El nostre itinerari comença al desvio que trobarem concretament a la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, el que trenca en direcció a la escola judicial. Es pot arribar també amb l’autobús nº111 des de la plaça de Vallvidrera. O fins i tot un altre opció podria ser amb el nostre propi vehicle, ja que trobem força espai per aparcar. Iniciem la caminada per la mateixa carretera on ens deixa l’autobús i travessem per davant del quartell de bombers. En pocs metres i abans d’arribar a l’escola judicial, trobarem a la nostra esquerra la carena que barra el pas als vehicles rodats i que ens indica que hem començat la nostra excursió. És un camí de suau descens, tot vorejat de xiprers. Aquest és un camí molt menys conegut i transitat que el de la carretera de les aigües, i si el dia escollit per fer l’excursió és clar, les vistes que veurem de Barcelona seran fantàstiques.

L’Observatori Fabra i el funicular.

Durant tota la primera part de la nostra caminada, l’Observatori Fabra ens vigilarà de ben a prop. L’estem vorejant per la seva part baixa, encara que avui dia l’accés a l’edifici és per la carretera de Vallvidrera al Tibidabo. En un principi s’entrava per aquesta vessant, proba de la qual és la porta principal de l’edifici que es troba encarada a Barcelona i al mar. Aquest impressionant edifici dedicat a l’observació i divulgació astronòmica, meteorològica i sismològica, data de l’any 1904. Us fem un apunt interessant per a que sapigueu potser una mica més d’història. El seu nom el porta degut a que el Marquès d’Alella, en Camil Fabra i Fontanills, va fer un important donatiu en aquella època, de 250.000 pessetes (1.500€) per la seva construcció. Una mica potser més savis, nosaltres seguirem pel mateix camí fins arribar a una desviació que senyalitza els vivers de Can Borni. En aquest moment, el camí de bona amplada es fa una mica més enfiladís. En poca estona arribem a un pont, és un pas elevat que travessa per sobre de les vies del funicular del Tibidabo. Us recomanem que si aneu amb la quitxalla o sols, tant se val, sempre és millor esperar uns minuts fins que aparegui el funicular, perquè just on ens trobem, està el desdoblament de les vies on coincideixen els dos trens. Sorprèn en mig de la calma de la muntanya, la contaminació acústica que hi genera, ja que en el moment que es posa en marxa el funicular, l’estarem sentint molt abans de poder veure’l.

La font i el viver de Can Borni.

Són molt significatius els testimonis que s’han deixat amb el pas del temps i que trobarem per tot el camí. Representats amb indicadors de granit i senyalitzacions, tots dos esbargits per aquesta banda de la muntanya. No obstant, la part barcelonina de Collserola, està i ha estat sotmesa sempre a la gran pressió de la ciutat. Estem arribant al final del nostre itinerari i al mateix camí trobarem la font de Can Borni. És una font de gran broc, raja aigua en abundància tot l’any. Hi ha habilitats uns bancs de pedra modernistes que la flanquegen a ambdós costats, aquesta font conjuntament amb el viver, van ser dissenyades per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981). Tot plegat resulta ser un bon lloc per descansar una estona, i poder relaxar-se amb el sorolls tan especials que provoquen el gotegi continu d‘aigua. Aquesta font és troba pràcticament a pocs metres dels vivers de Can Borni. Hem finalitzat el recorregut i pels qui vulguin, recomanem visitar Can Borni. Per tornar ho podem fer per on hem vingut, o bé per la carretera de Vallvidrera que ha estat remodelada recentment, han fet una via de passejada bastant ample i que millora molt la mobilitat a peu per aquesta banda de la muntanya.

Compra venda de cases i terrenys a Vallvidrera i el seu entorn
Nº API 2701
Telf: 934069222
web: www.llebrenc.com

La Maria Campo, el seu pare Santiago i el seu oncle Gabriel sovint eren les persones encarregades d’acompanyar als nombrosos grups de visitants que arribaven a l’ Observatori durant les dècades dels 50, 60, 70 i 80. Es dedicaven a les visites diürnes; les nocturnes, de més contingut científic, eren responsabilitat dels astrònoms. La Maria, a més, s’encarregava de posar ordre a la biblioteca. El públic era sempre rebut al jardí de l’Observatori, el jardí dels Campo, ple aleshores d’enormes hortènsies i d’altres plantes ornamentals de les que encara queden alguns exemplars. El tracte als visitants era sempre exquisit i atent per part d’aquells que en realitat ensenyaven casa seva. La Maria i el seu home, en Domingo (treballador del funicular), així com en Santiago i la seva dona Guadalupe eren molt coneguts i estimats a Vallvidrera.

Dedicació en cos i ànima

Campo i Fabra eren una sola peça. Aquesta afirmació pot semblar agosarada però només amb aquesta mentalitat es pot entendre el fet que fins i tot en els casaments de membres de la família Campo es plantegés la possibilitat que algú s’hagués de perdre l’esdeveniment per no deixar sol l’ Observatori.
L’esdeveniment que no es van perdre va ser la nevada del desembre de 1962. En aquella època era en Gabriel Campo l’encarregat de fer l’observació diària al matí. Pujava a l’ Observatori amb el funicular. El 26 de desembre d’aquell any el Fabra va quedar aïllat per una capa de neu d’ entre 60 i 80 cm. Va ser el seu germà Santiago qui va fer les observacions durant els dies que va durar l’aïllament.
D’aquesta manera, qui dies passa anys empeny, una família dedicada en cos i ànima durant generacions a l’ Observatori Fabra var anar perdent, com es llei de vida, els seus membres. En Domingo mor el 1977 al mateix observatori i Gabriel Campo l’any 1981. Santiago decideix jubilar-se del seu càrrec de conserge l’any 1982 quan la vista ja no li permet treballar en condicions.

Hora de marxar

Aquell mateix any pren la dura decisió de marxar del l’ Observatori amb la seva dona Guadalupe i la Maria per viure a una casa prop del Tibidabo. Allà hi trobarien més seguretat per la proximitat amb altres veïns, que no pas en l’aïllament del Fabra. És el final de la història dels Campo a l’ Observatori, que deixen pas als Santamaria (però això ja és d’un altre teler). La Maria, però, va continuar fent tasques de biblioteca al Fabra amb el que va estar vitalment lligada fins la seva mort, l’any 2003.
Actualment ja no hi viu ningú al Fabra, ara només és un lloc de feina per als qui hem tingut la fortuna d’acabar treballant-hi. El lligam, però, va més enllà de les hores de feina. Aquí es respira història i un profund respecte per aquells que hi van viure i tenen aquí els seus records d’infantesa.

Estem molt agraïts a la Margarida i a l’ Antonio Campo, néts d’aquell primer conserge que arribà a l’ Observatori Fabra l’any 1904 i a en Joan Vera i la Marisa Gago per la confiança dipositada en nosaltres en explicar-nos aquesta història i facilitar-nos les fotografies que l’il·lustren.

Reconegut a tot l’estat per les seves famoses píndoles per a la tos, amaga un inquiet personatge que va transformar per sempre la fisonomia de Collserola, fent del parc d’atraccions del Tibidabo la seva obra més característica , però no la única.

El Dr. Andreu i el cim del Tibidabo.

Salvador Andreu fou un eminent empresari de la burgesia catalana de finals de segle XIX i les primeries del segle XX.
A l’ any 1899 va ser quan va començar la seva relació amb la serra de Collserola, juntament amb un grup d’inversors va fundar la societat “ Tibidabo S.a.” . Varen adquirir la finca del frare Blanc propietat de la família Parés Cayrol, i amb altres finques més petites varen formar una mena d’urbanització residencial per a la burgesia Barcelonina al cim del Tibidabo.
A l’ any 1901 per tal de poder atreure als barcelonins a la muntanya, (en aquells temps que corrien era quasi tant com viatjar al pol sud o a l’ Àfrica), posen en funcionament el tramvia blau i el funicular del Tibidabo, que van ser les primeres atraccions de la muntanya. Més tard es va parcel·lar la finca i es veneren els lots, negoci força lucratiu per a la societat, i que va deixar com a testimoni autèntics monuments del modernisme a la serra i a la part alta de Barcelona, com són:
“la torre Ignacio Portabella”, ”la Casa Roviralta”, o “la Casa Fornells”, totes elles a l’avinguda tibidabo.
Va ser aleshores quan Salvador Andreu es va dedicar en cos i anima a multiplicar les atraccions del parc del Tibidabo, com l’atalaia o l’avió, símbols avui dia d’aquest parc d’atraccions, primer d’Espanya i un dels primers d’Europa a la seva època. Són un fidel testimoni de quan l’economia i la burgesia catalana eren el motor d’Espanya.

Hnos. Almansa patrocina personatges de Collserola
www.hnos-almansa.net

Aquesta senzilla i bonica font raja aigua tot l’any d’un gran broc i només en anys de sequeres excepcionals com la que vàrem patir l’estiu del 2008, la podrem trobar sense el seu preuat líquid. Està flanquejada per uns bancs de pedra modernistes que ofereixen el descans als caminants que vulguin aturar-se en el camí.
La font conjuntament amb els vivers de Can Borni, va ser dissenyada per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981). Es troba amb una zona planera i s’accedeix per una pista força ampla, ideal per a gaudir amb tota la família. Ens trobem a la banda barcelonina de Collserola. Els entorns de la font són el típics d’aquesta banda de la serra, és a dir, amb poc sotabosc i zones on anys enrere es van dur a terme diverses replantacions amb varies espècies d’arbres. Les fites de pedra que trobem pel camí són el reflexa present avui dia d’ aquelles reforestacions. Al llarg del camí gaudirem d’unes fabuloses vistes i trobarem un munt de llocs interessants per visitar :com els jardins de can Borni, l’Observatori Fabra o la torre de Collserola, entre d’ altres.

Com Arribar-hi

A la font de can Borni s’accedeix per una pista ample i planera. La manera més fàcil d’ arribar és sortir des del aparcament dels vivers que porten el seu nom, que es troba al trencall de la carretera de l’ arrabassada a Vallvidrera. O bé des de Vallvidrera amb l’autobús nº 111. L’altre possibilitat és sortir de Vallvidrera direcció al quartell dels bombers, i un cop deixat enrere agafar la pista forestal. Passarem per sota de
l’ Observatori Fabra i la torre de Collserola, travessarem per sobre del funicular del Tibidabo per acabar arribant al nostre destí.