En els segles XVI i XVII, les circumstàncies econòmiques, polítiques i socials feren esclatar el fenomen del bandolerisme. Cal distingir però, entre el que volia resoldre conflictes entre famílies aristocràtiques, i el popular, nascut de la misèria i la marginació. En aquella època, la serra de Collserola és el teló de fons de la ciutat de Barcelona i, per tant, zona de refugi per aquells que volen atacar les planes circumdants i sobretot els traginers, pagesos particulars que van i venen de la capital catalana.

Els llibres parroquials de Sant Cugat del Vallès registren 36 morts violentes entre els anys 1573 i 1625, la major part d’elles de viatgers que travessaven la serra per raons del seu ofici. Hi ha, per exemple, un notari, un prevere, tres sastres, un corder, i sobretot mossos i criats. Però també foren assaltades algunes masies de muntanya, com és el cas de can Gordi, o de la plana del Vallès, can Vulpelleres, can Calders, can Fatjó de Ferrussons.
L’armament dels bandolers era divers. Abundaven les armes de foc. Així per exemple en l’assalt a can Gordi, portaven un arcabús. També hi ha cites que fan constar mort per escopetada, però el més usual és que es registri com a causa de la mort “un tir (o més d’un) de pedrenyal”, és a dir, de pistola. En una d’aquests cites, es parla d’un tret de “gropeta” o pistola que es portava penjada de la sella del cavall. No hi manquen, tampoc, els morts de punyalades o coltellades, ja fos per evitar descobrir la posició, ja per manca de recursos per comprar una arma millor. Fins i tot el forner de Sant Medir fou occit d’un cop de garrot i el 1633 i el 1642 trobem dos morts de “pedrades”.
El bandolerisme reapareix al segle XIX, com a conseqüència de les guerres carlines que generen grups irregulars i que sovint assalten masies o esdevenen lladres de camí ral en anys de pau. Quan s’inaugura la carretera de Gràcia a Sant Cugat, l’any 1877, una de les primeres mesures que cal prendre és ubicar una garita de mossos d’esquadra a l’Arrabassada, per protegir als viatgers, els quals ben sovint organitzen caravanes per a poder fer-hi front.

Text: Dòmenec Miquel (Historiador)

A vegades la serra de Collserola ens pot sorprendre amb joies amagades com la capella de la que aquest mes de Desembre parlarem i de la seva llegenda. Aquesta llegenda diu així:. Mort el seu pare Benet, en Marià Jaume Veleta va continuar l’ofici d’apotecari desplaçant-se en el seu cavall pels diferents pobles per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar-los, degudament tractats.
En un dels seus viatges que va realitzar cap a Barcelona va succeir una cosa misteriosa; el seu cavall sortint de Sant Cugat en lloc d’anar pel torrent de LLaceres va agafar un altre camí sense obeir les seves ordres. L’animal es va aturar, va esbufegar, va bramar i gratar a terra amb la pota davantera i va mirar fixament uns matolls que hi havia a terra.
Tot desconcertat en Jaume va baixar i va veure que darrera d’aquells matolls hi havia un crucifix.
Va decidir deixar-lo, però tot seguit va avisar a l’abat de Sant Cugat que va decidir portar-lo a l’església. Les veus de la troballa varen córrer per tot el poble i tothom va voler ajudar. Però vet aquí que el crucifix es va tornar tan pesat que no es podia quasi moure i varen creure que allà és on es volia quedar, així que van decidir construir una ermita en el mateix punt.

La festa d‘ inauguració va tenir lloc un diumenge a la tarda del dos de maig de l’any 1745 amb tota la gent i religiosos del poble.
És una ermita de planta rectangular (4X6), amb un petit porxo que serveix d’aixopluc pels qui van a visitar-la.
Té una campana i a dalt una creu i al costat dret de la paret una inscripció. Fou restaurada a l’any 1999 donant-li l’aspecte del color ocre actual.
Destaquen les pintures murals fetes per en Josep Grau Garriga a l’any 1956 i la rajoleta feta a l’any 1953 amb uns versos que diuen així: Els seus goigs foren publicats a l’any 1918. S’ aixeca al peu de l’antic camí de Barcelona (crta Rabassada ), on hi havia la Creu de LLaceres en terrenys de la dona d’en Jaume Veleta, al terme de Sant Cugat del Vallès, al final del nucli urbà de la població.