La masia que ens ocupa aquest mes de Desembre és una de les més antigues de Collserola, que li ha donat nom a un torrent proper, el torrent de Can Ribes. Com quasi bé totes les masies ha deixat enrere la pagesia. Desprès de patir l’abandó va ser adquirida fa uns anys per uns nous propietaris que la restauraren mantenint-se fidels a la masia original fins l’estat actual de conservació, el qual bé mereix una visita.

El mas de Can Ribes està situat a la vessant de Molins de Rei, sortint des de Santa Creu d’Olorda pel camí antic de Molins de Rei i ben just a meitat de camí a la banda dreta trobarem aquest mas, a l’actualitat molt ben conservat. Masia de dues plantes amb teulada a dues vessants. Gaudeix d’un ampli pati d’accés, és una constància en les masies catalanes i molt present a Collserola. Situats al vell mig del pati veurem que a la banda dreta hi ha un altre construcció on anys enrere vivien els masovers i on actualment hi viuen els propietaris del mas. A la façana de la masia apreciarem un rellotge solar, i un banc de pedra acompanyat per dos portes d’accés a l’interior. La porta de la dreta ens durà al lloc que era antigament el celler, mentre que la de l’esquerra en portarà a l’ interior de la masia. Un cop estem dins a mà esquerra trobarem un menjador amb braser i l’accés a la cuina. A la dreta hi ha una petita sala i al fons del passadís d’entrada les escales que ens duran al pis superior on hi ha les habitacions.

Els seus orígens

Les primeres dades que es tenen constància de la masia de Can Ribes són del segle XIV, concretament a l’any 1329. Aleshores el mas pertanyia a Bernat Rubió. Anys més tard va passar a mans dels Riba, propietaris que li donarien el nom a la masia. Sabem que els Riba són al mas des de les primeries del segle XIV, ja que sabem que en Pere Riba va contribuir en la millora de la parròquia de Santa Creu d’Olorda. Els Riba varen mantenir el mas durant anys. Més tard ja al segle XVII, la masia es va anomenar casa d’en Ribes de les Heures, aleshores els seus propietaris eren els Estella-Ribas, en casar-se la pubilla del mas la Margarida Ribas amb Josep Estella. Amb la dissolució del municipi de Santa Creu d’Olorda l’any 1916 el mas va passar a pertànyer al terme de Molins de Rei fins a l’actualitat.

Els actuals propietaris, el Manuel i la Montse, ens van convidar a entrar al mas per poder visitar-lo. Dins els seus plans hi ha la intenció d’obrir un restaurant a la masia en un parell de mesos, pel que han habilitat una zones per tal fi. Així doncs d’aquí poc temps qui vulgui visitar la masia també tindrà la possibilitat de gaudir d’un bon àpat.

La masia que ens ocupa aquest mes de Setembre potser va ser unes de les últimes en abandonar la vida de pagès.

Fins farà pocs anys els visitants que s’apropaven al mas podien remuntar-se en el temps quan tota la muntanya bullia d’activitat al camp, apropar-se era poder gaudir dels seus camps conreats, els fruiters enfilats i carregats de fruits, aviram, gossos, tractors, eines i gent treballant la terra. Però la modernitat ens engull i aquella forma de vida ja no és rentable, ni productiva, és per això que a l’any 2005 la masoveria com a tal va haver de tancar les seves portes. Una mica desprès va ser adquirida per un nou propietari, la família Pons, els quals van decidir tornar a omplir de vida la masia, intentant respectar i poder continuar una petita part d’allò que representava. Actualment la masia està sent reformada amb la màxima fidelitat a l’original. Els camps tornen a lluir una estora d’un color verd llampant, en aquests moments estan plantats d’alfals, destinat pel cavalls, ja que la família Pons en tenen un bon nombre, degut probablement a la seva passió per l’aplec dels tres tombs. La importància d’aquestes masies de pagès a Collserola encara es pot apreciar en la vegetació per la manca de sotabosc. Espècies com la geneta i el toixó, així com molts ocells necessiten d’un hàbitat net de sotabosc preferint per fer els seus caus o nius en zones properes a camps de conreus o en boscos vells.

Can Rabella: la masia

És una masia amb la típica construcció de planta i pis molt abundant a la serra de Collserola. La teulada dona pas a dos vessants i una gran porta central d’ accés a la masia. Predomina el seu pati central ben just enfront, i ambdós costats de la porta d’entrada hi trobarem dos bancs de pedra per jeure a l’hora de la fresca. Si enlairem la vista una mica més enllà ,sobre els nostres caps veurem un rellotge solar a l’esquerra de la porta i una petita construcció amb una majòlica de la mare de Déu de Montserrat a la banda dreta. Antigament la masia pertanyia a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, més tard al 1868 va passar a la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra, i finalment a l’any 1916 amb la dissolució del municipi de Santa creu d’Olorda aquesta masia va passar a formar part de Molins de Rei.

Els Rabella

Les primeres dades que trobem dels Rabella a la serra de Collserola daten del 1325 en un document arran d’una ofrena d’oli a l’església de Sant Bartomeu on apareix l’Antoni Rabella. Els Rabella agafen la titularitat de la masia al 1648 en la venda feta a favor seu pel reverend Jaume Janer, així doncs sabem de la seva titularitat al segle XVII. Tot i això és molt probable que hi habitessin molt abans amb règim de masoveria, ja que com hem esmentat la presència dels Rabella a la contrada de Sant Bartomeu es remunta al segle XIV.

Uns dels vestigis potser més antics del pas de l’home per Collserola, és a la cova de l’or datat del neolític antic, uns 6000 anys aC.

La llegenda

Aquesta petita cova està envoltada de misteris i llegendes, la més coneguda i que li dóna nom ens explica que Anníbal va explotar en aquest lloc, una rica mina d’or, amb set boques d’entrada i diverses galeries que la comunicaven, i una gran plaça central a l’interior de la cova. També existeix un altre llegenda que ens diu que un fabulós i gegantí drac atemoria a petits i grans per tota la contrada. Aquest s’amagava a la cova de l’or i quan sortia en les nits de tempestes i sense lluna feia la por entre tots els habitants de la serra.

La cova

Aquesta cova està situada a la vessant sud de la muntanya, es troba dins dels terrenys que explota l’empresa Valenciana de Cementos Portland S.A., més coneguda popularment com la “sanson “. Un cop acabi la concessió administrativa l’empresa ha promès adequar el millor possible la muntanya. L’entrada a la cova està situada aproximadament a un metre del nivell de terra i té una cavitat d’un metre d’alt per uns vuitanta d’ample, la seva orientació en nord-est i amb una llargada de vint-i-cinc metres. Pels qui vulgueu saber més trobareu un apunt al catàleg espeleològic de Catalunya amb la referència B-02-01-01 cota 375, massís de Santa Creu d’Olorda.

Els seus habitants

Com ja hem esmentat abans la cova va ser habitada de manera continuada des de fa uns 6000 anys abans de crist fins pràcticament a l’edat de ferro, quan l’home ja va abandonar la vida a les coves definitivament. L’any 1953 el senyor Enric Madorell, que posteriorment esdevindria director del museu de Molins de Rei encara inexistent a l’època, va dirigir una expedició per explorar la cova. Al fons d’una petita escletxa varen trobar el que va resultar ser un vas de ceràmica de l’època neolítica, així com ganivets de sílex i diversos estris d’os. Exploracions posteriors han permès recuperar grans quantitats d’estris i confirmar així la continuïtat de l’ocupació de la cova fins l’edat de ferro. Una de les exploracions més importants va ser a l’any 1979, impulsada aquest cop pel museu de Molins de Rei i dirigida per l’arqueòleg Oriol Granados. Com és natural la major exposició d’estris trobats a la cova de l’or la podrem veure al museu de Molins de Rei.

Fins farà pocs anys el coneixement de la ciutadania de la serra de Collserola era bastant minsa, només calia preguntar als diferents visitants per descobrir que aquests només coneixien la Collserola que els hi era més propera. Així dons els barcelonins eren autèntics experts en la carretera de les Aigües i rodalies, però quan se’ls mencionava per la Torre Negra, la Rierada o l’ermita de la Salut del Papiol, res de res. El cas era el mateix amb el veïns de Sant Cugat, o de Cerdanyola, per citar dos localitats. I a excepció d’uns quants apassionats la resta gaudia en certes ocasions per anar-hi amb els nens a la vora de casa quan no es tenia res millor a fer. O bé com l’horta del pati del darrera de casa, però tot això està canviant: el treball de divulgació, millora i protecció dels diferents espais, tant com la participació activa de la ciutadania, ens mostra un parc viu, i que en les seves reduïdes dimensions gaudeix d’una gran riquesa, tant climàtica, faunística o vegetal, restes arqueològiques com el poblat ibèric de Can Oliver habitat des del 550 A.C fins l’ any 50 D.C, la pedra dels sacrificis o restes més recents com el gran Casino de l’ Arrabassada. També trobem ermites i parròquies, unes més amagades que d’altres, inclòs els més inquiets descobriran que Santa Creu de l’Olorda va ser municipi independent fins al 1916.
La riquesa gastronòmica és un altre plat fort a la serra, on poder gaudir de bona teca ben a prop de les millors excursions e itineraris. Tot plegat fa de Collserola un parc diferent i al mateix temps un repte, amb una gran densitat de població i de visitants, envoltat de quasi 3.000.000 milions de persones. Aconseguir la preservació d’aquest espai per al gaudi de totes les generacions futures és un esforç de tots.

Visc a Collserola.
Visc al Parc Natural.

El mas que ens ocupa aquest mes es troba a la Rierada dintre del terme de Molins de Rei, conegut antigament com Can Campderrós. Trobem referències de la seva existència des del segle XIV, tot i que n’hi ha algunes dades encara més antigues amb el nom de Mas Toixonera.

La Masia

Can Salat pertany a la parròquia de Sant Bartomeu De la Quadra, i es troba al terme municipal de Molins de Rei, antigament i abans de la seva dissolució al de Santa Creu d’ Olorda, que va ser municipi independent fins a l’ any 1916.
En quant a la seva estructura és el típic mas que tantes vegades veiem a Collserola. Està format per dues plantes on trobem una gran entrada, la cuina amb llar de foc i el menjador on probablement es feia la vida. També hi ha una petita estança, potser del masover, i l’escala que puja al pis superior on estan les habitacions i el graner. Si ens fixem en la façana ens adonarem que te dos annexes: un d’ ells el tancat pels porc i les vaques, i l’ altre el tancat pels carros i els estris, etc….
La masia s’aprofitava de totes les terres, de regadiu, de secà, de vinya i bosc, a banda també estaven els animals. Eren el dia a dia d’una masia, on la vida passava molt poc a poc i on les inclemències del temps o les plagues com la fil·loxera podien tornar-se en una catàstrofe. Actualment però, si ens apropem veurem que part de la façana s’ està restaurant, raó per la qual podem afirmar que alguna persona ha decidit instal·lar-se i tornar a omplir de vida aquest mas que cent anys enrere bullia d’activitat.
També volem esmentar algunes restes properes a la masia que si fem una ullada trobarem amb certa facilitat, a la riera, pertanyent a un antic molí.

Els Salat

Com ja hem esmentat, els Campderrós foren els propietaris de la masia fins al segle XVIII, desprès va anar passant per diferents mans fins arribar a l’ any 1930, quan la va adquirir en Salvador Salat i Ferrando, que va ser l’últim en donar un impuls a la masia. Foren anys difícils per moltes masies de la serra, i en Salvador no va ser una excepció. Ell era catalanista convençut, i diuen que a totes les estances hi tenia un escut amb les quatre barres, i fins i tot a la façana de la casa hi penjava una gran asta amb la senyera. Tot això i les seves relacions amb diversos cercles polítics i socials de caire nacionalista, li varen fer passar moltes vicissituds. Anys més tard, al 1942 els seus fills la van vendre junt amb les terres, es van segregar i el mas va deixar de funcionar com a tal per romandre tancat.

Cuines del Vallès patrocina Masies de Collserola
www.cuinesdelvalles.com