De ben segur que molts de nosaltres sabem part de la història d’aquest emblemàtic edifici construït a principis del segle XX. Pels qui no la conegueu heu de saber que un temps ençà fou conegut com a Hotel Ideal Pavilion, hotel de renom en una època en que la burgesia catalana mirava amb bons ulls tot allò que tenia aire estranger.

Fa un segle bona part de Collserola era un lloc ideal per construir hotels de categoria (citem l’hotel Panorama, l’hotel del Casino de l’Arrabassada, l’hotel Florida). Aquests oferien als seus clients unes excel.lents instal.lacions ubicades fora de la ciutat, en plena natura, amb unes vistes esplèndides, i on els aires frescos els permetien gaudir de jornades saludables.
Costa d’imaginar que donada l’època de la que parlem quasi bé estès millor comunicada que ara: la gent s’hi podia moure amb certa facilitat donat que ho podien fer amb el funicular, amb el mina-grot i amb el tramvia, l’actual tramvia blau. El propietari de l’Ideal, un important empresari que venia del món tèxtil, Don Pablo San Salvador, va fer d’aquell edifici un hotel que acolliria a la selecta burgesia catalana del moment. Per tal fi va rehabilitar les seves instal.lacions, el seu resultat va ser un edifici de quatre plantes que presumia de grans jardins i d’un important punt de trobada, una canxa de tennis, activitat en auge entre la societat benestant barcelonina.
Anys més tard (1929-1936) les seves nombroses habitacions acolliren una escola anomenada “La Selva”, fou un important internat religiós femení que fins i tot hi construiria una capella. Sigui com sigui aquest edifici va anar adaptant-se al seu temps i amb l’esclat de la guerra civil passaria a ser un orfenat, més tard acolliria un sanatori. Finalment fou tancat i deteriorant-se, fins que novament ressorgí per convertir-se en vivendes d’estiueig. Es va rehabilitar tot l’edifici, va desaparèixer el sostre de ceràmica, les grans finestres ovalades, els grans menjadors amb els seus “halls” de benvinguda per tenir l’aparença que avui dia ens mostra.
Avui dia l’Ideal Pavillon és un edifici on hi conviuen famílies.

Fins fa ben poc, quan un passava pel carrer de Júpiter nº 7 de Vallvidrera, era difícil no aturar-se un moment per veure l’edifici que ocupa la finca. Aquest pavelló modernista, de propietat privada i ara rehabilitat, és l’únic que queda del sanatori que Joan Rubió i Bellver va projectar a Can Rectoret, a Vallvidrera, el 1905.

Un somni trencat

A les acaballes del segle XIX, la manca de normes d’higiene i les condicions socioeconòmiqes (augment de la població, crisi del món rural…) van fer que algunes malalties, com el tifus i la tuberculosi, fossin la causa de un gran nombre de morts. Una de les mides més segures era l’aïllament dels malalts en llocs apartats a l’aire lliure. Per això, a Barcelona i les seves rodalies, es van projectar molts sanatoris a les muntanyes, com els del Tibidabo i el de Vallvidrera. El projecte va ser encarregat a Rubió i Bellver, un dels arquitectes més destacats de la generació final del modernisme. Malgrat que es van aixecar alguns edificis d’aquest complex sanitari, que no va arribar mai a funcionar com a tal, només resta el pavelló que s’havia de fer servir com a safareig i per a desinfecció. La resta va ser destruïda durant la guerra civil, però es coneix el seu aspecte perquè es disposa de força documentació del propi arquitecte, des de plànols fins a fotografies.

Renéixer

L’edifici, amb una superfície d’uns 250 metres quadrats més o menys, té dos nivells. Està constituït per una nau central circular, envoltada de vuit torres cilíndriques i d’una novena que una mica separada de la resta. Les cobertes són còniques i estan recobertes de trencadís, una tècnica de mosaic típica del modernisme. Abandonat durant molts anys, va patir una forta deterioració com a conseqüència de la manca de manteniment. Els Safareigs, com és també conegut pels veïns de la zona, forma part ara del patrimoni arquitectònic de Barcelona i, per tant, la seva reforma global ha estat fidel al projecte de Rubió i Bellver. El seu aspecte exterior no patirà canvis, la façana serà exacta a l’original, però l’interior serà condicionat per transformar el pavelló en un habitatge familiar. Molt aviat, al carrer de Saturn, als terrenys on hi havia l’edifici del sanatori, s’hi construirà un centre de barri d’uns 200 metres quadrats per a tallers i lloc de reunió dels veïns.

A l’ombra de Gaudí

El Districte de Sarrià-Sant Gervasi va retre homenatge a Mariano i Joan Rubió i Bellver, dues figures importants en el desenvolupament urbanístic de Barcelona, amb la inauguració de la plaça Germans Rubió i Bellver al costat de l’estació Peu del Funicular, al barri de Vallvidrera. Malgrat que tots dos eren arquitectes, Mariano va destacar com a periodista. Joan Rubió i Bellver desenvolupà la part més important de la seva obra a partir del 1900 i, al llarg de seva carrera, construí edificis molts notables, com les Cases Macari Golferichs, la Casa d’Isabel Pomar, el Frare Blanc, la Casa Manuel Dolcet, les esglésies de la Universitat Industrial i del Foment de Pietat, i el pont que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges.

Reconegut a tot l’estat per les seves famoses píndoles per a la tos, amaga un inquiet personatge que va transformar per sempre la fisonomia de Collserola, fent del parc d’atraccions del Tibidabo la seva obra més característica , però no la única.

El Dr. Andreu i el cim del Tibidabo.

Salvador Andreu fou un eminent empresari de la burgesia catalana de finals de segle XIX i les primeries del segle XX.
A l’ any 1899 va ser quan va començar la seva relació amb la serra de Collserola, juntament amb un grup d’inversors va fundar la societat “ Tibidabo S.a.” . Varen adquirir la finca del frare Blanc propietat de la família Parés Cayrol, i amb altres finques més petites varen formar una mena d’urbanització residencial per a la burgesia Barcelonina al cim del Tibidabo.
A l’ any 1901 per tal de poder atreure als barcelonins a la muntanya, (en aquells temps que corrien era quasi tant com viatjar al pol sud o a l’ Àfrica), posen en funcionament el tramvia blau i el funicular del Tibidabo, que van ser les primeres atraccions de la muntanya. Més tard es va parcel·lar la finca i es veneren els lots, negoci força lucratiu per a la societat, i que va deixar com a testimoni autèntics monuments del modernisme a la serra i a la part alta de Barcelona, com són:
“la torre Ignacio Portabella”, ”la Casa Roviralta”, o “la Casa Fornells”, totes elles a l’avinguda tibidabo.
Va ser aleshores quan Salvador Andreu es va dedicar en cos i anima a multiplicar les atraccions del parc del Tibidabo, com l’atalaia o l’avió, símbols avui dia d’aquest parc d’atraccions, primer d’Espanya i un dels primers d’Europa a la seva època. Són un fidel testimoni de quan l’economia i la burgesia catalana eren el motor d’Espanya.

Hnos. Almansa patrocina personatges de Collserola
www.hnos-almansa.net