De ben segur que molts de nosaltres sabem part de la història d’aquest emblemàtic edifici construït a principis del segle XX. Pels qui no la conegueu heu de saber que un temps ençà fou conegut com a Hotel Ideal Pavilion, hotel de renom en una època en que la burgesia catalana mirava amb bons ulls tot allò que tenia aire estranger.

Fa un segle bona part de Collserola era un lloc ideal per construir hotels de categoria (citem l’hotel Panorama, l’hotel del Casino de l’Arrabassada, l’hotel Florida). Aquests oferien als seus clients unes excel.lents instal.lacions ubicades fora de la ciutat, en plena natura, amb unes vistes esplèndides, i on els aires frescos els permetien gaudir de jornades saludables.
Costa d’imaginar que donada l’època de la que parlem quasi bé estès millor comunicada que ara: la gent s’hi podia moure amb certa facilitat donat que ho podien fer amb el funicular, amb el mina-grot i amb el tramvia, l’actual tramvia blau. El propietari de l’Ideal, un important empresari que venia del món tèxtil, Don Pablo San Salvador, va fer d’aquell edifici un hotel que acolliria a la selecta burgesia catalana del moment. Per tal fi va rehabilitar les seves instal.lacions, el seu resultat va ser un edifici de quatre plantes que presumia de grans jardins i d’un important punt de trobada, una canxa de tennis, activitat en auge entre la societat benestant barcelonina.
Anys més tard (1929-1936) les seves nombroses habitacions acolliren una escola anomenada “La Selva”, fou un important internat religiós femení que fins i tot hi construiria una capella. Sigui com sigui aquest edifici va anar adaptant-se al seu temps i amb l’esclat de la guerra civil passaria a ser un orfenat, més tard acolliria un sanatori. Finalment fou tancat i deteriorant-se, fins que novament ressorgí per convertir-se en vivendes d’estiueig. Es va rehabilitar tot l’edifici, va desaparèixer el sostre de ceràmica, les grans finestres ovalades, els grans menjadors amb els seus “halls” de benvinguda per tenir l’aparença que avui dia ens mostra.
Avui dia l’Ideal Pavillon és un edifici on hi conviuen famílies.

El coneixement de la muntanya del Tibidabo per part de la societat benestant de Barcelona, no es va donar fins a principis del segle XX, amb l’arribada de la revolució industrial. La transformació d’una societat fonamentalment agrícola va generar l’aparició de les classes mitges, molt actives en el desenvolupament d´un nou model de ciutat, tot això combinat amb l’ inici de tres grans obres al mateix punt: l’Observatori Fabra (1904), el temple del Sagrat Cor (1902) i el Parc d’Atraccions (1901), varen donar l’ impuls necessari al fins llavors poc conegut cim del Tibidabo.

Dr Andreu, l’impulsor

El doctor Salvador Andreu i Grau, arran de l’èxit amb la comercialització dels seus productes farmacèutics, es va dedicar també a realitzar diverses accions tant urbanístiques com socials, com per exemple la reconstrucció del Liceu. Però fou al 1899, durant una de les tantes vetllades de caire social que es realitzaven a casa seva, quan se li va brindar l’oportunitat d’adquirir una gran finca anomenada Frare Blanch. Aquesta finca s’estenia des del Passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo. Així doncs es va fundar la Societat Anónima Tibidabo, formada per importants homes de l’època, en Teodor Roviralta o en Manel Arnús entre d’altres. Al poc temps s’iniciaren les obres per l’ urbanització del Tibidabo.

Transports, el mitjà imprescindible

El primer pas que es va dur a terme per part de la societat va ser l’adequació del gran torrent de la part baixa de la finca del Frare Blanc, per poder ser urbanitzada. Ja des dels seus inicis els promotors s’adonaren de la gran importància del transport per tal de poder comunicar tota aquesta gran extensió amb Barcelona. El 29 d’octubre del 1901 s’inaugura el Tramvia Blau i el Funicular, sent aquest el primer en funcionar a tota Espanya. Aquesta visió permetrà el desenvolupament de la muntanya, així com un punt de sortida de bona part de la societat barcelonina per poder visitar-la. Poc desprès varen arribar les primeres atraccions al Tibidabo.

La Colònia

Situada ben a prop del Parc d’Atraccions la colònia Tibidabo, també anomenada Cal Totxo, va començar a construir-se a l’any 1912,dissenyada per l’arquitecte Arnau Calvet, és un petit conjunt de cases unifamiliars, moltes d’elles d’estil modernista. La parcel•lació fou peculiar pels seus carrers amb forts desnivells i carrerons estrets. Amb el pas del temps li han donat un gran valor urbanístic i arquitectònic, actualment el conjunt de la Colònia està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat. Molts dels seus residents són descendents d’antics treballadors del parc.

La Torre d’Aigua

La Societat General d’Aigües va decidir (1902) edificar en el cim del Tibidabo aquesta torre, també coneguda com a Torre Dos Rius per emmagatzemar 200 m3 d’aigua i poder abastir la Colònia del Dr. Andreu. L’arquitecte Josep Amargós i Samaranch (1849-1918) va projectar una construcció esvelta, d’inspiració renaixentista, d’uns 53 m aproximadament.

En Gabriel Campo Cunchillos marxa del Fabra, la casa dels seus pares, l’any 1929. Busca un pis al carrer del Camp i s’hi instal·la amb la seva dona i els seus fills. Tanmateix pujarà al Fabra diàriament, sempre en transport públic, per fer amb puntualitat l’observació meteorològica del matí i també els diumenges pels àpats familiars on es retrobava amb tota la família.

Història amb detalls

D’aquella època tenen bon record els fills d’en Gabriel, la Margarida i l’ Antonio Campo, que sortosament encara avui en dia ens poden explicar aquests fets tan entranyables; com quan pujaven fins a la font de la Llicorella (avui dia colgada entre terra i arbustos pendent de recuperar) a fer un berenar tot contemplant la ciutat, o l’afició fotogràfica del seu pare que ens ha permès retrobar les imatges que us mostrem en aquest article.
L’esclat de la Guerra Civil no va aturar l’activitat científica de l’ Observatori Fabra.
L’edifici va esdevenir en diverses ocasions un petit camp de refugiats per alguns dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències i la família Campo en va ser l’amfitriona d’aquella gent atemorida.
Per als nens dels Campo la terrassa de l’edifici era un mirador tristament privilegiat per contemplar el bombardeig de la ciutat, des de la seguretat de la distància. Aquella imatge els quedà per sempre gravada a la memòria.

Vincles d’ amistat
L’any 1948 mor Gabriel Campo Pérez, el primer conserge que va tenir l’ Observatori. Des d’aleshores el seu fill Santiago ocupà el seu lloc. Per aque
lla època la relació entre l’ Observatori Fabra i els mecànics del funicular del Tibidabo i del Tramvia blau era molt estreta. Sovint aquests col·laboraven
en les tasques de manteniment dels mecanismes del telescopi i la cúpula.
Els vincles d’amistat eren forts.
D’aquesta manera la filla d’en Santiago, la Maria, coneix en Domingo Vera, amb qui es va acabar casant. El matrimoni es queda a viure al Fabra, i el seu fill Joan Antoni, com la Maria mateix, també hi va néixer.