, cargols, bavoses, cucs, sent una espècie molt beneficiosa pels nostres boscos. D’altra banda l’eriçó també ha d’anar en compte amb els seus depredadors naturals: guineus, gossos, teixons, àguiles . La seva dieta és molt variada, caça i menja insectes, rèptils i mamífers petits, ous i pollets d’ocells que nien al terra. Ho complementa amb la ingesta de glans, baies i d’altres fruits aprofitant la temporada en que més abunden.

Hàbitat i costums

Habita en fagedes, conreus, vores de bosc, jardins i parcs, brolles, bardissars. En terrenys amb una bona cobertura vegetal , en llocs no massa freds i humits, on la possibilitat de trobar aliment i la construcció dels seus niu de cria i el seus caus on es refugia durant l’ hivern (d’octubre a abril) estigui cobert. Aquest somni hivernal es pot veure interromput tan sols en dies assoleiats. Fora de l’època de repòs sol disposar de varis nius fets de fullaraca, herbes dels que canvia amb freqüència per tal de passar desapercebut entre els seus depredadors. L’eriçó és un animal solitari i molt actiu al crepuscle i durant la nit. Té un olfacte molt desenvolupat, és un bon caminador i neda molt bé. Té dos períodes de zel, depenent molt de les condicions climàtiques. La gestació dura unes quatre setmanes i mitja, amb ventrades (dues a l’any) de dues a deu cries. Aquestes neixen cegues, amb les espines encara toves i sota la pell, d’un color rosat. En néixer pesen uns 15 grams i mesuren de 6 a 9 cms. Les cries al cap de dues setmanes obren els ulls i són alletades al llarg de 20 o 30 dies. La maduresa sexual l’assoleixen al cap d’un any, tot just han superat el primer hivern.

Diuen que cada any l’oreneta arriba a les nostres terres tot just comença la primavera, sol arribar a l’abril o el maig. Hi ha qui pensa que la seva presencia és perquè potser ve un canvi de temps. D’altra banda la tradició considera que porta bona sort a la casa on fa el seu niu. La veritat és que aquest ocell viatger ens acompanyarà com cada any durant els mesos de bonança i ens dedicarà la seva dansa plena d’acrobàcies en cada un dels seus vols.

Hi ha cinc espècies d’orenetes que venen a criar a Catalunya: l’oreneta cuablanca, l’oreneta vulgar, l’oreneta cuarogenca, l’oreneta de ribera i el roquerol. Les orenetes sovint es poden confondre amb els falciots, que tot i no ser realment orenetes les seves costums són força similars. De fet a Catalunya trobem tres espècies de falciots: el falciot pàl•lid, el falciot negre i el ballester, que també venen a criar amb l’arribada del bon temps. Aquest cop però ens fixarem en les costums i característiques de l’oreneta cuablanca i de l’oreneta vulgar.

Trets característics

L’oreneta vulgar ( Hirundo rustica) es caracteritza pel seu cos estilitzat i per les seves ales i la seva cua llargues i punxegudes. Les plomes més externes de la seva cua són molt més llargues que les internes. De plomatge negre tirant a blavós, amb el front i la gola rogenca. De color clar en les parts inferiors i de color negre el seu bec i les seves potes. L’oreneta cuablanca ( Delichon urbica) a diferència de l’oreneta vulgar té la cua menys llarga i forcada. Destaquem com a tret inconfusible per a diferenciar-les el carpó de color blanc, fixem-nos en la part final de l’esquena on s’uneixen les plomes de la cua. El seu plomatge és de color negre blavós, sense cap taca rogenca al front i a la gola i amb plomes blanques a les potes i els dits dels peus.

Ocells gregaris

Les orenetes són ocells insectívors, grans devoradores de petits insectes voladors, mosques, mosquits i libèl•lules, la majoria caçats al vol. És per això que passen els mesos que aquí són freds al centre i sud d’Àfrica, on no els hi falta l’aliment per garantir la seva supervivència. Tanmateix són uns ocells gregaris, quan arriba l’hora de marxar a terres més càlides a finals d’estiu, milers d’orenetes es reuneixen preparant la migració. Sovint les veurem reposant sobre els cables elèctrics agrupades en grans bandades preparades per emprendre el seu llarg viatge. El comportament a l’hora de volar és molt similar en totes dues. L’oreneta vulgar passa la major part del temps a l’aire, sent capaç de volar a gran alçada o en vol rasant sobre l’aigua. L’oreneta cuablanca vola més alt, però amb menys rapidesa i sense fer vols directes. Quan es posen al terra, sobretot quan arriba l’hora de preparar el seu niu, i necessiten trobar materials, ja sigui palla, herba seca o fang, l’oreneta cuablanca camina amb més facilitat i s’ajuda elevant les ales. L’ oreneta vulgar en canvi en aquest aspecte és maldestre, donat que te les potes curtes i dèbils.

Pràctiques per fer els nius

Les dues orenetes construeixen el seu niu aprofitant les construccions humanes, tot i que l’oreneta vulgar prefereix ocupar les zones rurals, on troba amb més facilitat els materials per fer el seu niu. Així trobem que els nius de l’oreneta vulgar solen estar dins edificis o cases, en forma de bol i oberts per la part superior. Els nius de l’oreneta cuablanca els veurem sovint sota balcons i teulades, de forma que l’entrada sigui molt estreta tan sols per poder entrar i sortir. La seva posta és al voltant dels cinc ous aproximadament en totes dues. Els ous de l’oreneta vulgar són de color blanc amb petites taques grises o vermelloses, a diferència del color blanc lluent dels ous de l’oreneta cuablanca. Durant la incubació en el cas de l’oreneta cuablanca al llarg dels 14 dies tant el mascle com la femella s’alternaran i se’n faran càrrec indistintament. No és el cas de l’oreneta vulgar, aquest paper li correspon quasi totalment a la femella.