La font d’aquest mes de Novembre podríem dir que és una de les més boniques de Collserola, fixem-nos en la seva construcció senzilla de pedra,ara ja desgastada pel pas inevitable dels anys. Està formada per un frontal que li dóna forma i una petita bassa treballada que descansa damunt una plataforma de ciment construïda als anys 70. Actualment el tub veurem que està trencat, però pel seu broc normalment brolla una gran quantitat d’aigua. La trobarem en un lloc de la serra mig ombrívol i mig solejat. Ben endinsada en el bosc que travessa el torrent de Vilana i que comença al capdamunt del Passeig de les Aigües ( si mirem a dalt de la muntanya el veurem ).

Les fontades

Fa anys hi havia bancs pel descans de qui s’apropava i va ser l’escenari habitual de moltes fontades. Heu de saber que aquesta tradició era molt estesa a moltes fonts de Collserola. Era el dia en que la gent aprofitava la jornada de festa per passar una estona a la muntanya i berenaven tots plegats al voltant d’una font. Uns metres més amunt podem veure la mina ,avui mig enrunada i sense porta. Per arribar-hi sortirem per l’estació dels ferrocarrils de la Generalitat de Peu del Funicular. Una vegada allà agafarem el carrer del Bosc i el camí de Vallvidrera i el continuarem fins arribar a una pista de terra (carrer Sant Pere Claver) que ja s’endinsa en el Parc de Collserola. Uns 800 metres més amunt trobarem un corriol que surt del camí a mà dreta ple de retames, pins i algun garrofer, aquest ens portarà a la font. Ara ja si podem gaudir d´ aquest lloc tranquil i apartat del soroll de la gran Barcelona.

Text i fotos: Dany Alvarez

Fins farà pocs anys el coneixement de la ciutadania de la serra de Collserola era bastant minsa, només calia preguntar als diferents visitants per descobrir que aquests només coneixien la Collserola que els hi era més propera. Així dons els barcelonins eren autèntics experts en la carretera de les Aigües i rodalies, però quan se’ls mencionava per la Torre Negra, la Rierada o l’ermita de la Salut del Papiol, res de res. El cas era el mateix amb el veïns de Sant Cugat, o de Cerdanyola, per citar dos localitats. I a excepció d’uns quants apassionats la resta gaudia en certes ocasions per anar-hi amb els nens a la vora de casa quan no es tenia res millor a fer. O bé com l’horta del pati del darrera de casa, però tot això està canviant: el treball de divulgació, millora i protecció dels diferents espais, tant com la participació activa de la ciutadania, ens mostra un parc viu, i que en les seves reduïdes dimensions gaudeix d’una gran riquesa, tant climàtica, faunística o vegetal, restes arqueològiques com el poblat ibèric de Can Oliver habitat des del 550 A.C fins l’ any 50 D.C, la pedra dels sacrificis o restes més recents com el gran Casino de l’ Arrabassada. També trobem ermites i parròquies, unes més amagades que d’altres, inclòs els més inquiets descobriran que Santa Creu de l’Olorda va ser municipi independent fins al 1916.
La riquesa gastronòmica és un altre plat fort a la serra, on poder gaudir de bona teca ben a prop de les millors excursions e itineraris. Tot plegat fa de Collserola un parc diferent i al mateix temps un repte, amb una gran densitat de població i de visitants, envoltat de quasi 3.000.000 milions de persones. Aconseguir la preservació d’aquest espai per al gaudi de totes les generacions futures és un esforç de tots.

Visc a Collserola.
Visc al Parc Natural.

.
Aquest passat mes de Desembre ja us varem avançar en la nostra secció
d’ Informació del Parc de Collserola, un itinerari geològic guiat pel Consorci. Donçs bé, ens ha semblat interessant poder realitzar aquest mateix recorregut, inclós a la seva nova publicació “ Guia de Geologia de Collserola”, però en aquest cas sent nosaltres mateixos els que observem els detalls de les roques que trobarem al llarg de la passejada.

Aprofitarem la ocasió que ens brinden, i farem una passejada al voltant del Mirador d’ en Cors i del Passeig de les Aigües, per observar sobre el terreny, les transformacions que les roques de Collserola van experimentar pels efectes de la intrusió d’ un glop de magma fa uns 300 milions
d’ anys. Aquesta glopada de roca fosa, en refredar-se va donar lloc a una roca molt coneguda per tots: el granit. Anirem descobrint diferents mostres de roques ígnies i de roques metamòrfiques.
Tot seguit, a la plana dreta us citem un exemple en el que observareu l’ efecte de la citada transformació, i on veure de forma més clara el granit existent a la serra.

Al Passeig de les Aigües, a mig recorregut entre el torrent de l’ Infern i el carrer de la Llisa, trobem una antiga pedrera de granit, d’ uns trenta metres de llargada i deu metres d’ altura. El granit està força alterat i fruit d’ aquesta alteració tenim el sauló present a la zona. A la paret nord d’ aquesta pedrera i limitant amb el camí es pot veure el granit fresc i observar-ne la mineralogia: està format per quars, feldspat i mica. El quars és arrodonit, de transparent a grisós i amb lluïssor vïtria. El feldspat varia de color al seu interior; això és un reflex de la seva composició química variable. La mica és lluent i té color negre, la qual cosa indica que es tracta d’ una biotita. La mida d’ aquests minerals és semblant i oscil·la entre dos i quatre mil·límetres.

Les roques que afloren al llarg del vessant barceloní de Collserola, han estat històricament emprades en els edificis i les construccions agrícoles de la zona. La roca més explotada ha estat el granit, un material que destacava per la seva qualitat i per permetre l’ obtenció de llambordes. El seu aprofitament ha comportat la presència de grans pedreres a tot el frontal de Barcelona, les quals foren intensament explotades en el decurs de la década dels anys 1920 per la societat anònima Sant Pere Màrtir. Anys abans, darrere del monestir de Pedralbes, funcionavala pedrera d’ Eusebi Güell i Bacigalupi, la família del qual tenia diverses torres a Collerola. Els negocis d’ aquest empresari català, conegut per ser el principal mecenes d’ Antoni Gaudí i per ser l’ introductor del ciment pòrtland a Catalunya, estaven també molt vinculats amb l’ explotació de roques per a la construcció.