Durant molt de temps les fonts varen ser una riquesa molt important per la vida quotidiana de les masies que omplien la serra de Collserola. Aleshores es treballaven els camps i la pagesia era força present a totes elles. Les fonts de vegades estaven prop dels masos i d’altres com en aquest cas estaven en els terrenys que pertanyien al propi mas. La font del Mas Sauró n’és un clar exemple. Aquesta font pertanyia fa molts anys a la masia que li dóna el nom. De Mas Sauró ja no en queda res, però en aquesta banda de muntanya hi ha un petit barri de Vallvidrera que també porta el seu nom, el barri de Can Sauró. El lloc on es troba és força ombrívol i com a conseqüència molt humit. Els esbarzers inunden el paisatge d’un color verd fosc, però alhora un xic brillant.

Com arribar?
Ens hem de situar al pantà de Vallvidrera, considerat una joia de l’enginyeria del segle XIX a Barcelona i construït per l’arquitecte Elies Rogent. Un cop estem al pantà hem d’agafar el camí de la dreta que està asfaltat i que passa davant mateix d’un antic bar-berenador i una casa de color groc que es diu Cal Tura. Al final d’aquest camí ens trobem la pista, ara ja de terra i hem d’agafar a mà dreta un corriol que puja cap a la muntanya. Després de caminar uns 100 metres aproximadament ens trobem una petita bassa que hi ha al costat d’un canyissar. Hem d’agafar el camí de la dreta que continua i pujar per unes escales de pedra d’una antiga construcció, i al final a la llera del riu en una zona molt emboscada la trobarem.

De formes ben senzilles….

És una construcció de totxo arrebossat. El seu frontal és acabat amb rajoles de ceràmica blanques. En el seu interior hi és el broc petit i una pica molt antiga de pedra circular ran de terra. Ambdós costats de la font hi ha seients rectangulars. De vegades raja aigua, tot i que molta es perd sota terra i molts porcs senglars van per refrescar-se, raó per la qual sovint el terra dels voltants està molt revoltat.

Tex i fotografies: Dani Alvarez

Esperit aventurer, ganes de passar-ho bé, i un Gps és tot el necessari per començar la recerca del tresor, parlem del “geocaching” i a Collserola en trobem una bona pila de tresors amagats.

Qué és el geocaching?

El dia 1 de maig del 2000 l’administració Clinton va suprimir la degradació de la senyal select availability (GPS), dos dies desprès una persona de Portland (Oregon) per celebrar aquest fet va amagar uns objectes dins d’una capsa amb unes coordenades exactes de la seva ubicació, el dia 6 de maig dues persones ja l’havien trobat e inclòs una d’elles s’havia registrat en el llibre de visites del tresor. En Mike Teague va ser el primer en trobar el tresor i va decidir crear una web-site per documentar tots els tresors amagats.
Al juliol d’aquell mateix any en Jeremy Irish va trobar el web-site d’en Mike i el seu primer tresor a les afores de Seattle, Washington. Veient l’enorme potencial del joc, en Jeremy Irish es va posar en contacte amb en Mike presentant-li un nou disseny web on es podia registrar on line i fer d’una manera fàcil l’actualització dels tresors i els registres dels buscadors, aquest nou web site s’anomenaria geocaching.

Creixement Exponencial

Des d’aquell primer tresor amagat ja han passat nou anys i el creixement del geocaching ha sigut un èxit sense precedents. A l’actualitat trobem més de 367.000 tresors amagats distribuïts en 222 països. La combinació de recerca i d’aventura ha fet del geocaching un joc per a totes les edats. La seva pàgina oficial és www.geocaching.com amb anglès o bé www.geocaching-hispano.com si ho preferiu en espanyol, només teniu que registrar-vos i començar la recerca del tresor.

Molt més que un joc

Quasi bé tots els tresors tenen una història, unes de ben certes que ens permetran aprendre i descobrir mentre estem buscant el tresor, i d’altres potser fàbules o contes que faran volar la nostra imaginació més enllà d’on ens trobem. El que és ben cert és que practicant geocaching la diversió està assegurada. Tanmateix des de la seva pàgina web fan un reclam a tots els “geocachers” (buscadors de tresors) mitjançant la campanya “Tesoros sí Basura no”. La intenció és ben clara, recollir tota la brutícia trobada al bosc alhora que es busca el tresor, una bona opció per col·laborar a mantindre els boscos una mica més nets. Podem enviar les fotografies que fem durant el nostre trajecte per publicar-les al seu àlbum fotogràfic, així deixarem constància de la nostra neteja.

A Collserola també hi són presents

Catalunya amb 514 tresors amagats es la regió amb més tresors amagats de tota la península, i Collserola no és una excepció. A l’ actualitat hem comptabilitzat 18 tresors amagats a la nostra muntanya, us citem uns quants per si us animeu.

.Collserola Pedrera dels Ocells
.La Cascada de Collserola
.Collserola Turó d’en Cors
.Font de la Budellera
.La Riera de Can Coll
.Casino de l’Arrabassada
.La granota del Pantà de Vallvidrera
.El Cocodril de Can Borrell
.Collserola Castell Fortí
.Puig Madrona

El mascle de la libèl·lula imposa els seus drets sobre un territori proper a l’ aigua, i ho defensa feroçment de tots els seus rivals. Quan arriba la femella, el mascle modifica el seu estil de vol. Així, realitza una exhibició per a cortejar a la seva companya. Després, la femella arqueja el seu abdomen cap a endavant per a reunir els seus òrgans sexuals i es produeix la fertilització.

Els Anisòpters:

Els anisòpters (Anisòptera, del grec “anisos “”desigual” i pteros, “ales”).
Es coneixen amb el nom comú de libèl·lules, encara que aquest terme,es sol utilitzar
també en un sentit més ampli per a designar a tots els odonats (del grec odontos, “dent”).
Són un ordre d’insectes amb unes 5.500 espècies actuals, que inclou formes tan conegudes com les libèl·lules i els cavallets del diable. Els adults mostren un aspecte molt característic, amb un cap més ample que la resta del cos, un abdomen llarg i prim i quatre ales membranoses transparents. Viuen associats a ambients aquàtics, que són necessaris per al desenvolupament de les seves nimfes. Els odonats, juntament amb els efemeròpters, formaven l’ antic grup dels paleòpters, caracteritzats per no poder plegar les ales sobre l’ abdomen.

Un gran depredador

El cicle de vida de les libèl·lules, des de la fase d’ou fins a la mort en edat adulta, és d’entre sis mesos i fins a sis o set anys. En ocasions, les femelles posen ous entre les petites esquerdes del fang o la molsa. Passen la major part de la seva vida com larves sota l’aigua respirant a través d’ agalles, Les larves són uns depredadors feroços, els quals, mitjançant la màscara, (braç retràctil) que tenen sota la boca, cacen altres animals: capgrossos, peixos i fins i tot altres larves de libèl·lula. En la fase adulta (voladora), les espècies majors poden arribar a viure fins a quatre mesos.
El cos fràgil i les ales llargues i primes fan de la libèl·lula un dels insectes més veloços. A diferència de la majoria dels insectes, aquestes baten les seves ales anteriors i posteriors de manera alternada per a controlar millor el vol. Posseeixen una vista excel·lent, gràcies a la peculiar estructura dels seus ulls: al voltant de 30.000 facetes amatents de tal forma que li permeten aproximadament 360º de camp visual. Aquests ulls, en general, s’ajunten en la part posterior del cap i li permeten veure a la seva presa des d’una distància de fins a 12m. La libèl·lula no pot caminar per la posició frontal de les potes, però la forma de “canastra” d’ aquestes, li permet atrapar a la seva presa.
S’ha descobert recentment que les libèl·lules empren la il·lusió òptica per a aguaitar a altres insectes que envaeixen el seu territori. Es poden moure de tal forma,que es projecten a si mateixes com un objecte estàtic mentre ataquen amb rapidesa a les seves víctimes. Aquests descobriments il·lustren per primera vegada,com utilitzen tècniques complexes de camuflatge durant l’atac aeri.

Foto del Bernat Pescaire

Recentment ha aparegut un exemplar de bernat pescaire (Ardea Cinerea) al pantà de Vallvidrera. Però aquest, no es un nouvingut, si no un vell conegut dels habitants de la serra i les seves rodalies, ja que sembla ser, que procedeix de la colònia ubicada al Parc zoològic de Barcelona des de l’ any 1971.

Bernat pescaire (Ardea Cinerea)

El bernat pescaire viu en diferents ambients, sempre aquàtics, alimentant-se fonamentalment de peixos, amfibis i crustacis, sense descartar petits rèptils i rosegadors, tot i que aquests no siguin els preferits de la seva dieta alimentària.
Es un au d’uns 90cm d’alçada aproximadament, no sol pesar més de 2kg. Això fa que sigui un au tremendament àgil i rapida, d’ aquí que hagi estat vista en tant contades ocasions a Collserola. Sol nidar en grans arbres, propers a zones humides ,al voltant de mitjans del mes de març. La seva posta és de tres a cinc ous per nidificació, i es atesa pels dos progenitors de forma indistinta.
El Ministeri de medi ambient español en el seu “Catálogo nacional de especies amnazadas” la cita com a :“categoría de interés especial” ,però aquesta espècie ens ha demostrat un gran poder d’ adaptació. Tenint un exemple a la colònia permanent al Parc Zoològic de Barcelona, sent aquesta un dels pocs referents europeus de nidificació en casc urbà.

El bernat del pantà

Al pantà de Vallvidrera tenim un exemplar solitari de Bernat Pescaire. Amb la seva discreta presencia a les nostres aigües, ens ha fet pensar que era un nou vingut a Collserola, però aquest exemplar ja fa temps que volta per la nostre de la Ciutadella, fins el parc del Turo Park, indret on es va poder veure a l’abril del 2007.
Es diu que s’ha vist al pantà de Can Borrell, i al centre comercial de Sant Cugat (Eroski). Però el que resulta més curiós, és que es creu que sempre és el mateix exemplar ..

El seu Futur

Ens crida l’atenció, que des de la seva inclusió al catàleg d’espècies amenaçades a l’any 1990, l’evolució d’aquesta espècie i el seu entorn a Barcelona i rodalies, ha canviat molt i ens ha omplert d’esperança. Donades les diferents actuacions per a la conservació de les zones humides i les rieres, s’ha ampliat les seves possibles zones de distribució. D’ altre banda l’ incursió de peixos foranies, que en molts casos tant mal fan a la fauna autòctona, també ha estat un benefici per aquesta espècie.
El futur del solitari bernat pescador del pantà de Vallvidrera és incert, ja que com a mínim hauria de tenir una parella per tal de poder nidificar. Però mentre això no passi, els pocs afortunats que l’ hem pogut veure, ens quedem amb la satisfacció d’ observar el seu vol amb el coll replegat entre les seves grans i flexionades ales, pensant potser cap a on decideix descendir per aconseguir la seva presa amb el seu enorme bec.

Text: Gabriel
Fotos cedides per Ferran Oller