El Parc de Collserola aviat es convertirà en Parc Natural. Ens reserva indrets d’una gran bellesa natural. La diversitat dels paisatges que hi trobem configuren la riquesa biològica de la nostra serra. Són dignes d’admirar per si sols, cadascuna té una composició d’espècies vegetals pròpies i amb una fauna variada. Però de vegades és força important la mà de l’home per millorar certs espais que anys enrere no se’ls hi donava la importància que realment calia.
El Parc de Collserola com a tal es va crear l’any 1986, però ja tres anys enrere l’antiga “Corporación Metropolitana de Barcelona” va iniciar una sèrie d’intervencions per a la protecció del parc. Es varen crear nous equipaments i es varen restaurar d’altres, un exemple és el cas de la Font de Santa Bàrbara.

La Font de Santa Bàrbara

Aquesta font es troba dins l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera, espai creat durant els anys 1988-93. Aquest és un lloc tranquil per passejar, del tot acollidor i molt visitat els cap de setmana. Hi trobem un restaurant, un aparcament, taules de fusta per fer pic-nic, una gran explanada amb moltes possibilitats d’esbarjo: on poder jugar, córrer i saltar. La trobarem al fons de l’àrea de lleure i està formada per dues parets molt grans i gruixudes de pedra vista que s’ajunten en angle recte. En la paret del frontal hi ha el tub de bronze (ara no hi és) i al costat dret veurem en una planxa de ferro l’any de la seva restauració, l’any 1993, al mateix lloc on hi existia l’original, abans d’aigua natural, ara canalitzada per l’ Ajuntament.
És una font que quasi sempre porta aigua, penseu que de vegades s’inunda la bassa quasi rectangular on cau l’aigua.
Abans aquest lloc era una antiga teuleria i durant els anys 60 es varen construir unes casetes ( “poblado” se’n deia abans) per als treballadors de les primeres obres dels túnels de Vallvidrera. Aquest espai se’l coneixia per “Poblado de Santa Bàrbara”, el qual li va donar nom a la font.
Per arribar-hi hem d’agafar la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat km 4.7 BV 1418 i desviar-nos on posa restaurant LA PINYA 2. També ens podem apropar amb els ferrocarrils, si baixem a l’estació del Baixador de Vallvidrera l’àrea de lleure està a 500 metres.
Pels qui es quedin amb ganes de més, molt a prop trobareu l’església de Santa Maria de Vallvidrera amb el seu campanar. És un paratge molt bonic on poder gaudir de la serra i escoltar l’aigua com brolla per tot arreu…
Tex i fotografies: Dany Alvarez

Compra venda de cases i terrenys a Vallvidrera i el seu entorn
Nº API 2701
Telf: 934069222
web: www.llebrenc.com

Ja fa més d’un any que un diari de Barcelona publicava la notícia “El mercado municipal de Vallvidrera abre a diario una sola parada” i afirmava que l’únic producte fresc que es podia comprar era la carn, així com que l’espai comercial desapareixeria per instal•lar nous equipaments”.

Ja estem al 2010 i com diu el refrany “any nou, vida nova”, així que en aquest mes de Gener parlarem d’aquest edifici emblemàtic i molt estimat a Vallvidrera. El mercat està situat al bell mig del poble amb la seva característica silueta.

Un xic d’història

Aquest edifici fou dissenyat pels arquitectes de renom Bonaventura Bassegoda i Musté i Adolf Florensa, important restaurador de monestirs com el de Poblet, o de castells com el de Perelada. L’edifici està fet amb murs de formigó amb totxanes i cobertura de teules àrabs, amb una nau interior molt gran i lluminosa. És un espai del tot acollidor amb parades de carn, de peix, de llegums i fins i tot hi ha una font de color verd al mig, espai que des de fa més de 55 anys feia servir la gent per anar-hi a comprar els millors productes de la contrada. Fou inaugurat un 17 de maig de l’any 1953 per tal de cobrir les necessitats d’aquells que hi vivien cada dia. A l’acte es va comptar amb la presència del tinent d’alcaldia-delegat d‘hisenda, Sr Ibañez Farran i delegat d’Abastos (com s’anomenava abans als mercats) Sr Compte Pi i el rector de Vallvidrera Don José Maria Olivares beneint l’edifici. Com se sol dir ha plogut molt des d’aleshores i l’ última parada que quedava oberta va haver de tancar l’any passat. També hi havia un bar fins fa ben poc, regentat per un home i una dona molt amables i dit de pas es menjava força bé.

Passat, present i futur

Però ara tot allò ja és passat, no gaire llunyà, i ja forma part dels records d’aquells que el varen conèixer en la seva màxima activitat. Aquest mercat donarà pas a la “modernitat”, o dit d’una altra manera, donarà pas a un nou equipament que encara desconeixem. De fet aquest passat mes de Novembre des de l’AVV Vallvidrera s’ha volgut fer una consulta en la que el veïnat ha participat opinant amb diferents propostes per tornar a omplir de vida aquest emblemàtic edifici. Al llarg d’aquest any que acabem d’estrenar sabrem quin serà aquest nou equipament!!.Esperem que aquesta nova etapa sigui pròspera i útil per aquesta part de Collserola tan acollidora com és Vallvidrera.

Text: Dany Alvarez

serveis inmobiliaris
venda de cases i terrenys
lloguer de cases
Visti la nostra web:
www.agulla.cat
Ctra. de sarrià a Vallvidrera, 263 Local 1
Telf: 934069603

Aquest mes d’ octubre el dedicarem a un personatge molt vinculat a Collserola, Josep Miracle i Montserrat. La Biblioteca Collserola- Josep Miracle li rendeix homenatge organitzant una ruta que passarà per tots el racons del barri vinculats a aquest escriptor barceloní , finalitzarà amb la celebració d’un ball tradicional, les sardanes.

Josep Miracle i Montserrat va néixer a Barcelona l’any 1904. De formació autodidacta, fou un deixeble fidel de Pompeu Fabra. Va treballar a l’editorial Selecta com corrector de proves i més tard com a director literari. També fou director de la Llibreria Catalònia de Barcelona. Al llarg de la seva vida va escriure novel•les de caire naturalistes, “Seixanta minuts”, així com poemes i també va tenir un paper dins el teatre.

Biografies

Destacar però que on va excel•lí va ser en les seves biografies, extenses, documentades i moltes vegades un xic polèmiques. Mencionarem les dedicades a Jacint Verdaguer, Josep M. Folch i Torres i Pompeu Fabra, a més a més d’ assaigs a altres personalitats tan rellevants com Joan Maragall, Àngel Guimerà o Víctor Català. Tanmateix va ampliar la gramàtica i lexicografia del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1966) i va publicar diverses gramàtiques i diccionaris. L’any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va morir a Mollet del Vallès a l’any 1998. El seu fons es pot consultar a l’ Arxiu Municipal de Sants i a la biblioteca de Vallvidrera que duu el seu nom.

Especialitat en perníl de jabugo

Dimarts a dijous, menú fins a 16,30
Divendres i dissabte tot el dia
diumenges fins migdia

Plaça. Vallvidrera, 3
Telf. 934068051

La font d’aquest mes es troba situada ben a prop de la plaça de Vallvidrera, és una font urbana i com a tal la seva aigua raja tot l’any, donat que està connectada a la canalització d’Aigües de Barcelona. És un punt de trobada per a molts ciclistes i caminadors, paren per omplir d’aigua les seves bombones o cantimplores i poder iniciar diferents excursions pel parc de Collserola

Una font molt curiosa

La trobarem a poc més de deu metres de la plaça, al davant del número 5 del carrer Mont d’Orsà. El curiós és que aquesta font dóna sortida a dos carrers, així doncs també està present a la Carretera de Vallvidrera. A la banda de la carretera hi trobarem una majòlica amb una inscripció de Joan Maragall que diu aixì:

Ai, boscos de Vallvidrera!
Quines sentors m’heu donat!

Però vet aquí que ni l’aigua ni la aixeta apareixen, i és que realment estem a la part de darrera de la font. Aquesta la tindrem dos metres per sobre nostre, al carrer Mont d’Orsà. Aquest fet singular ha estat motiu de que en més d’una ocasió algun visitant se n’ananés amb les cantimplores buides!! La seva construcció és de pedra vista, amb arc de mitja volta i una petita bassa per recollir l’aigua. El seu broc com ja hem esmentat és amb polsador i sempre trobarem aigua.

Fins fa ben poc, quan un passava pel carrer de Júpiter nº 7 de Vallvidrera, era difícil no aturar-se un moment per veure l’edifici que ocupa la finca. Aquest pavelló modernista, de propietat privada i ara rehabilitat, és l’únic que queda del sanatori que Joan Rubió i Bellver va projectar a Can Rectoret, a Vallvidrera, el 1905.

Un somni trencat

A les acaballes del segle XIX, la manca de normes d’higiene i les condicions socioeconòmiqes (augment de la població, crisi del món rural…) van fer que algunes malalties, com el tifus i la tuberculosi, fossin la causa de un gran nombre de morts. Una de les mides més segures era l’aïllament dels malalts en llocs apartats a l’aire lliure. Per això, a Barcelona i les seves rodalies, es van projectar molts sanatoris a les muntanyes, com els del Tibidabo i el de Vallvidrera. El projecte va ser encarregat a Rubió i Bellver, un dels arquitectes més destacats de la generació final del modernisme. Malgrat que es van aixecar alguns edificis d’aquest complex sanitari, que no va arribar mai a funcionar com a tal, només resta el pavelló que s’havia de fer servir com a safareig i per a desinfecció. La resta va ser destruïda durant la guerra civil, però es coneix el seu aspecte perquè es disposa de força documentació del propi arquitecte, des de plànols fins a fotografies.

Renéixer

L’edifici, amb una superfície d’uns 250 metres quadrats més o menys, té dos nivells. Està constituït per una nau central circular, envoltada de vuit torres cilíndriques i d’una novena que una mica separada de la resta. Les cobertes són còniques i estan recobertes de trencadís, una tècnica de mosaic típica del modernisme. Abandonat durant molts anys, va patir una forta deterioració com a conseqüència de la manca de manteniment. Els Safareigs, com és també conegut pels veïns de la zona, forma part ara del patrimoni arquitectònic de Barcelona i, per tant, la seva reforma global ha estat fidel al projecte de Rubió i Bellver. El seu aspecte exterior no patirà canvis, la façana serà exacta a l’original, però l’interior serà condicionat per transformar el pavelló en un habitatge familiar. Molt aviat, al carrer de Saturn, als terrenys on hi havia l’edifici del sanatori, s’hi construirà un centre de barri d’uns 200 metres quadrats per a tallers i lloc de reunió dels veïns.

A l’ombra de Gaudí

El Districte de Sarrià-Sant Gervasi va retre homenatge a Mariano i Joan Rubió i Bellver, dues figures importants en el desenvolupament urbanístic de Barcelona, amb la inauguració de la plaça Germans Rubió i Bellver al costat de l’estació Peu del Funicular, al barri de Vallvidrera. Malgrat que tots dos eren arquitectes, Mariano va destacar com a periodista. Joan Rubió i Bellver desenvolupà la part més important de la seva obra a partir del 1900 i, al llarg de seva carrera, construí edificis molts notables, com les Cases Macari Golferichs, la Casa d’Isabel Pomar, el Frare Blanc, la Casa Manuel Dolcet, les esglésies de la Universitat Industrial i del Foment de Pietat, i el pont que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges.

La Maria Campo, el seu pare Santiago i el seu oncle Gabriel sovint eren les persones encarregades d’acompanyar als nombrosos grups de visitants que arribaven a l’ Observatori durant les dècades dels 50, 60, 70 i 80. Es dedicaven a les visites diürnes; les nocturnes, de més contingut científic, eren responsabilitat dels astrònoms. La Maria, a més, s’encarregava de posar ordre a la biblioteca. El públic era sempre rebut al jardí de l’Observatori, el jardí dels Campo, ple aleshores d’enormes hortènsies i d’altres plantes ornamentals de les que encara queden alguns exemplars. El tracte als visitants era sempre exquisit i atent per part d’aquells que en realitat ensenyaven casa seva. La Maria i el seu home, en Domingo (treballador del funicular), així com en Santiago i la seva dona Guadalupe eren molt coneguts i estimats a Vallvidrera.

Dedicació en cos i ànima

Campo i Fabra eren una sola peça. Aquesta afirmació pot semblar agosarada però només amb aquesta mentalitat es pot entendre el fet que fins i tot en els casaments de membres de la família Campo es plantegés la possibilitat que algú s’hagués de perdre l’esdeveniment per no deixar sol l’ Observatori.
L’esdeveniment que no es van perdre va ser la nevada del desembre de 1962. En aquella època era en Gabriel Campo l’encarregat de fer l’observació diària al matí. Pujava a l’ Observatori amb el funicular. El 26 de desembre d’aquell any el Fabra va quedar aïllat per una capa de neu d’ entre 60 i 80 cm. Va ser el seu germà Santiago qui va fer les observacions durant els dies que va durar l’aïllament.
D’aquesta manera, qui dies passa anys empeny, una família dedicada en cos i ànima durant generacions a l’ Observatori Fabra var anar perdent, com es llei de vida, els seus membres. En Domingo mor el 1977 al mateix observatori i Gabriel Campo l’any 1981. Santiago decideix jubilar-se del seu càrrec de conserge l’any 1982 quan la vista ja no li permet treballar en condicions.

Hora de marxar

Aquell mateix any pren la dura decisió de marxar del l’ Observatori amb la seva dona Guadalupe i la Maria per viure a una casa prop del Tibidabo. Allà hi trobarien més seguretat per la proximitat amb altres veïns, que no pas en l’aïllament del Fabra. És el final de la història dels Campo a l’ Observatori, que deixen pas als Santamaria (però això ja és d’un altre teler). La Maria, però, va continuar fent tasques de biblioteca al Fabra amb el que va estar vitalment lligada fins la seva mort, l’any 2003.
Actualment ja no hi viu ningú al Fabra, ara només és un lloc de feina per als qui hem tingut la fortuna d’acabar treballant-hi. El lligam, però, va més enllà de les hores de feina. Aquí es respira història i un profund respecte per aquells que hi van viure i tenen aquí els seus records d’infantesa.

Estem molt agraïts a la Margarida i a l’ Antonio Campo, néts d’aquell primer conserge que arribà a l’ Observatori Fabra l’any 1904 i a en Joan Vera i la Marisa Gago per la confiança dipositada en nosaltres en explicar-nos aquesta història i facilitar-nos les fotografies que l’il·lustren.

Aquesta senzilla i bonica font raja aigua tot l’any d’un gran broc i només en anys de sequeres excepcionals com la que vàrem patir l’estiu del 2008, la podrem trobar sense el seu preuat líquid. Està flanquejada per uns bancs de pedra modernistes que ofereixen el descans als caminants que vulguin aturar-se en el camí.
La font conjuntament amb els vivers de Can Borni, va ser dissenyada per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981). Es troba amb una zona planera i s’accedeix per una pista força ampla, ideal per a gaudir amb tota la família. Ens trobem a la banda barcelonina de Collserola. Els entorns de la font són el típics d’aquesta banda de la serra, és a dir, amb poc sotabosc i zones on anys enrere es van dur a terme diverses replantacions amb varies espècies d’arbres. Les fites de pedra que trobem pel camí són el reflexa present avui dia d’ aquelles reforestacions. Al llarg del camí gaudirem d’unes fabuloses vistes i trobarem un munt de llocs interessants per visitar :com els jardins de can Borni, l’Observatori Fabra o la torre de Collserola, entre d’ altres.

Com Arribar-hi

A la font de can Borni s’accedeix per una pista ample i planera. La manera més fàcil d’ arribar és sortir des del aparcament dels vivers que porten el seu nom, que es troba al trencall de la carretera de l’ arrabassada a Vallvidrera. O bé des de Vallvidrera amb l’autobús nº 111. L’altre possibilitat és sortir de Vallvidrera direcció al quartell dels bombers, i un cop deixat enrere agafar la pista forestal. Passarem per sota de
l’ Observatori Fabra i la torre de Collserola, travessarem per sobre del funicular del Tibidabo per acabar arribant al nostre destí.