L’estepa blanca (cistus albidus) o “Jara estepa” en castellà, és un arbust de fulla perenne de la família de les cistàcies. És molt comú en els boscos mediterranis, i potser és l’estepa més estesa als Països Catalans. És una planta de la qual existeixen nombroses varietats.

Hàbitat

Creix en brolles i matollars que corresponen a la fase regressiva dels alzinars i altres boscos mediterranis. Prefereix sòls calcaris, tot i que també la trobarem en sòls neutres i en sòls àcids. És un arbust molt resistent que suporta bé les gelades no gaire fortes o les èpoques de sèquia. Precisament és aquesta la raó per la que cada cop es cultivi sovint com a planta ornamental. És una espècie forta que es caracteritza per la seva adaptació en molts tipus de sòls i amb unes flors d’atractiva vistositat cromàtica.

Característiques

Les seves fulles ovades i toves, són d’un color verd grisenc, cobertes per pèls blancs que al tocar-les ens recorden al vellut. L’estepa blanca deu al seu nom “albidus” (blanquinós en llatí) a l’aspecte cromàtic de les seves fulles sèssils (el terme sèssil se sol utilitzar en botànica per a expressar la falta d’ un òrgan que serveixi de peu o suport). Les seves flors de color rosa o morat són grans i vistoses, amb cinc pètals un xic arrugats i nombrosos estams grocs. Es coneix una varietat d’estepa blanca que té les seves flors blanques (estepa borrera, esteperola). Floreixen entre la primavera i l’estiu (d’abril a juny).

Aquesta planta és una de les úniques que alegren el bosc a l’ hivern amb el color vermell de les seves baies. És precisament per aquest detall, que s’ha emprat com a ornament nadalenc, heu de saber que en els darrers anys a Catalunya, especialment en parcs naturals, aquesta espècie està protegida. Si sortim a fer un vol per Collserola de ben segur que el trobarem a l’ombra d’alguna alzina i no ens costarà gens d’identificar-lo!!.

Ruscus aculeatus

El galzeran és un petit arbust perennifoli que assoleix de 30 a 80cm d’alçada. De la família de les Ruscàcies, i poc o molt parenta de l’esparreguera, presenta dos tipus de tiges: una de llisa i arrodonida i l’altre de forma ovada. Així doncs observarem que presenta una mena de fulles ovades i acabades en punta rígida i punxant. Però aquestes no són les seves fulles reals, s’anomenen cladodis. Les seves fulles de veritat són molt petites, minúscules i apareixen a l’axil•la dels cladodis, però cauen aviat, és per aquest motiu que normalment passen desapercebudes. Tota la planta és fotosintètica, excepte les fulles veritables.

Floreix a la primavera

El galzeran és una planta dioica, en unes plantes apareixen les flors masculines i en d’altres peus les femenines. Al centre de les falses fulles apareixen les flors, petites i d’un color verd blavós. A la tardor i a l’ hivern, a les plantes femenines apareix el seu fruit en forma de baia de color vermell, destaca sobre el verd fosc de la planta. Aquests fruits se’ls mengen animalons del bosc que ajuden en la seva disseminació mitjançant les seves deposicions, aquesta acció es denomina endozoocora.

L’ Alzina surera és un arbre de mida mitjana, les seves fulles perennes, són d’un color verd intens més clares al envers i de forma dentada. El seu fruit és l’aglà, amb una mida de 2 a 3 cm, de sabor amarg i sense cap valor culinari. Afegir però que són fonamentals en la dieta alimentària d’alguns animals que composen la fauna que habita a Collserola, com per exemple els porcs senglars. Solen viure entre 250 i 300 anys, tot i que es poden veure exemplars de vora 500 anys. Aquest tipus d’ alzina és molt valorada per la seva escorça, el seu moment òptim arriba per la recol•lecció a partir dels 50 anys, el seu poder regenerador permet recollir-la cada 9-10 anys.

El suro

La seva escorça és molt gruixuda, important sobretot per la producció de taps. La seva mida però condiciona la seva recol•lecció, ja que la mesura d’un tap és d’uns 24mm aproximadament, aleshores el millor moment és quan l’escorça arriba als 30mm. Els taps de suro només representen el 15% del seu ús, però representen el 80% del volum del negoci del suro. El bosc més gran d’alzines sureres es troba al Marroc, concretament al massís de Memora, amb més de 130.000 hectàrees. A Catalunya el veurem amb més abundància a les províncies de Girona.