La masia que ens ocupa aquest mes la trobarem al terme municipal de Sant Just Desvern, datada del segle XIV va tenir diferents noms fins adquirir el nom de Can Fatjó al segle XVII que es mantingué fins l’actualitat.

La masia

Ha estat recentment restaurada, originàriament constava d’un sol cos format per planta i pis, al que més tard se li varen anar afegint annexes. La teulada té caiguda a dos vessants i la masia és orientada a migdia. A la façana principal destaquen les seves finestres gòtiques. També veurem un rellotge solar justament al damunt de la porta principal, amb un portal adovellat de pedra a mitja volta. Al pis també hi ha dues finestres balconeres, poc freqüents a les construccions de les masies de l’època, encara que no es pot afirmar amb seguretat el moment de construcció d’aquestes. La resta de la masia consta d’una sèrie d’annexos que s’han anat afegint amb posterioritat, justament al darrera trobem un cos rectangular format per una galeria amb tres arcades i una porxada. Una curiositat és la seva gran palmera que dona la benvinguda acompanyant la porta principal. Com és sabut l’arbre per excel•lència en quasi totes les masies és el lledoner, per la seva flexibilitat i resistència, atributs que el feien perfecte per construir els mànecs i estris del camp.

Els seus orígens

Les primeres dades que trobem del mas a la zona daten del 1310, en aquella època es coneixia amb el nom de mas Reia o Rella. Més tard a les primeries del segle XVI el mas s’anomena Can Ramoneda, per passar finalment 180 anys després, l’any 1690 a anomenar-se Can Fatjó, nom del mas que s’ha mantingut fins l’actualitat. El constant canvi de noms va ser degut a la manca d’hereus, sent les pubilles de la casa les que adoptaren el cognom del seu marit i així donant-li un nou nom a la casa. Aquesta mancança d’hereus va originar que tot i pertanyent a un únic propietari, hi convivien diferents ramals de la família en les edificacions annexes del mas i alhora aquestes adoptaren noms diferents. Així doncs la part alta de la casa s’anomenà durant molt de temps Mas Cavail o Savall.

Passat i futur

La masia sempre va estar lligada al món rural, el seu punt àlgid va arribar a meitats del segle XIX, quan la superfície de terres cultivables eren les més importants de la zona juntament amb el mas de Can Baró. Però tot això amb el pas dels anys ha canviat i a l’actualitat, desprès de ser restaurada i condicionada ha passat a ser d’us exclusivament residencial. El que és ben cert és que aquells que us apropeu podreu gaudir i saber una mica més de la vida de camp i del nostre patrimoni a Collserola.

La font d’aquest mes de Gener es troba en una de les zones que més ha patit la degradació del bosc dels anys 50 i 60. Aleshores la gent de les localitats properes hi anava a buscar llenya per escalfar-se i cuinar, hem d’afegir el problema de les sequeres d’aquests últims anys. També va ser punt de trobada de moltes famílies a les primeries de segle. Temps en que era molt comú celebrar les populars “fontades”, s’anava a passar tot el dia al voltant de la font en un entorn privilegiat i fora de la ciutat. Actualment al igual que la Font de la beca, la Font del ferro, o la Font de la Seas, tant sols les veiem rajar en certes èpoques de l’any o bé en anys de forces pluges, és per això que us recomanem visitar-la aquestos mesos d’hivern.

Com arribar-hi

Aquesta font la trobarem ubicada a la vall de Sant Just Desvern, entre el turó d’en Cors i Sant Pere Màrtir, qualsevol punt de sortida és bo. Hem d’agafar direcció al Coll del Portell, estem caminant uns metres més amunt i en paral•lel a la Carretera de les Aigües. Un cop arribat al coll trobarem un petit camí amb les indicacions de les fonts del Rector, del Ferro, i de la Seas. Només hem de seguir el que indica la del Rector i en pocs minuts haurem arribat. Si gaudim de temps, us recomanem aprofitar per apropar-vos a les altres fonts

La Font

És de construcció molt senzilla, molt comuna a la serra de Collserola , feta amb l’únic motiu de rajar aigua i calmar la set de l’excursionista. Formada per una petita paret de pedra d’ on surt el seu broc, al seu peu trobarem una petita bassa que recull l’aigua. A pocs metres més amunt hi ha una cisterna amb un petit arc de mitja volta que la cobreix, no sabem ben bé que hi fa, tot i que es comenta que la font antiga hi era en aquella ubicació i que més tard es va construir uns metres més avall la nova font.

L’itinerari proposat per aquest mes de gener envolta tota la Vall de Sant Just Desvern, recorre un seguit de turons, masies i fonts, arribant quasi a les immediacions de Vallvidrera, pugen gaudir de les fantàstiques vistes que ens acompanyaran bona part del camí.

Punt de sortida

El nostre punt de sortida serà el poliesportiu municipal la Bonaigua de Sant Just Desvern que limita la zona urbana i on comença la zona forestal del parc de Collserola. Enfilarem la carretera que molt aviat es convertirà en pista forestal i la continuarem sense abandonar el camí. El nostre primer objectiu serà la Font de la Beca, restaurada farà uns anys és punt de trobada ineludible de molts excursionistes i de moltes famílies. Seguirem el nostre camí ara en direcció a Sant Pere Màrtir, la pista forestal té un marcat desnivell, però el camí es força ample i ben esplanat, així doncs ens facilita la nostra ascensió. Un cop a Sant Pere Màrtir en dirigirem cap el Turó d’en Cors, és una caminada molt bonica on les brolles i les màquies predominen en el camí. Al no tenir gran alçada ens permetrà gaudir de les vistes de Barcelona i la desembocadura del Llobregat. De camí al turó aquells que vulguin podran apropar-se a la Font del Ferro o a la Font del Rector, que aquest mes de gener i amb les intenses pluges d’aquest desembre els seus brocs treuen un bon raig d’aigua, ja que aquestes estan seques durant els mesos més calorosos de l’any.

El turó d’en Cors

Un cop arribat al turó d’en Cors el nostre proper objectiu serà el Coll de Can Cuiàs, per això haurem de travessar la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei. Anem fent via cap a Can Cuiàs, estem en les proximitats de Vallvidrera i la presència d’algunes cases ens ho confirmen. Deixarem a mà dreta el camí que duu a Can Llevallol i tornarem a creuar la carretera per endinsar-nos a la Vall de Sant Just Desvern. Aquesta ens queda just al davant nostre, amb la ciutat i l’edifici Walden omnipresent al final del nostre recorregut.

Direcció Can Fatjó

Ens dirigim direcció a Can Fatjó, masia del segle XIV, de gran bellesa i restaurada integrament l’any 1991. Hem baixat per una forta pendent fins arribar a la masia situada al damunt d’un turonet. En aquest instant podrem deixar volar la nostra imaginació fins un temps, d’un passat que tot i no sent gaire llunyà, estava ple de camps de conreu. Ens dirigirem cap a Can Carbonell i Can Vilà. El camí és ple de garrofers, d’ametllers i d’oliveres entre alzines i roures, i els pocs camps que encara es mantenen conreats. Estem arribant a la fi del nostre recorregut, i en pocs minuts si seguim la pista forestal sortirem de nou a les immediacions del poble de Sant Just Desvern.

Un dels tresors més valuosos de la serra de Collserola són les seves fonts, algunes de les quals s’amaguen a indrets apartats i envoltats de vegetació. La font de la Beca, a la vall de Sant Just, ofereix un bell racó per gaudir de la natura. La vall de Sant Just, molt a prop de la ciutat de Barcelona, està encerclada pels turons de Sant Pere Màrtir, Cors, Espinagosa, Coll de Can Cuiàs, Marlès, Collet de les Torres, Coscollera, Rodó i la Penya del Moro. És coneguda pels seus boscos i la seva frondosa vegetació, que obtenen l’aigua dels rierols que baixen d’aquests turons. Prop d’un d’aquests torrents, molts del quals ja han desaparegut com a conseqüència de la manca de pluges, s’hi troba la font de la Beca o del Bec.

Un rajolí de molts segles

Aquesta font, que va ser restaurada fa uns anys, és molt coneguda a la zona per la bona qualitat de la seva aigua, avui molt més minsa que en el passat. El passejant que arribi trobarà una àrea de lleure on gaudir de l’entorn i fer una aturada per esmorzar o dinar sense presses. Malgrat que les rieres són seques i les fonts d’aquesta part del massís de Collserola cada cop ragen menys, la font de la Beca és molt visitada per ocells, com les cogullades, i d’altres animals. A més, en aquest indret, reforestat als anys 1989-1990, s’hi pot trobar una colònia de badola, una herba amb fulles en forma d’alabarda molt rara a Collserola.

La masia que ens ocupa aquest mes data del segle XIV, i es troba situada al terme municipal de Sant Just Desvern, concretament al camí de Vallvidrera, antic camí de pas pels habitants de la serra, i que comunicava els pobles o pedanies d’aquesta zona amb la localitat de Sant Just Desvern.

Una mica d’ historia.

La primera referència coneguda de l’edifici és de l’any 1336, conegut amb el nom de Mas Moragues. Més tard, ja cap el segle XV canvia de propietaris per passar a ser coneguda com Mas Combau. Durant el segle XVIII com Can Cardona de la Costa, i
arrel del casament de la pubilla del mas amb Jacint Vilar, la masia va prendre el nom actual: Can Vilà.
Els anys de la guerra civil espanyola van ser uns anys molt difícils per moltes famílies d’arreu el territori. La família Reverter, propietaris a l’època no foren cap excepció. L’any 1936 a les primeries de la guerra, en Miquel Reverter era administrador de la Societat d’Aigües potables del Marquès de Monistrol, aquest va ser el motiu pel qual va ser mort als primers moments de la Guerra Civil Espanyola.

Can Vilà: la Masia

La Masia està formada per un cos principal i un de lateral, que se li adossa ortogonalment. La façana principal de la masia és asimètrica, amb coberta a dues vessants. Destaca el ràfec de coberta, molt treballat, i el portal adovellat de punt rodó amb les dovelles de pedra a la vista, damunt la qual hi ha una rajola de ceràmica policromada amb la Mare de Déu del Vilar. Al cos lateral de l’edifici, encara es conserven les galeries amb arcs de punt rodó sostinguts per pilars quadrats. A l’ interior s’hi pot trobar un plafó ceràmic del segle XVIII que decora la pica de la cuina. També podem observar al pati de la masia les lloses sepulcrals procedents de l’antic cementiri parroquial desfet a la fi del segle XIX.

L’actualitat:

A l’actualitat els successors de Miquel Reverter segueixen treballant a la masia. La visita a aquest indret, ens deixarà percebre que fins no fa gaires anys la masia vivia de cara a la muntanya. Les oliveres, els ametllers i els camps conreats, encara són visibles
als entorns de la masia. Es aquest un testimoni silenciós, de quan l’ activitat agrícola en aquesta banda de la serra, era la més important de les masies de la zona.
Avui en dia, a la seva part posterior funciona com a escola d’equitació: Poni Club Catalunya. Si us hi apropeu aneu amb la canalla, disposen de ponis pels més petits de la casa. A banda també trobarem la font de Can Vilà, que raja l’aigua a una bassa força gran i que sembla d’ús particular per la masia.

Cuines del Vallès patrocina Masies de Collserola
www.cuinesdelvalles.com