El pregonar que cridava per les cantonades dels carrers dels pobles, cap al tard o al
vespre, era un costum útil, encara que avui pot semblar pintoresc. Abans, per avisar,
notificar o demanar-ne tot tipus d’esdeveniments i coses al veïnat, calia fer-ho així:
mitjançant el pregó.
El pregoner era un personatge que anunciava als vilatans que s’havia d’anar a pagar la contribució o altres impostos a la Casa de la Vila; també era feina seva –quan algú havia perdut algun cap de bestiar o eina de treball- anunciar el fet, tot fent-lo públic també, quan a la Vila arribava algun marxant ambulant de pas pel poble o, simplement per pregonar que l’endemà es vendria peix fresc a la plaça o qualsevol d’altra cosa.
Si el pregoner era l’agutzil del poble no rebia cap extra de l’Ajuntament, però si la
crida era d’un particular, evidentment calia donar-li la seva part. A molts pobles d’arreu de l’Estat encara es fan pregons, però ja de manera mecanitzada, tot instal·lant un altaveu dalt dels campanars o edificis alts.

Ja fa temps….

A l’època en què funcionava el pregoner, el toc de cornetí se sentia de lluny i, fins i tot, es podia entendre allò que cridaven des d’una punta del carrer –i no era perquè els pregoners cridessin molt, sinó perquè, al poble, hi havia molts menys sorolls que avui en dia, és clar.
Avui en dia, a moltes poblacions catalanes encara es fa homenatge del pregoner quan, en Festa Major, s’escull un vailet perquè representi la figura d’aquest curiós però important ofici desaparegut.