Atès que les primeres lluminàries publiques eren a gas, per la qual cosa no eren enceses automàticament, hi havien funcionaris dedicats a encendre-les, anunciant al seu torn l’hora. Aquest era el Sereno.

El Sereno:

L’ofici de sereno, vigilant nocturn que cridava les hores al veïnat, és un dels
més relacionats amb la vida quotidiana de les ciutats a primers de segle. Els vigilants nocturns no vivien dels honoraris de vigilant solament. El seu horari efectiu era de les deu del vespre a les sis del matí. A les dues havien d’estar tot aplegats ” a dalt ” (a l’Ajuntament). La gorra de plat constituïa el seu uniforme, junt amb la jaqueta a l’estiu i el tabard a l’ hivern. El més característic de l’equip era un fanal de mà i un garrot d’uns quatre pams. Curiós era veure els manyocs de claus dels panys dels portals de la majoria del veïnat. Cal tenir en compte que les claus de ferro feien el seu pes i volum, gens còmode. El vigilant duia totes les claus enfilades per l’ull de la clau, en una corretja llarga que duia suspesa a l’espatlla.
Cada vigilant tenia assignat un punt de parada en un lloc estratègic a fi de dominar el sector. En un lloc visible penjava el fanal. A les deu el vigilant tancava totes les portes de les cases. A partir d’aquella hora, el veïnat anava de retir. Qui no portava la pròpia clau acudia al vigilant. Picant de mans requeria la seva presència i aquest responia amb uns cops de bastó a terra. Si el noctàmbul no aconseguia fer-se localitzar, no hi havia altre recurs que esperar-se uns moments junt al fanal. D’ entre el manoll de claus separava la corresponent i obria el portal. Una propineta sempre hi queia. Cada diumenge al matí recollia una discreta aportació econòmica passant pels pisos.
Per les festes de Nadal, també són característiques les seves felicitacions casa per casa, per recollir les estrenes que alegraren un poc el migrat sou que percebia de l’Ajuntament.